Jaume Plensa: "Estic obsessionat per celebrar la vida amb la meva obra"

___T'han donat el Premio Nacional d'arts plàstiques i el Premio Nacional d'arts gràfiques. Com vius aquests reconeixements?

___També em van donar la Creu de Sant Jordi i no ho esperava, perquè sempre et sembla que l'ha de tenir gent gran, important, amb una trajectòria, i mai penses que tu pots ser un d'aquests o que ells creguin que tu ho ets. Em fan molta il·lusió.

___Això vol dir que et veus jove.

___És que tots ens veiem joves: quan tu tens la relació amb el mirall no notes el teu envelliment, notes el dels amics. Estic encantat d'envellir i ho he defensat moltes vegades, perquè crec que l'escultura és una actitud amb el temps, també: necessita el dipòsit de capes i capes, com estrats geològics, i el que faig ara no ho hauria pogut fer fa 20 anys perquè has d'anar creixent com a persona, l'art és una conseqüència del teu creixement humà.

___Tens 57 anys.

___Sí, però fantàstics. El que m'agrada és que ara puc expressar coses que havia intuït però que no tenia la capacitat d'expressar. M'agrada molt parlar amb científics i n'he après moltes coses, com quan et diuen: "Això encara no és possible, d'aquí dos o tres anys ho serà", perquè saben que hi estan a la vora però que els falten dos o tres passos. La vida té aquesta meravellosa virtut i hi ha coses que no puc dir ara, però que si tinc la sort que la salut m'ho permeti et podré dir d'aquí cinc anys. El cos també és un gran laboratori d'experimentació.

___Guanyes en certeses o en dubtes?

___En dubtes, evidentment. La meva feina és un privilegi, no he necessitat mai psiquiatres perquè l'artista té la possibilitat de transformar tot el que és negatiu en positiu, tots els fantasmes en llum, totes les obscuritats en claredats, tot el que t'inquieta ho pot transformar en material de treball. En el fons l'art és un camí de coneixement per a tu mateix. Si no hi ha un dubte no hi ha una recerca de coneixement, cada pregunta en el fons genera una nova pregunta. L'escultura és una de les millors formes de plantejar una pregunta i aquest és el gran motor.

___Et consideres artista?

___Ara tothom és artista, si llegeixes el diari tothom és artista. No saps gaire bé quan ho ets però la paraula artista està mal utilitzada en aquests moments, és una paraula romàntica. Jo sempre ho havia desitjat, a casa meva no hi havia una tradició visual, el meu pare era un gran lector, tocava el piano. La poesia m'ha ajudat molt a créixer, els poetes sempre han sigut una gran lliçó ètica davant de la realitat i de la vida.

___Et consideres poeta, també?

___No. Jo també escric versos però és que un poeta és un poeta! És molt seriós.

___Què et queda per fer?

___Sóc molt mediterrani i tinc els ulls als dits, necessito tocar i acariciar les coses i aleshores l'escultura és un gran referent. Sóc escultor però exactament tampoc no sé gaire bé què vol dir això, perquè quan he treballat el so o la llum o les peces per vibració de la matèria jo considero que això és escultura clàssica. He fet molt vídeo i, com que m'agrada molt la música gràcies al meu pare, quan la Fura van tenir el primer encàrrec d'una òpera em van dir si hi volia col·laborar i han sigut uns anys apassionants que no vull tornar a repetir, perquè no em vull professionalitzar en aquestes coses. També dibuixo molt, he fet fotografia... He explorat molts territoris però tots van a parar a aquest lloc comú que seria l'escultura com l'entenc.

