OPINIÓ
Portada 27/10/2014

El fons i les formes

3 min

Finalment, el vodevil ha acabat com molts pronosticaven, amb un José María Rodríguez que ressorgeix per enèsima vegada de les seves cendres i s'alça com a únic vencedor d'una batalla que no només ha causat la defenestració de Mateu Isern, sinó també greus ferides en la imatge i credibilitat de José Ramón Bauzá i del partit que presideix.

En política, les formes són tan importants com el fons, i en el cas del triangle gens amorós entre el batle de Palma, el cap de l'Executiu i l''amo de ses ametles' a Ciutat, tant les unes (formes) com l'altre (fons) s'han situat a nivells absolutament inacceptables en una societat que vol ser democràtica i amb uns partits que diuen ser els abanderats de la transparència i la participació. Si el tema no fos tan important, resultaria hilarant veure Bauzá fent el ridícul de desdir-se cada dia: primer, afirmant que la junta local és l'encarregada de triar els candidats, per instants després assegurar que "a Isern lo puse yo"; després, utilitzant el mateix argument de la sobirania de la junta i d'evitar "ingerències externes" per evitar donar suport públic al batle de Palma i afanyant-se a destacar la idoneïtat de Margalida Durán tot d'una que Isern va anunciar que no es presentava.

Precisament aquí hi trob una de les escopinades més flagrants a les formes que haurien de prevaler en el joc democràtic i, de passada, a la intel·ligència i al respecte deguts als militants del Partit Popular i a l'electorat de Palma en general. En teoria, el termini de presentació de candidatures per a la batlia finalitzava dijous dia 23, però els responsables del PP no varen poder esperar ni tan sols un dia per presentar la "candidata del consens" i dia 22, dinamitant les escasses possibilitats que hagués tengut qualsevol altre candidat alternatiu, sortien per fer-se una foto que han venut com la de la unió del partit però que hauria de passar a la història com la d''em pas les regles per l'engonal'.

I si les formes que hem pogut comprovar durant les darreres setmanes, amb creuament d'acusacions, silencis molt eloqüents o mentides clares (Bauzá ha arribat a afirmar que ell no hi té res a veure, amb la decisió del batle de Palma), disten molt de ser les més adequades, el fons de la qüestió, el motor que ha impulsat aquest trist espectacle, és encara més preocupant, ja que evidencia la bona salut d'una manera de fer i d'entendre la política, diametralment oposada al que difonen als quatre vents els nostres representants. A participació hi contraposen control; a l'interès general, curolles personals, i a la transparència, negociacions i pactes ocults.

Ni tan sols es pot justificar aquesta jugada amb una determinada estratègia electoral, perquè tot indica que la persona que podia minimitzar els efectes del probable daltabaix municipal del proper mes de maig era precisament Mateu Isern, que sense destacar en gestió o efectivitat va saber construir-se una bona imatge, encara que sigui per una pura comparació amb José Ramón Bauzá. Molta de gent veia el batle com una persona propera, simpàtica i dialogant, tot el contrari del que transmet l'encara president del Govern. Per tant, els suposats interessos de la formació tampoc no concorden amb aquesta espècie de caça de bruixes.

L'únic argument possible és que, malauradament, la presa de decisions dins els partits polítics continua condicionada a unes relacions de poder que prevalen sobre qualsevol altra consideració. És millor tenir una candidata obedient i de baix perfil polític que em faci perdre vots que un batle amb imatge pròpia que no segueix a ulls clucs totes les meves directrius, encara que pugui obtenir uns resultats millors. L'objectiu últim de la cúpula és, senzillament, reproduir-se a ella mateixa i consolidar-se en el cim de la piràmide.

Recuperant Alfonso Guerra, el missatge de fons que es llança a la militància és clar: el que es mogui no surt a la foto. És a dir, el que alci la veu o se separi del camí traçat en pagarà les conseqüències. I així, en unes formacions verticals i fortament jerarquitzades, van escalant posicions els del 'sí, bwana', els obedients i els acrítics, fins a arribar a les més elevades cotes de la mediocritat (l'actual inquilí de la Moncloa n'és un exemple paradigmàtic).

En definitiva, el serial d'aquestes darreres setmanes a Palma no és més que el reflex del funcionament dels engranatges de moltes formacions polítiques, les cúpules de les quals estan espantades davant qualsevol idea de canvi que pugui suposar una minva del seu control. És a dir, una mostra que tant les formes com, sobretot, el fons necessiten d'una profunda renovació si de veres volem avançar cap a la tan cloquejada regeneració democràtica; un binomi, per cert, que a causa del mal ús que se'n fa es va buidant progressivament de contingut.

stats