En una talk at Google del 4 d’abril, Chomsky es va referir al nostre 9-N com una fita més en l’esforç per salvar llengües, cultures, espècies... Ell té molt clar que per reconstruir la diversitat lingüística cal dissoldre l’actual sistema d’estats.
I ho va reblar amb un record personal. “Vaig visitar Barcelona als 70 i no senties ni una paraula en català. Es parlava, però d’amagat. Deu anys més tard, només senties parlar en català”.
És la visió d’un savi estranger que ens estima i ens té un mica idealitzats. La nostra ha de ser força més autocrítica. Més, fins i tot, que aquesta “tendència a la normalitat plena” que divendres percebia Ferran Mascarell en l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2013.
Perquè el drama no és que, segons l’enquesta, el català fos fa 10 anys la llengua habitual del 46% dels catalans i ara només ho sigui del 36,4%. El drama és que si Chomsky hagués parat l’orella el 1970 en tots els patis d’escola del país i ho tornés a fer ara, hi sentiria molt menys català.
Engreixem l’optimisme amb el català que tants més poden parlar, però passem de puntetes sobre el que tants menys parlen. Esbombem l’augment de coneixement i posem sordina a un sostingut descens de l’ús que no només expliquen conjuntures difícils com la recent onada migratòria. Ningú diu -seria un derrotista- que a Irlanda l’irlandès el sap i el pot parlar tothom.
No és el millor escenari que els atacs contra la llengua ens atrapin intoxicats per la nostra pròpia propaganda. Anar perdent al pati el que s’ha guanyat a l’aula és una tendència a la normalitat una mica alarmant.
Per aquest camí pot acabar passant una cosa molt depriment: que derogar la llei Wert i tornar a la immersió sigui la generosa oferta que ens fan per calmar-nos, i que molts catalans, convençuts que anàvem tan bé, hi vegin un gran triomf.