___Quina d'aquestes coses fas cada dia?

___Cada dia visc, que això és un èxit, i sobrevisc a la meva època, que això encara és més èxit. El més perillós per a la creació és sobreviure al bust de la teva època. Amb els anys m'he adonat que no pots forçar res, les coses són i cada material neix en funció de la idea que el fa néixer. Tampoc no m'he sentit mai lligat a un material o a un comportament o un estil, que pot ser una presó, també. El teu estudi és el cap, i el gran laboratori, el cervell -la foscor, la humitat-, i les coses van sortint. Defenso molt l'error com un camí de treball, però del que voldria sempre estar segur és que els errors són meus i que no m'estic equivocant a través d'altres. Cada dia quan obres l'estudi al matí has d'estar convençut que tu tens raó, la teva raó, no és una raó agressiva contra ningú però sí que has de pensar que potser tot el món s'està equivocant menys tu. Si no, és molt difícil fer una ratlla.

___Li vas dir en una entrevista a la Catalina Serra que pensaves als avions i aeroports.

___És que a mi m'encanta l'avió perquè és el no-lloc i el meu somni seria que no hi hagués fronteres ni banderes. Crec molt en l'ésser humà, i arreu l'ésser humà és idèntic, la nostra sang s'assembla, el so del nostre cos és molt igual, no em sento de cap lloc i em sento de tot arreu. Tinc un origen que és aquest, la meva mare em va educar en una llengua que és aquesta, i jo crec que una llengua és un territori, però no és una qualitat, és un punt de sortida i aquest punt de sortida és el meu i expresso el que sóc jo i els hi explico als altres. Si aprofundeixes en el teu origen és possible que puguis tocar també la memòria dels altres i això m'apassiona.

___Quantes llengües parles?

___Parlo francès, italià i em defenso una mica en alemany, però la gran llengua és l'anglès en aquests moments. Visc en anglès encara que sigui a Barcelona perquè el meu món és a fora, aquí no tinc ni galeria. Però en canvi m'agrada molt viure aquí i crec que és un equilibri bastant bo que visquis en un lloc però la feina la tinguis en un altre. Sempre que les coses comencen a anar bé desapareixo, perquè sempre m'ha fet por ser el petit rei d'un lloc.

___¿Vols dir que si et reivindiquem gaire marxaràs de Sant Feliu de Llobregat?

___No és que marxi, però sí que desapareixo perquè la meva funció no és que jo estigui present, sinó la meva obra. La persona de vegades no hauria d'estar tan present a tot arreu, el que m'importa és que l'obra penetri en la societat i la gent la faci seva.

___Saps posar paraules al que fas. Això és un avantatge, oi?

___M'ha ajudat molt Macbeth, quan ell diu: " Sleep no more", la idea de no dormir més. Ell mata un rei, mata un home, però s'adona que no ha matat un cos, ha matat la possibilitat de dormir, i jo crec que això és una de les definicions més extraordinàries de l'escultura: puc tocar, sempre estic tocant matèria i materials, però no ho puc descriure, i això vol dir que sempre estic parlant de coses impossibles d'agafar, com l'abstracte. Necessito veure una imatge perquè això m'ajudi a crear. William Blake em va marcar profundament, ell tenia l'altra gran frase: " One thought fills immensity". Això vol dir que les nostres idees, les nostres vibracions, la nostra aura es va expandint i va omplint els llocs d'energia. Moltes vegades la feina d'un artista és despertar objectes que estan adormits al voltant nostre, tornar-los a insuflar vida. L'arquitecte, que és el gran constructor d'espai públic, moltes vegades s'oblida que l'espai públic no són formes, també són continguts, i ell crea molta bellesa però moltes vegades no té vida, li falta la fragilitat que em deixa entrar a mi, a tu i a l'altre.

___Hi ha un poema teu on expliques això, que cada persona és un espai i que la teva obra és el seu volum i, per tant, reivindiques la teva obra com la memòria, el reconeixement permanent de la gent.

