___Ha estat un estiu diferent?

___Sí, molt estrany, perquè des de fa 15 anys la meva vida era bastant igual, feia La ventana , canviava quatre coses, me n'anava a l'estiu i descansava. Però ara tinc al cap el nou programa Hoy por hoy , que comença el 3 de setembre.

___És el repte de la teva vida?

___No. El repte de la meva vida va ser La ventana . Era molt més difícil triomfar fent aquella feina, va ser un salt qualitatiu massa important. Tenia 30 anys i em vaig llançar a fer un programa que requeria molts registres que jo en aquell moment no dominava: la improvisació, l'actualitat, la cultura, l'humor, registres amplíssims que jo no havia treballat.

___Quant vas trigar a saber que te n'havies sortit?

___Vaig trigar uns tres anys a començar a veure la llum al final del túnel. El primer any va anar fatal. El segon semblava que anàvem remuntant una miqueta i al cap de dos o tres anys vaig veure que la tendència era bona.

___Ara no tens por.

___No. Ara sento emoció, tinc com una espècie d'alegria personal per poder anar a buscar els meus nens al col·le, cosa que no he fet mai de la vida. Ara veig un nou horari davant meu. Acabava a les set del vespre i arribava a dos quarts de vuit i em deien: "Mama, anem a la banyera". I ja està. Jo ja m'havia perdut el col·le, l'activitat extraescolar, arribar a casa, berenar, poder estar amb ells a la tarda. Els podia dur a l'escola, però l'estona del matí és més curta: esmorzar, vestir-se, la motxilla.

___Viuràs a Barcelona?

___Hauré d'anar molt a Madrid, però viuré a Barcelona.

___Els matins de la ràdio són el somni de tothom.

___El meu també. Estic emocionada, vaig plorar molt. No el dia que m'ho van dir, perquè vaig trigar unes hores a encaixar el que m'anaven dient, a interioritzar-ho. Però quan ja ho anava assumint em notava un somriure permanent perquè dins meu deia: "M'estan donant un programa que feia el Gabilondo quan jo vaig arribar a la ràdio i que a mi em semblava impossible ni tan sols somiar que faria".

___T'ho havies plantejat mai, fer els matins?

___No, perquè el programa de matins era de 6 a 12.20 i la franja primera informativa jo no l'hauria fet mai de la vida. Jo no sóc periodista d'informatius. Jo vinc més del món de la faràndula. Estic més còmoda fent aquest tipus de temes que no pas entrevistant un ministre. La Pepa Bueno matinarà molt, ella farà de 6 a 10, i és molt bona en el terreny informatiu. Li interessa molt la política i a part té aquesta espècie d'austeritat del Telediario que li dóna una imatge boníssima.

___Tu ets més explosiva?

___Jo ric, ploro, jo sóc molt més emotiva. Mai he intentat posar gaires barreres.

___És perquè en el fons ets una actriu?

___Des de molt petita la gent m'ha dit que era molt teatrera. Era una cosa que a mi no m'agradava que em diguessin. Jo sóc així. Amb el temps m'he adonat que sí, sóc teatrera, tinc tendència a teatralitzar el que explico. A mi m'agrada trobar punts de conversa per riure i per això potser sí que hi poso un punt de teatre. Al col·le feia els Pastorets. Jo feia de Rovelló i la Victòria Pagès feia de Lluquet.

___Ets teatrera, desinhibida, però alhora ets patidora...

___Això ja seria material per a psicoanalistes, quin plaer trobo jo en aquest patiment. Pateixo físicament perquè ho somatitzo molt tot. Quan era petita les monges ens proposaven qui volia llegir la lectura i jo era la primera que aixecava la mà. I quan hi estava anant em desmaiava, queia a terra dels nervis, perdia el coneixement. La meva mare em va portar a molts metges i els metges li deien que no tenia res. Els psicoanalistes ho tenen etiquetat. És una espècie d'histèria pròpia d'adolescents, em va aparèixer amb 10 o 11 anys i em va desaparèixer als 16 o 17 anys. Aquella etapa complicada que ens fem grans, que aquest món no l'acabem d'entendre. Que ens enamorem de tot i de tothom. Aquesta etapa jo la vivia desmaiant-me. Era la meva manera de desconnectar del món.

___I en alguna època això t'ha afectat la veu.

___Aquest és el tema més complicat d'abordar perquè verdaderament tots els problemes que he tingut a la vida m'han afectat físicament, però on m'han afectat sempre és a el coll, la meva eina per treballar. Sembla que el meu cos boicoteja aquesta eina. Sembla que m'estigui dient, descansa. I llavors jo què faig? Vaig d'otorino a otorino, de foniatre a foniatre, intentant trobar la manera de controlar aquesta eina. Però no puc.

___La teva vida és la ràdio?

___La ràdio em va anar trobant. Vaig anar-hi i algú va dir: aquesta noia s'expressa bé. Fa 20 anys jo era el Reportero Tribulete, tot el dia fent unitats mòbils.

