FilòsofEn les monarquies parlamentàries, correspon al primer ministre o al president del govern el paper de fusible a substituir en cas de crisi política. Fa vuit dies, els ciutadans, amb el seu vot, van donar caràcter oficial a allò que fa temps que és a l’ambient: el règim polític sorgit de la Transició s’ha esgotat i els grans partits han perdut la confiança de la gent. I el fusible que ha saltat no ha estat el president del govern, sinó el cap de l’Estat. Aprofitant la debilitat del monarca s’ha enviat la crisi política cap amunt, amb l’esperança que canviar la cara de la Corona serveixi perquè res canviï.
El Rei justifica la decisió en nom del relleu generacional, com si el sol fet de posar una persona jove al capdavant de l’Estat hagués de canviar la dinàmica del sistema. El rei s’aparta i s’endú amb ell les ombres del passat, per deixar lliure de càrregues Felip VI. Via lliure per condemnar Iñaki Urdangarin i la infanta Cristina, si cal. ¿Canvi cosmètic o reforma profunda? Tot dependrà de la voluntat dels dirigents polítics i de la pressió de la ciutadania. Si els dos grans partits, guiats pel seu impuls conservador, pensen que la sortida del rei és suficient, serà una confirmació que cada cop viuen més lluny de la realitat.
La monarquia es va legitimar per la seva utilitat. I va decaure a partir del moment que el rei va oblidar que s’havia de guanyar el lloc cada dia i la ciutadania va anar descobrint que no servia per res i a més era una nosa. ¿Pot Felip VI tornar a ser útil, més enllà dels efectes especials del protocol de l’entronització, que entretindran el personal durant uns quants dies? És a dir, ¿pot servir per ajudar a resoldre els grans problemes i fractures que té Espanya en aquest moment? La dimensió social de la crisi, el deteriorament de les institucions i la qüestió catalana són tres problemes centrals. Felip VI tindrà molts menys poders que el seu pare a l’inici de la Transició. Pot posar-hi actitud i bones paraules, però hi pot fer poc.
Nova Transició?
Amb un rei o amb l’altre, tot es jugarà entre la resistència dels partits principals, la potencialitat dels partits que han sembrat l’esglai en el bipartidisme, la capacitat del republicanisme d’aprofitar l’oportunitat del moment i el poder del sobiranisme català. Aquests dies des d’alguns sectors s’ha insistit en la reforma de la Constitució com a via per resoldre els problemes institucionals i territorials, i intentar que Catalunya no s’acabi desprenent. Els que estan dient que després de les europees el govern farà un pas en relació a Catalunya volen veure ara en l’abdicació l’excusa per reformar la Constitució i emprendre així un camí per neutralitzar el procés català. Massa risc per a l’estil Rajoy. El PP i fins i tot el PSOE, malgrat el resultat de les europees, no se senten prou en perill per entrar en un reformisme de veritat, és a dir, en una veritable redistribució del poder, i tampoc veig en l’horitzó senyals suficients que empenyin cap a una nova Transició. Tanmateix, si els dos grans partits es pensen que amb l’abdicació ja està tot fet, potser sí que aconseguiran que la ruptura arribi.