"Estic obsessionat per celebrar la vida amb la meva obra"

___En el món de la perfumeria hi ha unes plantes que ajuden a fer que les olors es fixin i jo crec que l'escultura serien aquestes plantes i el perfum seria la societat. L'art necessita fixar perquè de vegades les coses se'ns escapen com l'aigua entre els dits, i potser l'única diferència entre un artista i un no-artista és que hi ha gent a qui no li interessa fixar-les i n'hi ha que tenen una obsessió per fixar-les. Estic obsessionat per celebrar la vida amb la meva obra, l'art té aquest costat positiu de celebrar la vida, i la mort és part de la vida. Em sembla obvi parlar de la mort, però la vida és extraordinària.

___Quina relació tens amb les teves obres?

___Hi ha una insatisfacció amb l'obra, sempre esperes que la pròxima justifiqui tot el que havies fet abans. Amb l'edat també t'adones que no ets perfecte i assumeixes que els errors que havies fet i esperaves resoldre en la pròxima potser es repeteixen, i ja t'ho prens amb cert humor, te'n rius de tu mateix. Als 30 anys les meves crisis eren d'una profunditat increïble, ara m'ho prenc amb més distància. Això sí: el que fa que tiris endavant és la pastanaga de poder-ho fer millor demà.

___Ets tan tranquil com em sembles a mi ara?

___Això ho hauries de preguntar als meus ajudants.

___I què em dirien?

___No m'hi atreveixo.

___Ets flexible?

___Un artista o un creador és com un diamant amb facetes: segons com li ve la llum sembla una pedra o una altra. M'agrada treballar amb la intuïció i quan sóc a l'espai públic no puc evitar veure-ho com una obra que he d'acabar. Intento estar en diàleg amb el lloc i procurar que el que és al voltant de la meva obra sembli més bell, més interessant. En les meves exposicions potser surten més fantasmes, és el meu problema. En l'obra pública he d'intentar ser jo i tu, i això m'agrada molt. L'obra d'encàrrec s'ha demonitzat com si fos una pèrdua de dignitat, però jo no ho he entès mai així. Miquel Àngel i Leonardo tot ho feien per encàrrec.

___Alguna vegada t'havien dit "artista de rotonda".

___Quan vaig començar a posar molt d'èmfasi en com d'important era l'actitud de l'art en l'espai públic, vaig tenir atacs de crítics d'art, directors de museu, perquè consideraven que l'art en l'espai públic era segona divisió, art mediocre. Tenien raó perquè s'estaven fent coses molt dolentes però és com si tu diguessis que l'arquitectura és dolenta perquè el 80% dels edificis són horrorosos. No és que l'arquitectura sigui dolenta, és el que fas amb l'arquitectura. Una rotonda és un gran problema però ha estat una gran solució per al trànsit i per a l'urbanisme. Si són dolentes és perquè potser els artistes convidats a treballar-hi no eren els adequats.

"La crisi és una cosa permanent que es va bellugant, igual que la riquesa i l'energia: no es crea ni es destrueix"

___¿La crisi condicionarà molt l'art en espais públics?

___Són coses que es van bellugant, el món és molt orgànic. Hi ha una crisi molt profunda aquí i em sap molt de greu perquè hi ha gent que ho està passant molt malament, però potser no recordem que fa 3 anys era allà i com que nosaltres estàvem bé ens semblava que tothom estava bé. La gent té tendència a pensar que tot va bé quan a ells els va bé. La crisi és una cosa permanent que es va bellugant, igual que la riquesa i l'energia: no es crea ni es destrueix, es transforma.

___Com veus Europa? S'està minimitzant tant com sembla?

___Hi ha una vida al carrer i una vida al món polític que de vegades no sembla la mateixa, com si visquéssim en mons diferents. Vaig estar dinant amb un amic escultor a Alemanya i jo no vaig notar que els alemanys estiguin contra mi, però en canvi políticament potser sí. Li van donar el premi Ramon Llull a Peter Murray, que és el director del Yorkshire Sculpture Park (YSP), per l'exposició que em va fer a mi allà l'any passat, i em va fer molta il·lusió que l'hi donessin. I ara estan fent una exposició de Miró. Anglaterra està contra nosaltres?

___Hi ha algun moment en què sàpigues que no estàs treballant?

___És que no trobo res millor que això. Treballar no vol dir estar picant una pedra o fent ferro. Ara estic treballant perquè gràcies a les teves preguntes m'estàs obligant a pensar en coses en què potser no hauria pensat, i això és un creixement, és fantàstic.

___No et canses de pensar?

___En absolut! És un plaer! M'encanta fer vols llargs perquè no puc fer res més que pensar, i el problema és que no tens temps per pensar. Un cop vam celebrar Nadal amb uns amics a Los Angeles, i vam comprar el bitllet de tornada el dia 31 per no estar enlloc aquella nit. El pilot em va fer un regal formidable: va dir que estàvem sobrevolant un punt geogràfic en què el senyal horari era de mitja nit i ens va felicitar el nou any, però no va dir on érem. Va ser un dels moments més extraordinaris de la meva vida.

___Com has educat els fills?

___Crec que no els he educat, però he tingut molta sort perquè són tres nois extraordinaris. Hi havia una professora que deia: "Jo intento que els estudiants no s'adonin que els educo, i quan se n'adonen ja és massa tard". El que han viscut els nanos és una passió desaforada per la meva professió i l'han adoptat a la seva manera. Es tracta de viure intensament el que t'interessi, no importa què.

___El que està passant a Catalunya com ho estàs vivint?

___Per mi és una sorpresa l'hostilitat que pot tenir Espanya amb el fet que Catalunya pugui decidir el seu futur, perquè jo em sentiria incapaç de fer-ho amb qualsevol poble del món. I crec molt que les comunitats petites es poden gestionar millor que les grans. L'altre dia estava amb el director del museu d'Habsburg, on estic preparant una exposició, i em deia que el futur d'Europa són les regions. Jo crec que una gran organització com el mercat comú està molt bé si després pot haver-hi administracions a nivell molt més petit i territorial. La llibertat és intrínseca a l'ésser humà i cada poble hauria de poder escollir el seu destí.

___Tu que ets expert a dominar els espais, què en penses dels des- nonaments?

___El més terrible és que una persona pugui perdre la casa mantenint el deute, és surrealista. És un moment molt estrany, en la història i al món sempre que s'acaba un cicle i en comença un altre hi ha una gran baixada d'energia, és com si tot estigués parat. El segle XXI demana respostes que els polítics encara no estan preparats per donar perquè potser ells encara són d'un segle però ja estem en un altre. Tot es transformarà amb molta rapidesa perquè és insostenible.

___¿El 2012 ha estat un molt bon any per a tu?

___Tots els anys han sigut boníssims per a mi. I el 2013 serà meravellós. Fa 30 anys ja m'anaven bé les coses i no podia imaginar que podien ser millors perquè només fer l'obra ja és una passada. Quan vaig a Chicago el primer que faig és deixar la maleta a l'hotel i me'n vaig corrent a la Crown Fountain. No saps quin premi és veure com la utilitza la gent, és una emoció, és extraordinari!

El perfil

Jaume Plensa (Barcelona, 1955) no té galeria a Catalunya i és més reconegut a fora de casa nostra, però sí que té el taller a Sant Feliu de Llobregat. Ha viscut, ha treballat o donat classes universitàries a Berlín, Brussel·les, París, Chicago...

Acumula premis, els més recents dos Premios Nacionales, el d'arts gràfiques i el d'arts plàstiques. Abans havia rebut el Premi Nacional de cultura (1997) i el títol de Cavaller de les Arts i de les Lletres del ministeri francès de Cultura.

Té obra en espais públics a mig món, un dels més recents i notables és la Crown Fountain al Millennium Park de Chicago. Com a artista ha treballat sobretot l'escultura, però també pinta, dibuixa i ha escrit poesia.

Va treballar en òperes amb la Fura i ha experimentat amb vídeos. Té projectes al Canadà, els Estats Units i la Biennal de Xangai.

Més continguts de