ANIVERSARI LES XARXES SOCIALS

De ciutadans a usuaris: 10 anys de web 2.0

Els individus prenen el poder a la xarxa, però paguen un preu en seguretat i privacitat

En els vint minuts que es necessiten per llegir sencer aquest dossier, a Facebook s'hauran publicat 2,7 milions de fotografies noves, que s'afegiran als més de 219.000 milions que ja hi ha emmagatzemades. A YouTube hi haurà 2.000 hores de nous vídeos. Gigaetcètera. És el soroll de fons de la web 2.0: una maquinària que afegeix tones de contingut a internet en un sol minut, creat fonamentalment per usuaris anònims.

El 4 de febrer va fer deu anys que Mark Zuckerberg va llançar Facebook. Per l'executiu de la comunicació Tim O'Reilly, va ser una fita clau per a l'anomenada web 2.0. I és que internet ja feia anys que funcionava, però les característiques que han modelat la seva forma actual s'han desenvolupat, sobretot, en els últims deu anys.

Evidentment, no és un canvi radical, d'un sol dia. La Wikipedia té tretze anys de vida i ja abans els blogs van mostrar que qualsevol podia reivindicar la seva veu a internet. Però Facebook marca un model -no exempt de polèmica- en què s'accelera geomètricament aquest canvi. De fet, el terme web 2.0 ja havia sigut encunyat el 1999, però va ser O'Reilly qui el va popularitzar, cinc anys més tard. La seva característica principal és que l'usuari esdevé el principal productor -i també difusor- de contingut a la xarxa. Certament, algú podia convertir-se en emissor abans del 2004, però no era una tasca gaire fàcil o barata. Les xarxes socials i les plataformes gratuïtes de blogs van capgirar aquesta situació. Tres claus ho expliquen: la gratuïtat d'aquests serveis, la facilitat tècnica (ja no cal tenir coneixements específics o d'informàtica) i la mobilitat (la capacitat d'emetre des de qualsevol lloc, en qualsevol moment).

El resultat és que la web 2.0 ha convertit una porció significativa de ciutadans del planeta en membres d'una comunitat digital que s'intercanvia paquets d'informació. I persones amb interessos molt específics es posen en contacte amb una facilitat inèdita fins aleshores. Els gegants de la web 2.0 no produeixen contingut: posen la plataforma perquè els usuaris hi publiquin. El màxim exponent és Facebook, que declara que té més de 1.100 milions de perfils actius, dels quals la meitat s'hi connecten des del mòbil. Si fos un país, seria el tercer del món (el còmic Jimmy Kimmel hi afegeix, irònic: "Però el menys productiu de tots").

La web 2.0 ja és un entorn, part de l'ambient. Som a la web 2.0 quan triem restaurant mirant-ne les crítiques a Trip Advisor, quan escoltem música d'una banda que ho tindria magre per arribar a les botigues físiques, quan consultem un article a la Viquipèdia, quan llegim una notícia en una web (i enviem una dada estadística que acabaran analitzant els responsables del mitjà), quan interpel·lem a Twitter un polític -bé, o el seu community manager- o quan financem un projecte amb micromecenatge.

Perquè una altra paraula clau de la web 2.0 és col·laboració. Aquesta nació virtual apropa els individus en funció dels seus interessos. I fomenta la confiança. Ho explicava el fundador d'eBay, Pierre Omidyar: "150 milions de persones han après amb eBay que es pot confiar en un estrany".

La web 2.0 ets tu

Només dos anys després d'estendre's el terme web 2.0, la revista Time feia un gest sorprenent. Al seu tradicional número sobre el personatge de l'any d'aquell 2006 no hi havia un nom propi. Hi havia la paraula... "tu". Era el reconeixement que l'individu havia deixat de ser un subjecte passiu i s'havia convertit en el principal actor de la xarxa, per sobre de les corporacions. El crític literari Lev Grossman justificava la decisió de la revista en un article: "[La web 2.0] és una història sobre comunitat i col·laboració en una escala que no s'havia vist mai abans. És una història sobre el compendi còsmic del coneixement que suposa Wikipedia, sobre la televisió del milió de canals de la gent que és YouTube i sobre la metròpoli online que suposa MySpace. Explica com els molts prenen el poder als pocs i s'ajuden els uns als altres a canvi de res, i com això no tan sols canviarà el món sinó que també canviarà la manera com el món canvia".

Time tornaria a reconèixer el poder transformador de les xarxes el 2010, quan va assenyalar Mark Zuckerberg, creador de Facebook, com a personatge de l'any. I el 2011 va tornar a optar per un genèric: "Els indignats". Llavors es feia ressò de protestes globals de base popular com les de la Primavera Àrab, el moviment Tea Party i l'Ocupa Wall Street. Evidentment, de tensió històrica i social n'hi ha hagut sempre, però la xarxa ha modificat la manera com els grups socials s'organitzen i es coordinen.

També el periodisme ha canviat radicalment. Milions de persones duen a sobre un mòbil -amb càmera- i poden penjar, des de qualsevol lloc, un missatge o una fotografia. Els mitjans tradicionals difícilment poden ser els primers a arribar al lloc d'un succés. Això els obliga a ser, per tant, els millors (els més fiables/profunds/amens/etcètera). "Internet ha estat el canvi més fonamental de tots els meus anys, i de centenars d'anys més", explicava el magnat dels mèdia Rupert Murdoch. Ara bé, la sobreabundància d'informació genera el perill de perdre's entremig del caos. Ho recordava l'escriptor i matemàtic John Allen Paulos: "Internet és com la biblioteca més gran del món. Només que els llibres són tots per terra".

I es fa difícil separar el contingut genuí de la propaganda. Un cas recent: dimarts Telecinco estrenava la sèrie El Príncipe. Hores abans del debut, tres jugadors del Barça -Iniesta, Alba i Alves- piulaven a Twitter missatges pràcticament idèntics que la recomanaven. "Fa molt bona fila!", deien tots tres. Aquesta coincidència va despertar les suspicàcies d'altres usuaris, que van veure-hi una maniobra publicitària poc dissimulada. L'agència Mediabase, que representa Iniesta, va explicar que no hi havia hagut diners pel mig. Segons la seva versió, era un tema d'amistat amb alguns dels actors de la sèrie, que ho haurien demanat als jugadors com a favor. En tot cas, cada cop més les marques ofereixen diners a celebritats perquè facin anuncis camuflats com a comentaris personals. La millor recomanació comercial és la que té adjuntada la prescripció d'algú a qui atorguem confiança. Quant val un retuit o un "m'agrada" a Facebook? Aquesta és la pregunta del milió que intenten respondre els executius de màrqueting.

Si a la vida física hi ha ciutadans, a la vida digital el terme genèric és usuaris. I això obliga a reflexionar sobre quina és la relació de l'individu amb les plataformes 2.0. "No som usuaris de Facebook. En som el producte. Facebook ens ven als anunciants", recorda el teòric dels mèdia Douglas Rushkoff. I els escèptics també alerten que, en aquesta aparent democràcia digital, els gegants del 2.0 queden fora de la fiscalització. Certament se'ls pot pressionar opinant, però no hi ha mecanismes que arbitrin el seu paper. I ser a la xarxa 2.0 comporta unes servituds que l'usuari corrent no sempre té presents. Per exemple: la Constitució dels Estats Units té 4.543 paraules. El text sobre privacitat que fa signar Facebook a qui vol ingressar-hi en té 6.000, la qual cosa suggereix que ser usuari comporta llegir molta més lletra petita que ser ciutadà.

Més continguts de

El + vist

El + comentat