Una reproducció de la cortina de vellut de l'antic Zeleste del carrer Argenteria, utilitzada a la pel·lícula Salvador , dóna l'entrada al santuari de Manuel Huerga. A la dreta, una pantalla de cinema de tres metres per un i mig i un sofà semicircular, comodíssim, també de vellut grana. Per terra, un escampall de catifes i coixins. A l'esquerra, la columna tecnològica des d'on ell exerceix orgullosament de projeccionista quan convida els amics a gaudir del seu cinema. Arreu, figuretes ( madelmans , robots, Tintín), màscares, llibres, discos de vinil, CDs i DVDs. En un racó, una vella Underwood; en un altre, un piano desafinat. Mil andròmines que confereixen a l'espai un toc de fascinant caos barroc.

Si les cases poden parlar, o no, de les persones que les habiten, la de Manuel Huerga explica a crits coses d'ell, això sí, sovint en un llenguatge críptic que cal contextualitzar. Per exemple, el fresc pintat al sostre, obra d'uns decoradors artístics sicilians. "Volia un univers inventat amb les constel·lacions que tenen relació amb mi -il·lustra-. I volia molts estels: n'hi ha 1.800, dels quals prop de 600 tenen el nom d'amics vius o morts o de personatges de ficció que m'han condicionat d'alguna manera. Saber que estic acompanyat de gent que estimo o admiro em dóna bon rotllo".

Contrasta en Manuel Huerga la seva adscripció a l'avantguarda cinematogràfica i la seva obsessió per la tecnologia més avançada (confessa que dorm quatre o cinc hores i que passa la resta "connectat") amb la visió tan clàssica i romàntica que té del fet de veure cinema. El creador contemporani conviu amb el nen cinèfil que va ser.

Un somni antic

Perquè, de bracet de la seva mare, Manuel Huerga va anar al cinema tots els caps de setmana de la seva infantesa. "En aquells anys, només es podien veure pel·lícules al cine i jo hi acudia amb aquella dosi d'innocència i virginitat", recorda. El que en principi era pura evasió va esdevenir una passió arrelada i generadora d'un imaginari que encara perviu avui. Quan, durant nou mesos, aquesta rutina es va haver d'interrompre a causa d'una hepatitis que el va obligar a fer llit, Manuel Huerga va trobar la manera de no desvincular-se del cinema.

"El meu passatemps preferit era fer maquetes de cines, com qui fa cases de nines. Col·leccionava fotogrames que comprava al Mercat de Sant Antoni i els projectava al meu minicinema. Era com una fixació", reconeix. La imatge era "tan forta" que es va prometre a ell mateix que, quan tingués una casa pròpia, es faria un cine per poder veure les pel·lícules d'aquesta manera. "El meu únic ritual és el cinema: uns llums que s'apaguen, unes cortines que s'obren, un lleó que treu el cap, una música d'obertura…", relata. Material sensible, porta d'entrada al món dels somnis, "una obsessió tan gran que, si no l'hagués realitzat, no hauria aconseguit ser feliç".

Kubrick, la revelació

Una altra data gravada amb foc a la biografia de Manuel Huerga és el dia que va fer onze anys. "Vaig anar a veure 2001, una odissea de l'espai, de Stanley Kubrick, i es va produir el clic. Vaig saber que no només m'agradava el cinema amb passió sinó que volia fer allò". Malgrat que admet que a aquella edat no va entendre res, va quedar clavat a la butaca i va tornar a veure la pel·lícula una vegada i una altra, cada cop més convençut que volia aconseguir que a l'espectador li passessin les coses que li estaven passant a ell: "Vaig veure la llum, va ser com una revelació".

La decisió estava presa i va començar a devorar pel·lícules underground i experimentals a la Filmoteca. "Sí, vaig començar la casa per la teulada. En lloc d'iniciar-me amb els pioners i continuar pels clàssics vaig començar per un paio que travessava els límits del llenguatge", reconeix.

Les seves primeres pel·lícules mostren més interès per la textura, els ritmes i la interacció cinema-música que no pas per teixir una història amb argument. No es va reconciliar amb la narrativa tradicional fins molts anys després, quan va dirigir la pel·lícula Gaudí . "Ens vam adonar que no hi havia on agafar-se per construir una història amb regles dramàtiques -reflexiona-. I vam decidir fer un fals documental. Per recrear-lo amb versemblança vaig estudiar a fons els documentals dels anys 10 i 20 i això em va obligar a anar a l'inici del cinema. I a partir d'aquí tiro milles: Ford, Hawks, Ozu…"

Manuel Huerga ha assumit un nou repte pioner i ambiciós: una pel·lícula en 3D sobre Barcelona rodada en un únic pla seqüència. És activíssim al Facebook i sempre porta algun giny d'última generació a les mans i auriculars a les orelles. Veu pel·lícules en qualsevol suport, excepte quan una s'ha de veure "com déu mana". Llavors es refugia al seu cinema.