La vida dels músics d’orquestra, des de dins

Les bandes més populars de les festes majors es mantenen en forma conjugant dosis de modernitat amb una tradició centenària

L’estiu és per a la majoria sinònim de vacances i descans, però hi ha a qui li implica molta feina i dormir poc. És el cas dels músics d’orquestra. “És quan hi ha més festes majors i és quan tenim més feina. Del juliol al setembre anem amb la llengua fora. A l’agost fem 25 funcions, actuem gairebé cada dia”, afirma Francesc Cassú, director i pianista de l’orquestra La Principal de la Bisbal, Cobla Oficial de la Generalitat de Catalunya. “La resta de l’any sobrevivim posant-hi imaginació”, diu Cassú. Pel fet de ser també cobla, gairebé tot l’any el tenen esquitxat de concerts, aplecs, audicions i enregistraments de discos.

“L’estiu és una temporada molt cansada. Hi ha dies que gairebé no dormim. Al final ens sentim com una família perquè estem cada dia junts”, diu David Collado, un dels cantants de l’Orquestra Maravella, creada a Caldes de Malavella. “L’hivern és molt diferent, el ritme és molt més tranquil i ho aprofitem per assajar”, comenta el cantant.

Viure de la música, la prioritat

Encara que el ritme de feina no sigui el mateix durant tot l’any, Collado es dedica exclusivament a l’orquestra i assegura que “es pot viure bé”. “Tens seguretat i les condicions són bones”, afegeix. Lluís Ferrer, director, soci fundador i pianista de l’Orquestra Gira-sol, hi està d’acord. “És una feina força segura, per això vaig decidir crear l’orquestra ara fa 33 anys. Vaig pensar que si volia dedicar-me a la música, aquesta era la manera més segura de fer-ho, i ara visc exclusivament d’això”. Tot i així, Ferrer admet que a la Gira-sol hi ha músics que tenen una segona feina perquè durant l’hivern tenen prou temps.

Per exemple, Francesc Cassú: “Jo, a més de dirigir l’orquestra, també sóc compositor i professor del Conservatori de Música de Girona. A La Principal, qui més qui menys, arrodoneix la seva activitat artística amb una altra història. Són professors, lutiers o es dediquen a altres activitats. Però per a tots l’orquestra és l’activitat principal. No podem deixar d’anar a un bolo per fer una altra cosa”.

Una família en què és difícil entrar

Que treballar en una orquestra és una feina segura ho demostra que aquests grups han perdurat en el temps. La Maravella, que va néixer el 1951, i La Principal, el 1888, són dues de les més antigues de Catalunya, juntament amb la Selvatana (1913) i la Montgrins (1884). Aquestes han sigut les quatre grans orquestres, tradicionalment. “La continuïtat és possible perquè els components, els músics i cantants s’hi estan molt de temps”, diu Cassú. Això fa, alhora, que sigui molt difícil entrar-hi. “Hi ha poca gent que se’n va i la plantilla no s’amplia -diu Collado-. Jo vaig entrar fa set anys a Maravella perquè un dels membres es va jubilar i vaig tenir sort”.

La Principal de la Bisbal funciona “de manera semblant a un equip de futbol”, diu el seu director. “Quan tenim una baixa, la suplim. Anem a buscar la persona que ens sembla més adequada i, si accepta les condicions, la fitxem. Per això tenim músics de tot Catalunya. En aquest món tothom es coneix i ja tenim clar el perfil que volem. Molt poques vegades arribem a fer un càsting per escollir algú -diu Cassú-. En el meu cas jo ja coneixia l’orquestra perquè el meu pare l’havia dirigit durant 13 anys”. Segons Collado, els músics que volen accedir a alguna d’aquestes grans orquestres han d’estar molt ben preparats. “Han de tocar com a mínim dos instruments, perquè moltes orquestres som també cobla. Han de tocar un instrument de cobla i un altre, per exemple la tenora i el saxo. N’hi ha que en toquen fins i tot sis”.

Les orquestres, amb la seva trajectòria centenària, funcionen amb dinàmiques molt diferents dels grups de pop o rock. “Les bandes duren un temps determinat, tenen un pic d’èxit molt gran en un moment i després desapareixen -diu el director de La Principal-. En canvi, els músics d’orquestra intenten preservar el grup i buscar solucions perquè es mantingui”. Segons el cantant de la Maravella, la part negativa és que això va en detriment de la llibertat individual del músic. “És com una fàbrica, en el sentit que és una feina fixa, és una manera de guanyar diners. Tot i que també hi ha la part de creació, no pots fer el que vols a cada moment. Estàs defensant el nom de l’orquestra”.

