Cal una major exigència social als responsables públics

PalmaIniciatives com la del Cercle d’Economia de Mallorca de plantejar una bateria de propostes per intentar que els partits es comprometin a aplicar-les amb vista a les properes eleccions no només són lloables, sinó que són necessàries. Bona part d’elles són pactes d’estat, plantejaments que haurien de ser assumibles perquè, en la majoria de casos, suposen millorar tant el nostre sistema democràtic com el nostre model socioeconòmic. Per tant, no hauria de ser gaire complicat que els candidats les acceptassin, sempre que donem per fet que prioritzen els interessos dels ciutadans als de les cúpules dels seus partits, que, en el cas dels dos grans però no només, són a Madrid.

I aquí és on rau una part del problema. En campanya, els polítics tenen una major propensió a acceptar plantejaments que a priori semblen assumibles, com va passar ara fa quatre anys amb el pacte per l’educació que plantejava la mateixa entitat, però que després va quedar en res; o com va passar fa més temps amb les reivindicacions de millora del sistema de finançament, que també va fer el mateix Cercle i que no s’han acabat de materialitzar. Els polítics solen escoltar-les i, fins i tot, donar-ne el vistiplau just abans de les eleccions, però no acaben comprometent-s'hi, i si ho fan, no s'ho creuen fins al punt de dur-ho endavant.

El problema és, en part, del nostre sistema polític. A diferència d’altres, com el britànic o el nord-americà, on els responsables polítics saben que el seu càrrec depèn sobretot de la resposta a les exigències o als compromisos adoptats amb els electors, aquí la continuïtat d’un polític depèn massa del grau de satisfacció que té amb ell la cúpula del seu partit. Això, és vera, també ha començat a canviar sense alterar el sistema, amb la proliferació de processos de primàries i, sobretot, amb una major exigència social cap a la classe política a l’hora de complir els compromisos adquirits. Amb tot, aquests canvis són encara incipients i no semblen totalment determinants en el comportament electoral.

Hi ha un altre problema afegit. L’articulació de la societat civil. Una situació que explica, també en part, perquè un fet clarament injust, com el del finançament autonòmic que rep Balears, no s’ha acabat de resoldre mai. La comparació amb Catalunya, una comunitat que no està tan mal finançada com Balears, evidencia que al Principat hi ha una major conscienciació social de la situació, però tampoc allí s’ha resolt el problema del finançament. Si la societat civil no s’articula i si la societat en general no assumeix que del finançament autonòmic que rep Balears en depenen, en bona part, els serveis públics essencials (sanitat, educació o serveis socials), difícilment es resoldrà el greuge.

Però no basta només amb plantejar exigències ni amb pressionar els partits per comprovar-ne el grau de compromís a l’hora de fer-les seves; també s’han d’avaluar els mandats i valorar si les propostes que s’han posat sobre la taula s’han complit o no. I, sobretot, la societat ha de ser prou madura com per penalitzar els responsables que no han complit allò que varen prometre o que han prioritzat altres interessos dels de la ciutadania que els vota.