___I d'aquí a Parlar per parlar , i Parlar per parlarHablar por hablar

___Sí. Al principi era molt dur, només era per a Catalunya, i trucaven vuit persones, cada nit les mateixes. No trucava ningú. Trucaven el meu germà, el meu cosí, una amiga, tot era inventat.

___Preguntar és el que fas millor?

___Escoltar. M'agrada molt. Em sento més còmoda com més de veritat és el que s'està dient. Potser per això em sento incòmoda quan es parla de política. Perquè em sembla tot teatre. Jo em sento còmoda quan el convidat és de veritat. Jo em sento còmoda quan ve un actor i traspassa aquella barrera tan meravellosa i dius ja està, ja l'he fet meu, ja l'he portat al meu terreny, i ara és una persona de veritat. M'agrada conduir aquell vehicle.

___Ets addicta a la feina?

___M'ocupa moltes hores, però desconnecto molt bé. Ahir el Pau, el meu nen de sis anys, estava molt angoixat. Li vaig comprar una joguina i em va dir: "Mama, estic molt trist perquè no treballes i si no treballes no tindràs diners". I em vaig quedar tan parada que li vaig dir: "Pau, què prefereixes: tenir una mare que treballi moltes hores o tenir la mare a casa i no tenir tants diners?" I em va respondre: "Jo vull que treballis i tenir diners". Després va rectificar i va dir que m'ho havia dit de broma.

___¿Creus que t'ha anat millor la feina que la vida?

___La feina m'ha anat bé. La vida ha sigut molt complicada, molt dura, però després m'ha donat les alegries més grans. La més gran va ser conèixer el meu marit. I tenir dos fills amb aquest home. No hi ha res equiparable a això. La vida també m'ha pres gent molt estimada, a casa meva s'han mort de manera molt prematura el meu germà, un nebot i la meva mare. Quan ja vas tantes vegades al tanatori... És molt trist quan veus fotos familiars i en falten tants, fa pena. Però a casa hi ha dos nens i un home que estimo.

___En una entrevista a l'ARA amb l'Elisenda Roca en parlaves, de moltes morts molt pròximes. Ara vius un moment dolç.

___Sí. Quan se't mor gent el dol és molt llarg, però és molt maco també quan arriba un moment que pots parlar als nens d'aquesta gent que ha mort. Jo al Pau li puc dir la teva àvia, tal, el teu tiet, tal, el teu cosinet...

___Aquests anys has anat molt amunt i avall.

___Vaig néixer a Girona, he viscut a Barcelona tota la vida. A Madrid hi he passat algunes èpoques, quan feia un programa per a la tele que es deia Hablando con Gemma , una mena de Diario de Patricia .

___Amb testimonis de veritat?

___Sí. Sempre. I saps qui va venir de convidat? El Boris Izaguirre. En el fons era molt fàcil fer aquell programa. Quan a mi em van donar La ventana acabava de signar un contracte bestial amb Telemadrid i m'estava convertint en un personatge televisiu. I allà prenc la decisió que crec que és la més intel·ligent de la meva vida: no vull ser un personatge famós, ni cobrant tres vegades més. A mi em truquen i em diuen: el Sardà deixa La ventana , la vols fer tu? I jo dic sí, vull anar a picar pedra.

___Tenies paparazzis?

___Em van enxampar de viatge de noces a la platja en topless i em van fer sortir a les revistes. A més, jo no faig topless , m'estava posant crema, i va ser tan horrible, vaig sentir tanta vergonya... Però la meva mare, que la vaig trucant plorant, em va dir: "Tant és, Gemma". És l'única experiència que vaig tenir així d'horrible.

___La fama de la ràdio és més agraïda.

___Sí, la fama de la ràdio és un regal, perquè la gent t'ubica. La tele et dóna aquella fama que vas al súper i et pregunten: " ¿Tú qué haces? ¿Tú eres alguien? " A mi em diuen: "Ja no fas tele?" I els dic: "No, faig ràdio". "I no en tornaràs a fer? I TV3?" I això són les preguntes.

___Doncs respon.

___Jo treballo a la ràdio, tinc molta feina, estic bé.

___¿Treballant per Espanya t'hi sents bé?

___Sí.

___L'entens, Espanya?

___Jo l'entenc. Em costa una mica, però faig l'esforç per entendre-la i sobretot intentar plasmar en el programa la meva idea d'Espanya. Perquè n'hi ha tantes de tan diferents... En el meu programa sí que m'agrada plasmar aquesta Espanya moderna, que va endavant. N'hi ha una altra de més casposa de la qual jo fujo. També et podria dir que hi ha una Catalunya que em costa, que hi ha una Andalusia que em costa i que hi ha un Madrid que em costa.