Sense individualitats

L’estil de vida d’un músic d’orquestra i un de rock tampoc tenen res a veure: “Les orquestres de festa major ens movem per Catalunya, i cada dia podem ser a casa. Una gira d’un músic independent és una altra història”, diu Cassú. Les orquestres, a més, estan formades per un grup molt més nombrós de gent. “Nosaltres som 18 músics més l’equip tècnic, i això fa que individualment siguem més anònims. Sota La Principal de la Bisbal s’hi aglutinen moltes persones. És el mateix que qui toca a l’Orquestra Filharmònica de Berlín. Pot ser el segon violí de la quarta cadira de la segona fila de la Filharmònica i el seu nom no surt enlloc. Però el sentiment de creure en el conjunt per sobre de la individualitat l’hem tingut sempre, les orquestres. Els solistes o cantants són els protagonistes, a ells normalment sí que la gent els coneix”. David Collado n’és un. “Encara que a la Maravella en total som 17 músics més els tècnics, els cantants som els que donem la cara, els que xerrem amb el públic, i això és molta responsabilitat -assegura-. Si estàs malalt, igualment has de ser allà i fer bona cara. Això sí, després del concert la gent t’està esperant per parlar amb tu i els seguidors de l’orquestra es volen fer una foto al teu costat”. I és que les orquestres també tenen fans. “Hi ha gent que ens ve a veure 30 vegades a l’any, quan toquem al seu poble i quan ho fem a tots els pobles del voltant”, diu Collado.

Modernitzar-se: del vals a Shakira

Les orquestres s’esforcen constantment per adaptar-se als nous temps i no desaparèixer i, tot i així, n’hi ha hagut que a causa de la crisi han hagut de plegar veles. “Ens hem modernitzat tant pel que fa als concerts lírics com a la música de ball, que són els dos tipus d’espectacles que oferim a les festes majors. No podem interpretar només boleros i ranxeres perquè, malgrat que la gent te’ls demana, hem de ser conscients que al món existeixen cantants com Shakira i grups com Mishima. Durant el ball, hem de seguir tocant el pasdoble i el vals, però podem fer peces més actuals i no un vals que sigui de Strauss, per exemple”, explica el director de La Principal. Ser conscient de l’època que es viu i fer un repertori contemporani és molt important. “Si féssim només sarsuela, no hauríem aconseguit tenir un grup de joves fans de la Maravella al Facebook! Hem de fer una mica de tot, des de gòspel a música de pel·lícules o sèries -explica el cantant de l’orquestra-. El procés és lent. Canviar l’estil quan tens un grup de gent que et segueix és difícil. Fas passos molt petits i arrisques a poc a poc. Però quan ara miro enrere veig que hem canviat molt. Sobretot pel que fa al vestuari. Ara tot ha de ser més vistós, hi ha d’haver molta més interacció amb el públic i, fins i tot, fem una mica de teatre”. El que també és molt important, segons Cassú, és fer ús de la tecnologia. “Si ara mateix no tinguéssim Facebook, Twitter i Instagram, no aniríem enlloc”.

Pensar també en els joves

L’Orquestra Gira-sol és més jove que La Principal o la Maravella, però, tot i així, també ha hagut de modernitzar-se. “La nostra orquestra va ser la primera a fer música per a tots els públics. Quan la vam crear, l’any 82, només hi havia les grans orquestres clàssiques o grups més específics per a joves, i nosaltres vam voler ajuntar els dos conceptes -diu Ferrer-, per això les nostres actuacions sempre tenen dues parts. Mentre fem música ballable, la gent jove s’avorreix i va a prendre alguna cosa, i després comença la seva festa. Tot i així, ens hem hagut d’anar adaptant al temps i ampliar el repertori. No podem fer el mateix que fèiem els anys 80 i tocar Los pajaritos. Escoltem què demana el públic i també sortim de festa per saber què escolta la gent, per estar al dia. A vegades, fins i tot, toquem cançons que ni tan sols ens agraden”. Això, confessa Ferrer, hi ha músics que ho porten millor que d’altres.

Tot i que l’estètica i l’estil de música de les orquestres ha anat canviant amb el temps, la seva essència no ho ha fet. “Quan ets dalt de l’escenari i veus la gent gaudir, t’adones que és una necessitat -diu Lluís Ferrer-, la gent vol divertir-se, oblidar els problemes i passar-ho bé una estona. I aquí hi som per això”.