Publicitat
Publicitat

SANT JORDI 2014, UN DIARI D’ESCRIPTORS

L’índex i la lectura

Cada vegada que sento que parlen de l’índex de lectura penso que durant més de quatre anys vaig ensenyar a llegir i a escriure. Veig el dit d’un nen de vuit anys que passa sota les síl·labes d’una cartilla de lectura. Aquell nen que acabava d’arribar d’una zona rural del Senegal no sabia com s’agafava un llapis. El nen panjabi que no havia tingut accés a l’escola anglesa o la nena que ja sabia llegir ideogrames xinesos però que desconeixia les lletres i els seus fonemes tenien l’índex diferent, però tots el passaven per sota de les mateixes lletres, síl·labes, paraules, frases i, finalment, miracle, textos.

Mentre escric la paraula miracle penso que potser és una mica exagerat, cursi o efectista, però sé que si no aprèn a llegir prou de pressa, aquell nen no seguirà el ritme dels altres alumnes i molt probablement no podrà obtenir el graduat escolar, que és el passaport mínim, necessari i imprescindible per poder tirar endavant. Miracle i catàstrofe no són exactament antònims però en aquest cas funcionen així.

La lectura era la primera taula de salvació. L’índex que assenyalava les ma, ba, la, ta, da, sa, i les mamà, nena, tassa o dona, era l’índex més important que podia tenir. També pot sonar efectista, això, però el cert és que la lectura ha salvat aquells alumnes. Quan dic salvar vull dir exactament això, la lectura i la comprensió de les frases que anaven llegint els donaven la primera oportunitat de relacionar-se amb un món nou, de desmarcar-se d’aquell determinisme que els feia carn de canó d’ETT. Alguns d’aquells índexs ara teclegen treballs en cicles formatius i alguns fins i tot en carreres universitàries.

Algunes vegades rebia pares que em portaven contractes que no entenien o requeriments d’Hisenda que havia de llegir deu voltes per treure’n un significat plausible. Sempre hi ha una escala més alta, i no és fàcil, no és gens fàcil arribar als darrers graons, però potser per això, el que és difícil d’entendre, és que les dades diuen que un quaranta per cent de la població d’aquest país no vol tenir cap mena de contacte amb els llibres. Déu dóna faves a qui no té queixals. Això és gairebé la meitat d’una societat que té una xarxa de distribució de llibres que arriba a tot arreu, una societat escolaritzada i bibliotecaritzada.

Suposo que cal admetre que estem sempre a les beceroles. Imaginin la quantitat de text que es produeix cada dia, els milers de línies que hem de llegir i d’interpretar. Bé, n’hi ha que són ben senzilles, la premsa esportiva o les telenovel·les, per posar algun exemple. Aquesta és la part de l’anestèsia i ha de ser senzilla per força, res millor que històries de banyes o fitxatges per mantenir l’índex de lectura en la ma, ba, ta, sa, da. El problema arriba quan pensem que ja en sabem, de llegir, però no volem acceptar que per entendre la documentació de les preferents cal haver llegit Dickens, per posar un exemple d’una llarga llista d’autors que ens les han descrit. Res millor que llegir Steinbeck, Pla, Txékhov o Rodoreda per llegir el món que ens envolta. Sí, això pot sonar allunyat de l’índex d’aquells nens sota les síl·labes, però no m’erro si dic que ells han fet un salt molt més important que tanta gent que no va saber llegir els diaris, els telenotícies, les gràfiques econòmiques, els documents de la hipoteca o de les preferents.

Els bons llibres, la literatura i l’assaig, la bona crònica, la bona poesia i el teatre són importantíssims perquè tradueixen el món i ens avisen, ens eduquen i ens allunyen de la brutícia i el soroll. No, no ens porten al temple per allunyar-nos del carrer: ens ensenyen que el carrer és un temple.

Els pares d’aquells nens que arribaven dels suburbis de Delhi, dels poblets perduts del Senegal o de les àrees més pobres de Fujian confiaven en l’índex de la lectura dels seus fills. Per això costa tant d’entendre aquest altre índex de lectura, el quaranta per cent de la població que es nega a llegir, que es nega a ser contemporani, a entendre i a relacionar-se amb una societat que produeix textos cada vegada més complexos. Saben caminar però rebutgen moure’s. Són éssers socials però declinen la invitació d’una modernitat que tant ha costat construir i que els ofereix quelcom que encara és de franc: llegir.

Crisi? Encara trobo que n’hi ha poca. Si alguna cosa definia la feina que feien aquells nanos era que progressaven, que després d’una forma senzilla n’havia de venir, per força i quasi per dignitat, una altra una mica millor. Se n’han sortit, i ho han fet a través dels llibres.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT