El coll de Viu de Llevata no ha perdut l'essència de paradís perdut per als motoristes de llargs trajectes com Quimi Portet. Tot i que el març passat el foc va devastar 246 hectàrees de la zona entre el Pont de Suert i Tremp, amb arbres, cultius i pastures entre els terrenys més afectats, aquest pas entre les comarques del Pallars Sobirà i l'Alta Ribagorça és un perfecte desconegut del gran públic a Catalunya i manté la seva virginitat turística gràcies al fet, sobretot, que l'Alta Ribagorça continua sent una de les comarques més aïllades del territori.

Els pocs habitants de la zona -l'antic poble de Viu té només deu veïns censats oficialment i ara pertany administrativament a Pont de Suert- s'han acostumat a haver de superar Perves i Viu de Llevata per carreteres solitàries. El vell projecte de túnel de mig quilòmetre entre els nuclis de Malpàs i Xerallo ha quedat gairebé en l'oblit etern. "Com que a mi m'agrada anar en moto, trobo que Viu de Llevata té un paisatge increïble i representa en certa manera un retorn al món antic i romàntic", explica Portet, que complementa amb aquestes escapades la seva fama de vigatà i la reivindicació de barcelonauta del Guinardó que fa habitualment en la seva biografia.

L'ex-Último de la Fila, en aquests moments en plena promoció del seu setè disc en solitari, Oh my love (Quisso / Música Global), és un ferm defensor d'aquesta filosofia de conservació del medi ambient, que en els seus inicis de carrera artística va resumir en la proclama Volvamos a los árboles -de fet, una cançó de Los Burros, el grup anterior a El Último-. Quan Portet va estabilitzar-se com a parella musical de Manolo García, tots dos van signar cançons d'escapisme urbanita com El Monte de las Águilas (" Árboles bajo el cielo, libertad de los ríos; / los tesoros de los bosques, las ardillas en los pinos ") o Dios de la lluvia (" Dios de la lluvia abrázame / y bajo tus nubes volveré a considerar / las múltiples formas de besar / el aire bañado en tu perfume singular "). En el seu nou disc en solitari, l'astre intercomarcal no deixa a l'atzar alguna referència a aquesta voluntat d'escapisme. Per exemple, en un dels singles assegurats del disc, Tinc una bèstia dintre meu , canta: "Quan la xurma em ve a buscar / amb teies, forques i garrots, / vaig al bosc i sóc boscà / i a les viles sóc vilà / però sóc sempre perillós. / Tinc una bèstia a dintre meu / i jo la deixo anar a passeig / a cavall, en cotxe o a peu / prop del Pirineu / mirant de fer mal".

Pas de comarca

Viu de Llevata, segons Portet, també té els valors de frontera natural de "separar dues comarques" i de presentar paisatges nevats durant bona part de l'hivern. No per casualitat és a 1.240 metres d'altitud i està envoltat al nord per les muntanyes del Corronco (2.546 m), la pica Cerví de Durro (2.742 m) i la serra de Sant Gervàs (1.887 m). Si el visitant s'atura al poble, hi podrà trobar l'església parroquial romànica de Santa Maria de Viu de Llevata i les restes de la capella també romànica de Santa Llúcia. El principal nucli de població, el Pont de Suert -d'onomàstica basca-, és lluny: a més de deu quilòmetres. Però hi ha més alternatives suggerents cap a la Franja de Ponent administrativament aragonesa, com Areny de Noguera, o cap al Pallars mateix, com Gerri de la Sal, Senterada i la Torre de Cabdella.

Per als visitants que s'acostin fins a aquests paratges i busquin encara més documentació, els treballs del poeta Xavier Macià, fill de Viu i altrament conegut com "el xic de cal Forn", parlen de l'antigor i la modernitat i fins i tot de Woody Allen. Potser, però, els autors més coneguts d'aquestes contrades són encara Pep Coll, professor de Macià a Pont de Suert i autor prolífic de contes i llegendes del Pirineu, i Maria Barbal, la gran novel·lista del Pallars, que a País íntim i a Camins de quietud. Un recorregut literari per pobles abandonats del Pirineu va retratar gairebé poble a poble els paisatges i les persones que el motorista Portet es deu haver trobat.