Un ‘one club man’ al capdavant del segon banc de Catalunya

BarcelonaCorria el mes de març del 2012 quan un diari va publicar aquest titular: “Xavier Queralt, el tercer (o segon) banquer de Catalunya”. El protagonista de la història era el director territorial del BBVA a Catalunya. Aquesta mateixa setmana l’entitat d’origen basc ha comprat CatalunyaCaixa i ha confirmat que ja no calen parèntesis ni aclariments: Queralt és el segon banquer de Catalunya.

El BBVA, que feia uns mesos que havia superat CatalunyaCaixa en el número dos, duplicarà ara la seva quota de mercat i comença a tenir una mida suficient per preocupar CaixaBank: l’entitat d’origen basc té un 23% de quota del mercat català i un 28% de les oficines del país. O dit d’una altra manera: un de cada quatre catalans manté relació amb el banc que dirigeix Queralt.

I malgrat aquesta condició de número dos a l’ombra d’Isidre Fainé, president de CaixaBank, la de Queralt és una trajectòria forjada des de la discreció que l’ha acabat convertint en l’home de Francisco González, president del BBVA, a Catalunya. I ho ha aconseguit en una cursa de fons, que l’ha portat a ser un dels pocs casos que hi ha al sector d’allò que al futbol anglès anomenen one club man (home d’un sol club). Efectivament, Queralt fa 26 anys que es dedica al banc blau i no n’ha conegut cap altre.

La casualitat hi va tenir a veure: després de llicenciar-se en dret i obtenir un MBA per Esade, va aconseguir una beca per marxar al Japó. Va ser allà on el BBV el va contractar per a una oficina a Tòquio, on va treballar com a broker. Hi va estar durant dos anys i va destacar com una jove promesa. Tant, que va cridar l’atenció de l’etern rival del BBV, el Banco Santander, que li va oferir feina i l’anhelada possibilitat de tornar a Espanya.

Un banc més madrileny que basc

Quan ja pràcticament s’havia decidit, al BBV es van ensumar que el perdrien i van encarregar a Jaume Guardiola, avui primer executiu del Banc Sabadell, que fes el possible per retenir-lo. Guardiola se’n va sortir. Amb perspectiva, celebra aquell moviment. “Xavier Queralt és un home que ho ha fet tot bé a la vida -diu la mà dreta d’Oliu a l’entitat vallesana-. És treballador, s’ho sap tot”, afegeix. Després d’aquella conversa, Queralt va ser destinat al departament de banca corporativa de l’entitat a Barcelona, per marxar després a Portugal. L’any 1997 el van fer director de desenvolupament de negoci a Madrid. A la capital d’Espanya i seu del banc també s’hi va estar entre 2003 i 2008. Aleshores ja hi havia com a president Francisco González, que era un home pròxim al govern d’Aznar i que havia arribat a la cúpula del banc després de descavalcar els representants de la gran burgesia basca amb el cas dels comptes a Jersey: era l’any 2000 quan es van descobrir uns comptes del BBV al paradís fiscal de Jersey des d’on s’haurien finançat campanyes de polítics llatinoamericans. La cúpula de l’entitat basca va ser acusada de blanqueig de diners, suborn i delicte fiscal. El cas segueix embarrancat als tribunals però va servir a González per forçar l’adéu d’Emilio Ybarra, que li discutia el poder al banc.

Després d’allò el poder del banc es va traslladar a Madrid. Com passa al Santander, és una entitat fortament centralitzada i on la jerarquia es respecta molt. De fet, una de les crítiques que se li fan a Queralt és aquesta. “No saps mai si diu que sí o que no perquè les decisions importants passen per Madrid i de vegades sembla només un intermediari”, diu d’ell un financer que el va tractar quan el BBVA va adquirir Unnim.

Al sector, però, se’l considera un banquer “brillant”, tot i que poc interessat en les relacions públiques. “No és un d’aquests banquers-comercials que abunden. Ell és un banquer molt intel·ligent i li agrada mantenir un perfil baix”, en diuen. I això és lògic: “Avui dia ningú arriba a dalt del BBVA només per les seves relacions. Són gent que té un perfil tècnic molt sòlid”.

Defensor dels veterans

A aquest veí de Sant Cugat del Vallès, casat i amb dos fills que han sigut internacionals en el món de l’hoquei herba, se li reconeix part del mèrit en el fet que el BBVA sigui una de les entitats espanyoles amb una mitjana d’edat més alta. Queralt és un ferm defensor de la vàlua professional dels treballadors més veterans i per aquesta raó va arribar a topar amb Francisco González. “S’hi va enfrontar per defensar els empleats de més de 50 anys”, rememoren fonts empresarials.

De Xavier Queralt també diuen que és un bon motivador i que mai oblida una cara. Amb tot plegat, un quart de segle després de dir que no al Santander, ha arribat a ser el segon banquer de Catalunya.