No es pot cometre l’error de pensar que la diferència de suport social en la ciutadania catalana entre unionistes i independentistes és la que mostren les imatges de l’11 de setembre i del 12 d’octubre. En la realitat demoscòpica estan molt més frec a frec, però els uns surten al carrer i els altres no. Per què?
Afegiré dos motius als ja coneguts de la coincidència amb l’extrema dreta i el discurs negativista. D’una banda, malgrat l’enorme mobilització sobiranista, la possibilitat/amenaça de la independència de Catalunya encara no s’ha fet real en moltes llars catalanes, que són deutores del discurs que tot plegat és una cortina de fum per tapar la corrupció, etc.
De l’altra, és que Espanya, com a marca, passa per hores baixes. Anar ahir a la plaça de Catalunya volia dir arrenglerar-se amb el partit de Rato i Blesa, de la ministra Mato i del president plasma. Potser per això els únics socialistes presents, Josep Borrell i Marina Subirats, ho van ser a les pantalles i no en persona.
