La tossuderia de ser un miracle

L’Ada no es vol deixar retratar i la Fanny, la seva mare, va a buscar-li una nina per entretenir-la i que s’estigui un moment davant la càmera. Les fotos domèstiques també són sempre una peripècia, s’han de fer amb un teleobjectiu. La Fanny somriu: “És molt tossuda”. “Si no ho fos, potser no seria aquí”, afegeix. Intueix que la tossuderia innata devia ser la clau de la supervivència de la seva filla, que va néixer a les 23 setmanes de gestació d’un embaràs de bessons aconseguit in vitro. Contra tots els pronòstics -el germà no se’n va sortir-, la nena va superar cinc mesos d’incubadora, hemorràgies cerebrals i infeccions. Ara té cinc anys i va a l’escola cada dia i a natació cada setmana.

Aquesta és la versió (molt) abreujada de la història de l’Ada Nardella Fontanet, la nena miracle que el 4 de desembre del 2010 va protagonitzar la portada del primer número del Criatures, el suplement dels dissabtes de l’ARA. Aleshores tenia un any i quatre mesos i encara no caminava. A l’hospital havien dit als pares que potser no caminaria mai. Això angoixava la Fanny Fontanet i l’Alberto Nardella fa quatre anys. Ara els preocupa el retard en la parla. “T’entén quan li parles i diu paraules soltes, però no fa frases o les farceix de sons inintel·ligibles. Costa comunicar-s’hi, a vegades ella mateixa s’enfada. I no sabem exactament la causa del problema. Els metges diuen que hi ha diversos factors, la lesió al cervell de l’hemorràgia que va tenir quan era a la incubadora, el multilingüisme que viu a casa, la sordesa... El cas és que veus que els altres nens de la seva edat parlen molt bé i la diferència et fa patir”, es desfoga la Fanny.

Amb tota la cruesa: l’Ada té una sordesa severa que l’obliga a portar audiòfons des que era un nadó i una miopia de 16 diòptries en un ull i 14 en l’altre, a més d’estigmatisme i d’estar operada de retinopatia, cosa que li resta visió perifèrica. Tot això, afegit a l’alçada d’aquesta nena primíssima -fa 1,28 metres i pesa només 21 quilos-, fa que tingui un equilibri precari. Camina de pressa i amb un balanceig lleu que et fa témer que caurà en qualsevol moment. Però no cau. La Fanny assegura que no té cap problema de psicomotricitat: “La portes al parc infantil i fa coses que jo a la seva edat no feia, perquè no té por de res”.

Mentre la mare explica les seves angúnies, la filla mira els dibuixos i xerra amb la tele, a la seva manera. La Fanny la va controlant de reüll. És una dona alta i enèrgica que somriu i que riu i que es diverteix jugant amb la seva filla. Però confessa que el pessimisme és el seu pecat: “El meu marit no viu tot això amb l’angoixa amb què ho visc jo”. Pel que fa al llenguatge, l’Alberto està més tranquil perquè ell, que va néixer quan tocava, no va parlar fins als 6 anys i ara és un enginyer informàtic que treballa al sincrotró de Lund, a Suècia. Creu que la seva filla necessita temps: ho tenia tot en contra, creix en una família multilingüe -ell és italià i parla en italià amb la nena i en castellà amb la Fanny, que és de la Noguera i parla amb l’Ada en català- i ha passat un any a Suècia, on la família es va traslladar creient que seria una bona experiència.

La decepció de Suècia ha sigut un sotrac per a la Fanny. Ara fa dos anys vivien el moment més dolç des del naixement de la nena: l’Ada havia superat els problemes físics més greus i s’adaptava bé a l’escola de Bellaterra. Al cap d’uns mesos van marxar a Suècia -l’Alberto hi tenia una bona oferta de feina- amb la idea que deixaven un país en crisi per anar a un país pròsper i avançat. Però hi van trobar un sistema que no acaba de funcionar. “No utilitzen bé els recursos. Ens va costar mesos aconseguir unes ulleres per a l’Ada. Després te les paguen, però mentre esperàvem li van augmentar les diòptries. I no teníem logopeda perquè aposten per la llengua de signes”, es lamenta la Fanny.

L’aventura sueca es va acabar fa un mes i mig. Mare i filla van tornar cap a Catalunya, a Cerdanyola. L’Alberto ve a veure-les quan pot i s’hi comunica per Skype, cosa que l’Ada no suporta: quan el pare ve en persona, se li abraça i no el deixa anar, però si el veu a l’ordinador li gira la cara, com si el castigués.

Mentrestant, la nena torna a tenir logopeda i va a l’escola de Bellaterra. I la Fanny, que també ha recuperat la seva feina en una ONG, es ressitua. “Estic en un moment baix perquè l’any de Suècia no ha progressat”, reconeix. Intenta controlar el pessimisme. Des que va néixer l’Ada i va haver d’afrontar “la pitjor època” de la seva vida -cinc mesos sense saber si la nena es moriria-, ja no s’ensorra “tan fàcilment”. Tot i així, sempre rebrota el seu sentiment de culpa. “Totes les mares de prematurs tenim aquest sentiment, perquè no hem sabut fer bé una cosa tan natural com tenir un fill”. El que la sosté és veure l’energia amb què sempre ha tirat endavant l’Ada: “Va estar cinc mesos sola a la incubadora i se’n va sortir. Algú em va dir una vegada que els nens no es rendeixen perquè no saben què és el pessimisme, i suposo que és veritat”. És la tossuderia que cal per ser una nena miracle.