L’horror d’Argelers, un malson que arriba a la quarta generació

Argelers de la Marenda va ser el primer camp dissenyat per les autoritats militars franceses, el 1938. Era un lloc d’internament pensat i destinat als futurs perdedors de la guerra. “Era una desolació, com un corral”, diu el Toni, un testimoni del camp. “Com un malson incrustat en la memòria”, afegeix. La tensió començava en el moment en què els refugiats eren internats. Immediatament apareixia la por.

Hi havia una amenaça de mort física, molt sovint real, i el perill de ser agredit, colpejat, violentat i torturat. Tot plegat va alterar el funcionament psíquic dels interns i va desencadenar processos psicopatològics específics. Després de més de setanta-cinc anys, els que van patir als camps encara tenen por.

El camp d’Argelers es va convertir en un espai d’horror, de terror i de maltractament continuat. A Argelers prenien la identitat a homes, dones i nens. Els presoners passaven a ser un número que no tenia cap valor. Quan et prenen la identitat és com si et demanessin de fer un dol sobrehumà: deixes de ser qui ets, i això equival a la més profunda desestructuració, a allò que els professionals de la salut mental vinculem a la psicosi. Al camp l’intern desconeixia si arribaria un futur o bé si emmalaltiria i moriria. Una experiència traumàtica de la magnitud del camp d’Argelers deixa sempre empremtes profundes. I aquests símptomes s’estenen tant a la primera generació com a la segona, la tercera i la quarta.

També les conseqüències de la sortida del camp i del retorn poden ser considerades greus perquè els republicans van haver d’enfrontar-se a l’hostilitat, al desemparament i, sobretot, al rebuig.

Culpables per haver sobreviscut

Molts van presentar un important complex de culpa vinculat al fet d’haver sobreviscut, quan tants d’altres van emmalaltir i/o morir; també una tendència enorme al retraïment, a la irritació i a la depressió; insomni i alteracions diverses del son durant molts anys; molta apatia general; mals de cap, cansament i situacions d’irritabilitat i d’explosió; desemparament, inseguretat, falta d’iniciativa i d’interès; malsons, terrors i imatges de mort i malalties de diversa importància.

Durant dècades els que van patir l’exili van haver de patir la falta de feina, l’exoneració, la impossibilitat d’accedir a una atenció adequada a la salut, a un habitatge digne... Molts obrers que van omplir el camp d’Argelers quan van tornar ja no tenien una feina estable. Aquests han transmès un sentiment d’impotència, de frustració de no sentir-se ciutadans de dret, en definitiva, la sensació de no tenir el dret a tenir drets.

Rebuig social i familiar

El Quico va tornar d’Argelers perquè volia retrobar-se amb la seva dona, responent a la crida de Franco “Todo español que no tenga las manos manchadas de sangre no recibirá represalias”. En arribar a Catalunya va ser empresonat immediatament, i successives vegades, a la Model. Mai més va tenir una feina digna. Mai va poder ser pare perquè havia quedat estèril com a conseqüència de les tortures rebudes. El Quico embogia cada vegada que algú li passava pel darrere. Feia un crit de patiment i dolor i un salt que el disparava fins al sostre. Llavors s’aguantava amb les dues mans a la taula i tremolava com una fulla durant mitja hora. El Quico va morir rebutjat per la societat i menystingut per una part important de la seva família, que el considerava un inútil i sobretot un perdedor boig.

A la segona generació es perceben els indicis del que no s’ha dit. El subjecte és portador d’un fantasma, i aquest fantasma operarà des de l’inconscient. A la tercera generació els fets han passat a ser impensables: s’ignora l’existència mateixa d’un secret que pesa sobre un traumatisme no resolt en la primera generació i que produeix símptomes, aparentment, inexplicables.

En qualsevol cas, l’experiència clínica indica que no tots els subjectes exposats a la mateixa situació traumàtica presenten alteracions, posteriors i relacionades amb el fet. I, quan ho fan, són de diversa naturalesa, qualitat i magnitud.

El vincle entre el patiment i les patologies posteriors ha tardat a ser acceptat a l’Estat. L’atenció en salut mental durant la dictadura se centrava en una psiquiatria entregada al règim feixista. El cap de Servicios Psiquiátricos del Ejército de Franco(A. Vallejo-Nájera) va estudiar la personalitat dels presoners als camps de concentració. Els seus estudis diuen que els presoners es caracteritzaven per un temperament degeneratiu, d’intel·ligència mediocre i personalitats socials innatament revolucionàries.

La Transició va ser un simulacre imposat per les classes dominants amb el vistiplau d’una part de la classe política. Records tan traumàtics no s’esborren amb el pas dels anys. I el testimoni i acompanyament dels professionals de la salut mental és indispensable.

S’hauria de fer una reflexió, no només sobre la violència i la teoria del trauma i de com es transmet sinó per fer el salt d’espectador passiu o indiferent a testimoni compromès en la denúncia de l’horror i les seves conseqüències.