ESGLÉSIA CATÒLICA BEATIFICACIÓ MASSIVA

Memòria dels màrtirs

El problema irromp quan es confon la raó del martiri i es vincula a causes polítiques i a un determinat règim

La beatificació multitudinària de Tarragona ha suscitat tota mena de comentaris, d'observacions i, fins i tot, d'aïrades discussions. No és estrany en un país com el nostre, ferit per un passat que torna una vegada i una altra colonitzant el present i que sovint és instrument de politització, fins i tot motor per atiar els ressentiments, la confrontació i l'esperit de revenja. La història pesa i més encara en un món com el nostre, en què la mescla entre l'esfera religiosa i l'esfera política ha perdurat durant decennis i ha intoxicat greument tant la vida política com la religiosa.

És lògic que una comunitat religiosa faci memòria dels seus màrtirs, i els reconegui, però el problema irromp quan es confon la raó del martiri i es vincula a causes polítiques, nacionals, lligades a un determinat règim. El màrtir, en el sentit estricte del terme, és algú que s'entrega a Crist, que dóna la seva vida a Crist. No és algú que busca el sofriment, ni anhela la mort; és algú que viu i expressa la seva fe en contextos hostils i que viu amb llibertat les seves conviccions fins a la mort. És algú audaç, que no té por, i justament per això esdevé model, referent, icona per als fidels.

Hi ha hagut màrtirs en el passat, però també en el present. Són homes i dones, joves i grans, laics, religiosos i preveres que, des de la seva llibertat de pensament, de creences i d'expressió, manifesten el que creuen i precisament per manifestar-ho són bescantats, perseguits, fuetejats i, fins i tot, assassinats. La història dels màrtirs és llarga i va lligada ja al cristianisme primitiu en el context de l'Imperi Romà. Són víctimes de règims que no respecten la llibertat de creences, que no toleren la diversitat religiosa, que humilien les persones per causa del que creuen. Hi ha hagut víctimes tant en el totalitarisme d'esquerres com en el de dretes. Fer memòria de les víctimes, de totes les víctimes de la intolerància, és un deure moral que totes les comunitats han de fer, tant les religioses com les civils.

Fer memòria dels màrtirs cristians, recordar el que van fer, el que van dir, com van ser vexats i torturats i, finalment, executats, és un deure de justícia de l'Església, una manera de reconèixer la seva lluita, el seu coratge, la seva audàcia. El màrtir és un signe d'interrogació. Ho ha estat sempre, però en contextos líquids, o fins i tot vaporosos com el nostre, el seu testimoni radical és un motiu d'interrogació. El seu gest és contracultural. És algú que es dóna a fons perdut, que entrega la seva vida per un ideal, per una causa. Un acte d'aquesta naturalesa exigeix audàcia, però també una vivència interior de proximitat a Déu. En clau cristiana, el màrtir és un signe visible de l'amor més gran, una expressió concreta, de carn i ossos, de l'Esperit que obra meravelles a través de les persones.

La memòria, material sensible

El testimoniatge és la irradiació del missatge a través de la paraula, el gest i el silenci; una manifestació que s'articula en la plaça pública, que no pateix complexos ni pors. El testimoni, quan expressa el que creu, és objecte de crítiques i censures, però, en ocasions, no solament de crítiques, sinó d'hostilitat manifesta. Deia el filòsof francès Jean Guitton que solament podem verificar la qualitat d'un testimoni quan es troba en contextos de persecució i, tot i així, no sucumbeix a la por. Els màrtirs en donen exemple.

La memòria és un material molt sensible i molt vulnerable. Els màrtirs van perdonar els botxins, van pregar per ells, van consolar les altres víctimes. La memòria dels màrtirs solament té sentit i és coherent quan és una celebració del perdó i de la reconciliació. Són una lliçó per a tots, tant per a creients com per a no creients. L'Església està cridada a rememorar-los, però també a examinar el seu passat, a valorar els seus episodis més obscurs i a demanar perdó per aquelles decisions, actuacions i formes de procedir contràries a l'esperit i a la lletra de l'Evangeli. Joan Pau II va fer acte de contrició en nom de l'Església universal. Algunes esglésies locals van seguir els mateixos passos. Altres, no. Tenim una assignatura pendent. Aquest acte de petició de perdó és necessari per tenir credibilitat en el món i per ser instrument de pacificació i de reconciliació.

El + vist

El + comentat