"Als 11 anys ja sabia que m'agradaven els nois. A l'escola vaig patir vexacions per això: insults, burles... És el que ara es coneix com a bullying però llavors no tenia nom i ho vaig viure sol. Ho vivia com una cosa inevitable. Em deia: «El raro sóc jo i per això es fiquen amb mi». I això, malauradament, encara avui passa a les escoles. Jo negava la meva sexualitat i deia que tenia xicota, per dissimular. Vivia dues vides paral·leles. Una era interior, que era la que jo realment sentia i volia, i, després, la que els altres demanaven de mi. Estava pendent dels gestos, que no se'm notessin... Pensava: «He mirat massa temps un noi, a veure si algú se n'ha adonat». Era una paranoia. Ara veus joves al carrer agafats de la mà però això als anys 80 era impensable!"

"Als 14 anys vaig acabar els estudis i fins als 17 em vaig estar a casa, sense fer res, ajudant la mare. Tant me feia tot. Sentia que no tenia un lloc a la societat. Els meus pares no sabien res. Anys després, la meva mare em va confessar que intuïa que passava alguna cosa i li vaig preguntar: «Per què no em vas dir res?» Però els pares són de la postguerra i de sexe, a casa, no se'n parlava, era tabú".

Sexe i espiritualitat

"Després d'un intent de suïcidi em vaig replantejar la vida, tot i que encara no vaig sortir de l'armari. Això encara va trigar. Em vaig apropar a l'Església evangèlica. Buscava un refugi i el vaig trobar aquí. També vaig trobar un sentit a la vida i durant 20 anys hi vaig participar activament. Vaig fer de missioner i fins i tot vaig entrar al seminari. Tenia i tinc vocació de servei. Vaig treballar en un hospital i vaig estudiar teologia. Durant més d'una dècada em vaig sotmetre a teràpia de reconducció per guarir l'homosexualitat perquè el missatge que rebia era que patia una malaltia i un desordre psicològic i m'havia de curar. Però allò no rutllava per molt que jo em volgués enganyar. Vaig tenir alguna xicota i fins i tot vaig estar a punt de casar-me però no vam arribar a res".

"M'estava negant a mi mateix i vivia constantment angoixat i estressat. Vivia un celibat autoimposat. T'odies a tu mateix i als que són com tu. Jo també vaig parlar en contra de l'homosexualitat i també vaig dir que es podia guarir, sabent que no era cert, però era el discurs oficial. Vaig rebutjar la meva vida sexual per dedicar-me a l'espiritual. Ara sé que no és incompatible. I als 38 anys, va arribar un moment en què vaig dir prou. Es va encendre un interruptor: em vaig adonar que ja no podia viure més així. Ja se m'havia gastat la vida. I vaig fer el pas de sortir de l'armari".

"«Ja era hora!», em va dir la meva mare, la primera persona a qui l'hi vaig dir. La segona, la meva germana petita. «Ara, veritablement, se't veu feliç», va dir. Per fi era jo. La família em va fer costat. Qui m'importava, ja ho sabia. Però l'església, després de tants anys treballant-t'hi, em va tancar les portes. I em vaig preguntar de què m'havien servit tots aquells anys. Ara he trobat el meu lloc en una església protestant més liberal -on fins i tot vaig ser diaca- i he pogut realitzar-me en tots els sentits. Quan vaig deixar l'església vaig perdre els amics dels últims vint anys i vaig haver de començar de nou. Potser van ser 20 anys perduts. Però has de treure la part positiva i ara dedico les meves energies al Projecte Coratge, un observatori pel respecte a l'orientació afectivo- sexual a la Coordinadora de Lesbianes, Gais i Transsexuals de Catalunya, per evitar que altres persones hagin de passar per situacions semblants. Ara em trobo plenament realitzat. He reprès la vida que jo desitjava i he après que l'important és estimar-se a un mateix com ets i no com els altres volen que siguis. I un dia, quan arribi, vull formar una família".