Estiu del 2002, Kaesong, Corea del Nord. Tres individus passegen pel centre de la ciutat. Un d'ells és Alejandro Cao de Benós, un comunista d'arrels aristocràtiques, seduït pel budisme i la parapsicologia, nascut en un humil barri de Tarragona i que des dels 27 anys ocupa un càrrec governamental a la república més secretista del planeta. Amb ell deambulen el camarada Pak, que li fa de traductor, i el cap del Partit a Kaesong. De sobte, l'Alejandro s'atura, arrufa el nas i assenyala cap a l'altra vorera. Una imatge el colpeix: un vailet brut, esparracat i desnerit, davant d'un carretó de gelats, contempla embadalit com la venedora va servint dolços als clients que fan cua. Una dona s'apiada del marrec, en compra dos i n'hi regala un. El nano el devora amb delit. Una estampa que l'Alejandro jutja indigna de l'anomenat "paradís socialista". Ja feia un parell d'anys que Corea del Nord havia deixat enrere la fam del quinquenni més negre de la seva història recent, escenes com aquesta ja no tenien justificació. Els seus dos acompanyants es fan els badocs. Ell s'inflama. Es creu amb prou galons per girar-se cap a Pak i demanar-li que tradueixi una esbroncada al peix gros del Partit: "No pot ser que vostè llueixi un vestit impol·lut i mengi cada dia a plaer, i en canvi ni s'immuti en veure un nen desemparat!"

Més pro nord-coreà que ningú

L'episodi, una de les moltes perles recollides a Alma roja, sangre azul (Editorial Base), l'autobiografia que acaba de publicar l'Alejandro, descriu de manera immillorable el tarannà d'aquest personatge irrepetible, irreversiblement enamorat de Corea del Nord, lleial a la via coreana cap al socialisme engendrada pel Gran Líder, Kim Il-sung, i el seu fill i successor, Kim Jong-il. L'Alejandro -a qui vaig conèixer el 2004 en una expedició a Pyongyang que, per cert, va acabar com el rosari de l'aurora, amb un periodista nord-americà retingut a l'hotel, acusat d'espionatge- adora gairebé tot el que veu en aquelles terres. Quan detecta que algú es desvia dels manaments del Gran Líder, posa el crit al cel. Més papista que el Papa? Sens dubte: "No hi ha ningú més pro nord-coreà que l'Alejandro, senyora! Ni tan sols nosaltres arribem al seu nivell!", va exclamar una vegada Pak davant la mare de l'excèntric delegat especial del Comitè de Relacions Culturals amb l'Estranger.

Però de debò és qui diu ser? Com és possible que algú amb el cognom Cao de Benós de Les, darrere del qual s'acumulen els títols familiars de baró de Les, marquès de Rosalmonte i comte d'Argelejo, s'hagi convertit en home de confiança del bastió comunista més irreductible, l'únic foraster que ho ha aconseguit? Jo mateix feia anys que m'ho preguntava. El fet d'haver compartit amb ell entrevistes, cafès, conferències i un parell de viatges a la ignota meitat nord de Corea no m'havia permès resoldre l'equació d'un cas tan inversemblant com el seu. L'Alejandro és una persona transparent, li costa massa amagar el que pensa, no és un home laberíntic que busqui subterfugis per escapolir-se de les preguntes compromeses, però fins ara no havia gosat ordenar els seus records i oferir-los per escrit. Ja ho ha fet. I les 189 pàgines resultants confirmen al lector les hipòtesis més extremes: no hi ha gat amagat, l'Alejandro és un fenomen del tot real, que supera qualsevol guió de ficció.

Quan abans de l'estiu va proposar-me que li supervisés l'estil dels primers esborranys i l'ajudés a triar la quarantena d'imatges que il·lustrarien el llibre, em va atansar la fotografia definitiva: quatre adolescents plantats al bell mig d'una terrasseta enjardinada; res d'extraordinari, si no fos per l'element estrafolari que penja de les heures: una bandera de Corea del Nord. El noi que somriu a la foto és l'Alejandro, que amb 16 anys va enredar uns quants amics del poble granadí de La Zubia -on s'havia traslladat la família- per organitzar cada divendres unes rudimentàries sessions ideològiques amenitzades amb ampolles de Fanta, patates fregides i cintes de música coreana.

Remar contra corrent

D'on li venia aquella fal·lera tan precoç? Des de ben jovenet havia decidit remar contra corrent. El Mur de Berlín havia caigut, Ceausescu havia mort d'un tret al cap, la perestroika de Gorbatxov era un malalt terminal, però ell va arribar a la conclusió que el futur pertanyia al socialisme. Es va enrolar a IU, després a l'estalinista PCPE, però el derrotisme d'una militància estupefacta per l'abrupte final de la Guerra Freda el mortificava. L'atzar va fer que caiguessin a les seves mans un parell d'obres de propaganda nord-coreana. El descobriment d'aquell comunisme gairebé esotèric, que idolatrava Kim Il-sung i Kim Jong-il com dos messies redemptors, omniscients i benevolents, el va fascinar.

En assabentar-se que una delegació nord-coreana preparava una recepció a Madrid, va afanyar-se a reservar un bitllet d'autobús. Entremig de diplomàtics encorbatats, l'entusiasme d'aquell noiet no va passar desapercebut: un funcionari del règim va adreçar-li tota mena de compliments. Enlluernat per aquella bonhomia, l'Alejandro va tornar a casa carregat de llibres, cintes i una bandera…

D'ençà d'aquella experiència iniciàtica, se li va ficar al cap un disbarat, una fantasia que només un jove tossut, so-miatruites, però alhora intel·ligent i resolutiu com ell podia plantejar-se amb alguna remota possibilitat d'èxit: volia allistar-se a l'Exèrcit Popular de Corea. Va esdevenir immune als comentaris que descrivien Corea del Nord com un esgarrifós malson orwellià. Durant el seu primer viatge, el 1992, la monumentalitat de Pyongyang, la ingènua senzillesa de la gent i el tracte exquisit rebut van acabar-lo de convèncer. Anys després va crear la primera web oficial del país, va fundar una xarxa internacional de solidaritat amb la causa nord-coreana i va llançar-se a la recerca d'inversions per aixecar una economia agonitzant.

Qui pensi, però, que trobarà un relat acrític va errat. Fa onze anys que el règim va admetre'l a les seves files; durant aquest temps, ha despatxat amb alts jerarques del Partit, s'ha saludat un parell de cops amb Kim Jong-il, ha aparegut a la televisió nord-coreana i a la portada del diari més important. Està disposat a donar la vida per Corea del Nord, però no tot ho veu de color de rosa. Gràcies a l'accés privilegiat als budells del sistema, el seu testimoni del que funciona i també del que no va bé resulta impagable. Els secrets del català possiblement més incatalogable, lligat al país més hermètic, han estat per fi desclassificats.