DIADA, EL CAMÍ CAP AL 9-N

L’hora de la Veritat

L’ANC busca el cop d’efecte definitiu per decantar el procés

La gent. Aquest és el concepte que cal retenir avui. Però no la gent com una massa grisa i indefinida, ni com una multitud enfervorida per un líder providencial, sinó gent entès com una suma de voluntats individuals que decideixen posar per damunt de les seves diferències un objectiu concret que les uneix i les articula; en aquest cas, la independència de Catalunya. Gent que avui quedarà en grups, que es desplaçarà en autobusos, armada amb samarretes vermelles i grogues i disposada, un cop més, a sorprendre el món.

Aquesta serà, a més a més, la tercera demostració de força consecutiva, després de la manifestació del 2012 i la cadena humana del 2013. I la intenció és que sigui la definitiva. Així ho ha dit per exemple la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell. Però què ha de passar perquè sigui així? Què hauria de passar perquè demà al matí es posessin en marxa els mecanismes que fessin innecessària una nova mobilització popular?

Per respondre a aquesta pregunta cal explicar abans quina és la foto fixa del procés sobiranista i establir quina és la correlació de forces.

El 12 de desembre de l’any passat, quan CDC, Unió, ERC, ICV-EUiA i la CUP van presentar l’acord per la consulta a Madrid, van saltar totes les alarmes. La reacció immediata va ser tallar tots els canals de comunicació amb Artur Mas i esperar per comprovar quina era la solidesa de la coalició del 9-N. A poc a poc, el govern espanyol s’ha convençut que amb un simple tallafoc legal, el recurs contra la llei de consultes i el decret de convocatòria, n’hi ha prou per conjurar el perill. En altres paraules, l’acord del 13 de desembre, que sí que ha provocat un sisme a dins del PSC, no ha tingut prou força per si sol per obligar el PP a moure’s. De fet, no ha mogut ni una cella.

Esquerdes al bloc del 9-N

Les últimes setmanes, a més a més, l’airejament públic de les discrepàncies en el bloc de la consulta sobre quina ha de ser la resposta al previsible veto del TC no ha fet més que reforçar Mariano Rajoy en la seva tesi que no li cal fer res. Perquè, mentre ell es manté immòbil, l’altre bàndol ja comença a mostrar símptomes d’esgotament i de divisió.

És en aquest escenari que avui entra en joc l’única variable que fins ara ha sigut capaç de remoure el tauler: la gent. La gran incògnita que s’ha de resoldre a partir dels pròxims dies és si la mobilització d’avui tindrà un efecte dissuasori/coercitiu suficient per obligar Madrid a moure’s o, almenys, per forçar Brussel·les i les cancelleries europees a immiscir-se en el que fins ara ha sigut un simple “afer intern”.

La mobilització popular catalana té uns components afegits que la converteixen en potencialment perillosa per a l’establishment : la capacitat organitzativa, la disciplina i el civisme, que beuen de la cultura del món associatiu, i una fe indestructible en la capacitat de capgirar la història. Per tant, no és tan important la mobilització de la V en si com la percepció de quin pot ser el pròxim pas. Què està disposada a fer tota aquesta gent que és capaç de sacrificar un dia festiu per participar en una mena de manifestació coreografiada? Què està disposada a sacrificar aquesta generació nascuda als 60 i als 70 que tan cruament i afinadament retrata Marta Rojals a L’altra i que fins a la crisi ho veia tot de color de rosa? Aquesta és la clau. És la mateixa funció que tenien les desfilades militars, amb exhibició de coets nuclears inclosa, a l’antiga Unió Soviètica (o a l’actual Corea del Nord), o, en l’àmbit de la natura, el desplegament de plomes de certes aus que intenten foragitar els competidors per la via de la dissuasió. L’ideal, per l’ANC i pels partits de la consulta, és que la demostració d’avui sigui tan espectacular que ja no en calgui cap altra.

Victòria per KO

Però aquesta victòria per KO s’albira molt complicada. Madrid tampoc no té marge per fer-se enrere d’un dia per l’altre en el veto al 9-N. La coalició favorable a la consulta sembla a hores d’ara de nyigui-nyogui al costat de la solidesa mineral de l’aliança PP-PSOE-UPyD. Com a màxim, vistos els antecedents, pot començar a calar la idea que l’immobilisme porta al temut xoc de trens de conseqüències incertes, sobretot en l’àmbit de l’economia. Aquest és el discurs, per exemple, d’un dirigent que avui no serà a la V: Josep Antoni Duran i Lleida.

D’altra banda, Madrid avui estarà molt pendent de Tarragona. Si la manifestació unionista punxa caldrà un replantejament de l’estratègia, però si és molt multitudinària també reduirà el marge de maniobra de Rajoy. L’Espanya rojigualda no li perdonarà cap transacció.

Pressió a Mas

Però el missatge de la V no anirà només dirigit a Madrid i al món. També tindrà una lectura interna, i aquesta sí que és més fàcil de predir. Com més gran sigui l’èxit de la V, més difícil serà justificar una reculada en el camí del 9-N. La pressió sobre Mas i els partits de la consulta creixerà avui molts graus, i és previsible que es mantingui les pròximes setmanes. I serà doble: per avançar cap al 9-N malgrat el TC i per mantenir la unitat. Qualsevol maniobra que sigui percebuda com a partidista seria fortament penalitzada. La sensació de vertigen anirà creixent a mesura que ens acostem a la data clau. I si a Escòcia guanya el sí, Catalunya serà una olla a pressió, tal com ja han anticipat els mercats.

L’any 2013 els experts en teoria de la negociació Silvia García i Roberto Domínguez, de la Universitat Juan Carlos I de Madrid, van publicar un treball en què afirmaven: “Un conflicte pot revelar la necessitat que es produeixin uns canvis determinats, i, al contrari, la proposició de negociació per evitar les conseqüències desagradables del conflicte i salvar en la mesura del possible la situació actual pot ser una estratègia per mantenir la relació de poder o els privilegis actuals”. Qui vol conflicte? Qui vol negociació? S’acosta l’hora de la veritat.

Més continguts de

El + vist

El + comentat