En el ja provecte regnat dels aires condicionats, els vanos han perdut el lloc de privilegi guanyat a pols, mai més ben dit, en les seves millors èpoques. Però en aquests dies d'agost de temperatures inhumanes, no és estrany veure'n més d'un en plena acció. Sobretot al carrer, però també en interiors de refrigeració esmorteïda. I d'alguna manera no deixa de sorprendre que un enginy d'origen humil hagi perviscut al llarg de les civilitzacions, i que durant un temps assolís un lloc de privilegi en les relacions entre homes i dones, en tant que vehicle de comunicació no verbal, propiciatori d'idil·lis i també de desenganys amorosos.
Cal remuntar-se molt enrere per trobar els orígens del ventall. Els primers eren vegetals: senzilles fulles d'una mida adequada per poder ser sostingudes amb la mà i, en agitar-les, proveir aquest sospir d'aire fresc que ajuda a suportar una mica millor la calor. Les pintures i sotarelleus de la tomba del faraó Tutankamon van deixar testimoni dels primers ventalls rígids que es coneixen. I, ja molts segles més tard, cap al segle VII, un visionari xinès va tenir la idea d'imitar les ales de la ratapinyada i així va inventar el ventall plegable o vano. Des d'Orient, l'estri va acabar estenent-se per tot el món per la seva pragmàtica senzillesa.
Llenguatge propi
El que no entrava dins de cap travessa és que el vano acabaria generant un llenguatge propi. Va ser entre el segle XIX i començaments del XX quan les dones van descobrir que aquest complement del seu vestuari els podia servir per mantenir converses secretes amb els seus pretendents, a recer de la vigilància dels pares i dames de companyia.
La posició del vano en relació amb el cos i la manera de moure'l o deixar-lo en repòs van donar peu a tota una combinatòria d'expressions que servien per declarar amor etern, concertar cites, rebutjar pretendents i manifestar patiment, indiferència o desconfiança. Els interlocutors més aplicats van arribar a desenvolupar un vocabulari del vano en què cada gest feia referència a una lletra determinada de l'alfabet. Val a dir que la complicació d'aquesta variant del llenguatge dels vanos no va tenir gaire predicament. No costa imaginar-se com n'era de difícil aclarir-se per arribar a compondre, i desxifrar, una frase completa.
Expressions simbòliques
El que sí que va arrelar va ser el llenguatge de les expressions, i malgrat que no hi ha unanimitat sobre el significat de cadascuna, sí que hi ha coincidències sobre algunes de les indicacions més comunes. Quan la noia deixava recolzat el ventall sobre la galta dreta volia dir "sí", i la negació s'indicava deixant-lo sobre la galta esquerra. Si el vano es portava al costat del cor, el missatge també era clar: "L'estimo i em fa patir". Si la interlocutora no estava segura de les intencions del pretendent, es donava copets amb el ventall al palmell de la mà: "Calculo si vostè em convé".
Es podia demostrar impaciència picant alguna superfície amb el vano. Si la cosa anava endavant i els estimats aconseguien concertar una cita, se'n comptaven les barnilles per acordar l'hora. I si hi havia perill de ser descoberts, també hi havia recursos per disparar l'alarma: la noia es tapava parcialment la cara per fer saber que els seus pares els estaven observant.
Un idioma, en fi, per a iniciats, que la literatura i el cinema s'han encarregat de mitificar i que, en temps de xarxes socials i atipament tecnològic, té un encant naïf i romàntic que perfuma el calaix de les curiositats.
Els pioners a Catalunya
Al cor de Barcelona, en un pis enorme beneït per l'encant únic dels espais antics, hi perviu la seu de l'única fàbrica de ventalls radicada a Barcelona. És així d'ençà que el besavi del José Ymbert, l'actual propietari, la va fundar l'any 1870. El José, ja jubilat, recorda que ell es va iniciar en el negoci de nen, primer escombrant el terra i, amb el temps, assumint les funcions de màxima responsabilitat. "Però jo no tinc fills que s'hi dediquin; ara el negoci el porta la meva dona, i quan ella es jubili tot s'haurà acabat", vaticina. El cas és que el besavi va començar l'empresa, amb una doble línia: importava vanos japonesos i ben aviat li va sortir l'oportunitat de comprar fàbrica a València, així que també en produïa. Quan la Guerra Civil ho va posar tot potes enlaire, la importació es va acabar. I es van centrar en la fabricació. Una curiositat: el negoci és català, però els tallers no s'han mogut mai de València, perquè allà és on hi ha hagut sempre els artesans especialitzats a fer vanos i on, a començaments del segle XIX, es va crear la Real Fábrica de Abanicos. "No s'ha d'entendre una fàbrica com un espai centralitzat amb maquinària i producció integral dels vanos, en realitat parlem d'una sèrie d'artesans que treballen cadascú pel seu compte i sovint ho fan per diverses empreses. A Hijo de José Ymbert, que és com es diu aquesta singular fàbrica catalana, hi produeixen vanos de diferents gammes. Els ventalls que il·lustren aquest reportatge pertanyen al catàleg de l'empresa.
Barnillatge, teles i decoració
El preu del ventall depèn de diferents factors, essencialment de la qualitat del barnillatge (ivori, nacre, carei, os, fusta), de la sofisticació del calat, del tipus de tela i de la laboriositat de la pintura artesana que el decora. Avui en dia, hi ha molt barnillatge d'importació, majoritàriamet de plàstic (en realitat, el mercat està copat pels vanos importats, fets íntegrament en altres països). Quan es tracta de fusta, les més habituals són el plàtan, el faig, el bedoll i la perera, en ordre creixent de qualitat. La tela és principalment de cotó 100%, però els més senzills i econòmics hi barregen també polièster, i els més selectes es fan de seda. La complicació de la decoració, és a dir, la quantitat de temps que hi ha invertit l'artesà a donar per acabada la tasca de pintura, és l'altre factor decisiu en el preu. Una bona part de la producció s'exporta en forma de souvenir.
