La repatriació dels malalts d'Ebola, una decisió encertada?

La gestió de la crisi posa en qüestió la idoneïtat d’haver traslladat els missioners infectats

Les preguntes

  1. Hi havia alternatives a la repatriació dels dos missioners?
  2. Va ser un error repatriar Miguel Pajares i Manuel García Viejo?

El govern espanyol “va fer el que havia de fer”. Així es va expressar aquest dimecres el ministre d’Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, en ser preguntat sobre la idoneïtat de repatriar els dos missioners espanyols infectats amb el virus de l’Ebola, Miguel Pajares i Manuel García Viejo. L’executiu de Mariano Rajoy s’escuda en la recomanació de l’OMS de repatriar els ciutadans nacionals infectats, però el trasllat dels dos religiosos a Madrid és ara motiu de debat arran de la infecció de Teresa Romero, una de les auxiliars d’infermeria que els va tractar. Tot i que Margallo insisteix que l’operació va ser “impecable”, el contagi de l’auxiliar d’infermeria i l’ingrés de set possibles casos més a l’Hospital Carlos III de Madrid evidencia errors en l’aplicació del protocol.

¿Hi havia alternatives a la repatriació? ¿Hauria sigut millor actuar sobre el terreny per minimitzar riscos? Els líders africans, amb el suport de l’ONU, van deixar clar ahir que si no es posen els recursos econòmics i de personal necessaris per acabar amb la malaltia a l’Àfrica Occidental, l’Ebola “afectarà fronteres i negocis del món sencer”. Davant les prop de 4.000 víctimes mortals, l’OMS va fixar la fórmula “70-60-70” per frenar el virus al continent africà: “L’equació suposa aconseguir un 70% d’enterraments segurs i un 70% d’aïllaments correctes durant 60 dies”, va explicar el número dos de l’agència, Bruce Aylward. Els experts consultats per l’ARA responen a les preguntes principals que envolten el debat sobre la repatriació dels missioners.

ANTONI TRILLA: “L’alternativa és que el malalt es quedi on és”

  1. Un document del centre europeu de prevenció i control de malalties determina quines són les condicions bàsiques per considerar de dur a terme una repatriació. Es té en compte que l’estat del malalt ho permeti i que hi hagi una esperança raonable que la seva salut millorarà. L’altra alternativa és que el malalt es quedi on és. Els americans, a part de repatriar els seus ciutadans, han desplaçat equips mèdics a l’Àfrica. Aquests equips treballen per assegurar l’existència d’un corredor aeri i garantir els subministraments, muntar un centre de formació perquè la població local es formi en els sistemes de protecció i tractament de pacients, i fer un petit hospital per als sanitaris que es puguin contagiar.
  2. No puc contestar a aquesta pregunta. Per mi no és un error, però sí que és un tema que mereix un debat sobre quins factors van fer que es prengués la decisió. Si jo fos allà i em posés malalt m’agradaria que el meu país em preguntés què vull fer. Voldria notar que tinc un cert suport.

ALBERT BOSCH: “Es va voler improvisar en preparació”

  1. Amb el mateix muntatge s’hauria pogut enviar a l’Àfrica un hospital de campanya. Hauria suposat menys diners i molt menys risc, i també hauria beneficiat altres pacients. Anglaterra ja ha enviat especialistes per muntar hospitals i treballar in situ. Si tens compatriotes a qui pots ajudar penses que serà millor si són aquí, però els professionals de Metges Sense Fronteres, per exemple, estan fent una feina magnífica sobre el terreny.
  2. Jo no ho hauria fet, però l’error ha sigut la gestió posterior a la repatriació. Sembla que no s’han aplicat al peu de la lletra els protocols fixats per l’OMS i el centre de malalties infeccioses. No pot ser que els professionals que s’han d’enfrontar a una malaltia d’aquestes característiques rebin un entrenament exprés. Estem parlant d’una font d’infecció important i no es va minimitzar el risc. Es va voler improvisar en infraestructures i preparació.

JOSEP MARIA GATELL: “Desplaçar equips sanitaris és més econòmic”

  1. Desplaçar equips sanitaris és més factible i econòmic. Tot i així, tots els països occidentals han optat per repatriar els seus ciutadans, com els Estats Units, Alemanya, Anglaterra o Noruega.
  2. No m’atreviria a dir que va ser un error perquè la resta de països comparables a l’estat espanyol també ho han fet. Formem part d’una societat en què lluitem pels pacients fins que és raonablement possible. M’imagino que abans de repatriar-los els van avaluar i van veure que mèdicament era factible lluitar per ells.

JAUME PADRÓS: “Hi havia una gran pressió mediàtica sobre l’Estat”

  1. El risc zero no existeix, i en un dispositiu com aquest el discurs de la racionalitat és molt difícil d’aplicar. Podem dir que s’haurien d’haver utilitzat les despeses de la repatriació per a una altra cosa, però quan Pajares va demanar ajuda es va convertir en una qüestió d’estat. Hi havia una gran pressió mediàtica sobre els polítics i el govern espanyol va quedar atrapat.
  2. No sé si va ser un error, és un debat etern. Hi ha dos hospitals homologats a l’Estat i mitjans per dur a terme l’operació, però calia fer les coses ben fetes. Cal crear una comissió d’experts independent que avaluï la seqüència dels fets i revisi si els protocols es van aplicar bé. En tot cas, la gestió informativa ha sigut terrible.

Més continguts de