___Quina Catalunya et costa?

___La que creu que pel fet de ser catalans som superiors en moltes coses. No m'agrada aquest sentiment de superioritat col·lectiva. El meu marit és cordovès. I quan jo vaig conèixer el meu marit vaig haver de sentir frases que eren una mica ofensives. Com que si a la ciutat del meu marit hi havia algun teatre, o si allà s'hi feien actes culturals interessants. Tu et mous per Còrdova i et trobes una Còrdova apassionant que intel·lectualment és molt desperta i trobes una Còrdova rural que és més tancada, que no t'interessarà tant.

___¿Vas anar a viure a Còrdova per amor?

___Sí. Em vaig enamorar del meu marit en una Feria i llavors ens vam instal·lar a Còrdova.

___Quan vas tornar?

___Quan va morir la meva mare, fa quatre anys. Els meus dos fills són cordovesos, el Pau i l'Arnau. Amb això t'ho dic tot.

___¿Discutiu sobre Espanya i Catalunya amb el teu home?

___No gaire. Sobre el Barça sí. Perquè ell fa veure que és del Madrid. No li interessa el futbol. El seu esport preferit és començar un partit i dir: "Hoy viene fortísimo el Madrid, lo veo genial ". I no sap ni un nom dels jugadors.

___¿Veus que pot arribar algun dia la independència de Catalunya?

___Cada vegada hi ha més ganes que això arribi. I una cosa que em semblava impensable fa un temps ja no la veig tan llunyana. Per tant, no sé què dir-te.

___A Espanya la veuen?

___No. No s'ho esperen perquè de vegades costa una mica d'entendre com vivim aquí la nostra pàtria, la nostra terra, la nostra llengua, la nostra manera de ser. Igual que t'he explicat que des d'aquí de vegades no s'entén què passa allà, també crec que des d'allà has d'explicar massa vegades que als teus fills els parles en català. Suposo que això només ho podem entendre els bilingües. No és que parlem català. És que som o almenys jo sóc absolutament bilingüe, el meu cap funciona dividit en dues llengües.

___Públicament en casos com el d'Ernest Lluch t'has manifestat. Te'n penedeixes?

___No. Jo crec que les conseqüències del cas de l'Ernest van ser molt bones i molt dolentes. La gent del Partit Popular que no ho va comprendre evidentment es va dedicar a llançar falsedats, com que jo era una emissària de Felipe González. I això va ser perjudicial. Fins i tot una vegada una productora de tele em va dir: "Tú ya sabes que estás vetada, no se te puede contactar nunca ". Però bé, les coses bones ho superen. Han passat 11 anys i encara ara vaig al metro i veus una persona que et mira, i si em mira i els ulls li brillen una mica i ve cap a tu, jo ja sé que em dirà alguna cosa de la manifestació de l'Ernest. Et miren amb molt de respecte i et diuen: "Gràcies per haver-ho dit".

___Era un acte de coratge?

___Sí, però suposo que l'Ernest ho anava sembrant. Jo parlava molt amb l'Ernest d'aquests temes, parlàvem d'ETA, de la seva valentia, ell anava molt a Sant Sebastià. Jo havia anat a casa seva a Sant Sebastià. Suposo que l'Ernest va anar llaurant un terreny que va fer que quan va morir de dins meu sortís un crit que era tan evident que havia de dir allò que ni hi trobo valentia. Era tan evident! Era de justícia dedicar a l'Ernest aquelles paraules.

___Descriu quina mena de mare ets.

___Intento ser dura, però ho és molt més el meu marit. Sóc molt amorosa, molt. Me'ls menjo literalment. Els faig petons i petons i els dic que els estimo molt. I sóc molt patidora, però ho trobo normal. Perquè quan la vida ha sigut tan dura ja no et creus allò que no passarà res. Jo tot el dia estic pensant: sí que passa.

.......................................

PERFIL Gemma Nierga (Girona, 1965) va començar a Ràdio Vilassar de Dalt i a la Cadena 13, i des de fa vint-i-cinc anys treballa a la SER. Va començar fent unitats mòbils per a programes informatius, va fer el Parlar per parlar a les matinades i des del 1994 la versió espanyola d’aquest programa, Hablar por hablar. Ara fa just quinze anys va acceptar el repte de substituir Xavier Sardà a les tardes (La ventana) i aquest 3 de setembre inicia el repte de substituir Carles Francino als matins (Hoy por hoy). Ho farà en companyia de Pepa Bueno, que arrencarà el programa a la part informativa, de 6 a 10 del matí, mentre que ella s’ocuparà de la franja a partir de les 10. Nierga, entusiasta del teatre, se sent més còmoda a la ràdio que a la tele, on ha presentat programes a TV3 com Tres senyores i un senyor, Pares i fills i Tothom per tothom, i d’altres a Telemadrid i cadenes autonòmiques com Hablando con Gemma. Torna a viure a Barcelona des de fa quatre anys, després d’haver-ho fet a Madrid i a Còrdova, d’on és el seu marit i pare dels seus dos fills, el Pau i l’Arnau. En el seu vessant teatral pot presumir d’haver debutat en un grup amateur d’on han sortit l’actriu Victòria Pagès i el dramaturg Jordi Galceran, l’autor d’èxits mundials com El mètode Grönholm.