El temps i les coses

No fa gaire em va succeir un fet dramàtic, del qual encara no m’he recuperat i, quan hi penso, de manera invariable torno a recordar Tarragona. Guardava una sèrie de vídeos i fotografies de petits, documents familiars on sortíem jugant amb la meva germana, festes d’aniversari, etcètera; ho guardava tot en un disc dur, format digital, perfectament ordenat i arxivat, però una pujada de tensió a la llum va cremar el disc i el material se’n va anar en orris, es va fondre, va desaparèixer. Tot. No en va quedar res. En un instant, una part del record gràfic de la infantesa va quedar esborrat per sempre. I és per això, pels temps que vivim i la fugacitat de les coses, que sempre que puc intento anar a Tarragona i passejar-m’hi una estona.

La visita a l’antiga Imperial Tarraco és totalment recomanable, i explicaré el perquè. Primer de tot, pels monuments i les vistes. Caminar una estona per aquests carrers ens pot donar una idea bastant aproximada de com Tarraco va assolir una esplendor difícil de superar. Ens costa imaginar l’opulència que es vivia en aquesta ciutat, envoltada de les seves famoses muralles, tot i que Tarragona és encara una autèntica antologia de vestigis i monuments romans, única al món: l’amfiteatre, el circ, les torres, la necròpolis, l’aqüeducte... La millor opció per mi: anar directament a la plaça del Rei. Allà -a part del Museu Nacional Arqueològic, que també-, per sobre de qualsevol altre monument, Tarragona i el seu passat es poden entendre fantàsticament quan es visita la torre del Pretori o Palau d’August. Des d’aquí, el visitant ho podrà entendre tot: per què Tarraco es va convertir en capital d’una província enorme, la Tarraconense, que abraçava dues terceres parts de la península Ibèrica; aquestes muralles, que podem tocar i veure, protegien el mateix emperador August, que va viure aquí dos anys i va dirigir el món -per primera vegada- des d’una ciutat que no era Roma.

Quan visites la torre del Pretori i prens consciència de tot aquest poder antic, t’atabales una mica. Però no marxeu encara!, aneu cap a la terrassa i contempleu: el millor són les vistes sobre la ciutat antiga, l’amfiteatre i tot el Camp de Tarragona. Des del mateix Pretori s’accedeix al circ romà (Rambla Vella), on es poden veure els arcs subterranis que aguantaven les graderies, i també s’accedeix a l’aire lliure de les grades. Aquí s’hi organitzaven les típiques carreres amb carros de dos o quatre cavalls (quadrigues), etcètera. Fora d’Itàlia, Tarragona és una de les ciutats on millor es pot apreciar la grandiositat de la civilització romana. No en va, ha estat declarada Ciutat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. No és d’estranyar. Es tracta d’un llegat històric impressionant. Però jo crec que Tarragona pot ser també patrimoni d’una altra qüestió, per la reflexió que susciten aquests monuments i construccions, considerats els més ben conservats del món. Com és que encara aguanten, aquestes pedres? Sens dubte, els antics romans feien les coses ben fetes, almenys les cases i els monuments.

Tarragona, a més, s’ha sabut transformar en una ciutat moderna i acollidora. La mateixa torre del Pretori ha patit modificacions en diverses èpoques. Però la qualitat i la magnificència original és tanta, que la ciutat ha aguantat l’embat de la modernitat. L’obertura al mar hi ajuda. A Tarragona et passa el mateix que a Roma: no t’hi sents estranger. O almenys és difícil. Aquestes pedres, aquesta història, expliquen algun fet tan important de nosaltres, del nostre passat, que t’hi sents reconegut, representat, però sobretot ens hauria de fer pensar en la mania que tenien els antics a l’hora de fer que les coses duressin. Com és que tot això encara està dempeus? I el que encara sorprèn més: com és que encara no ho hem tirat tot a terra?, no ens adonem que es tracta d’una situació privilegiada per fer-hi uns quants blocs de pisos, apartaments de luxe, o un centre comercial, o un hotel, o un camp de tenis, o un spa... Descobrim la magnitud tràgica del que ens està passant i del verdader valor del temps i les coses.