Fa pocs dies va morir un pensador clau del segle XX. Jürgen Habermas, alemany, va néixer el 1929, amb la Gran Depressió. Va viure la derrota del 1945, la Constitució redactada pels aliats per a la nova República Federal de 1949, la crisi de la RDA el 1989 i la reunificació, i va lamentar l'oportunitat perduda que va representar no fer una nova constitució per a Alemanya el 1990. Habermas defensava una realitat política basada en tres principis: la democratització dels partits, l’ampliació de l’espai públic que promogui la participació i la transparència informativa. Considerava que l'individu ha de ser capaç de distanciar-se dels fets i ha d'exercir un judici propi, pensar per ell mateix, però la seva opinió ha estat en bona part oblidada. Observava amb preocupació la deriva de la tecnocràcia i l’oblit de la solidaritat. Va ser un conciliador polític i un representant de l’escola de Frankfurt i del pensament germànic més europeu, de la contenció i de l'anàlisi. Una àncora per a l’estabilitat. La seva desaparició és una pèrdua per a Europa. Va dir en múltiples ocasions que la pàtria dels europeus havia de ser Europa i no les petites pàtries nacionals. Habermas pensava en gran.

El 29 de gener de 1981, al consell de ministres, el president del govern Adolfo Suárez dimiteix. “Me’n vaig sense que m’ho hagin demanat [...] Me’n vaig perquè no s’interrompi abruptament aquest sistema de llibertats, pel qual he patit un gran desgast [...], però ha valgut la pena. Si el meu sacrifici va servir un dia per construir la democràcia, aquest d’ara ha de servir pera què no la destrueixin." "He perdut la confiança dels poders fàctics, he perdut l’acceptació de la premsa, he perdut la legitimitat davant l’oposició, he perdut la credibilitat d’una bona part del nostre electorat, he perdut el meu propi partit [...]”. El moment és solemne. El ministre de Defensa, Agustín Rodríguez Sahagún, inoportunament, demana la paraula i anuncia el nomenament del general Alfonso Armada com a segon JEME (cap de l'estat major de l'exèrcit). El president Suárez el fulmina amb la mirada.

El present article té la pretensió de definir com es poden segregar els trens a Catalunya amb dos objectius: identificar de manera diferenciada les responsabilitats de la Generalitat i el govern central i facilitar la seva gestió. La proposta negociada entre ERC i el govern central no compleix aquesta finalitat. Les responsabilitats són compartides i la gestió s’encarrega a Renfe, que és un operador que ha demostrat les seves carències en el model actual. És la solució que amb tota probabilitat s’implementarà, perquè és la més ràpida i pràctica: primer recuperem Rodalies i Regionals. Quan a curt termini les limitacions del sistema es tornin a posar de manifest caldrà recordar que hi ha solucions alternatives millors. La que aquí es proposa n’és una.

Quan el vent bufa amb força i les ones són grans, si el vaixell no té potència, es queda sense control. Guanyen el mar i el vent. Llavors no s’ha de reduir la superfície de les veles, sinó augmentar-la. Són les veles les que donen força al vaixell perquè superi el mar.

Hi ha tants pronunciaments sobre l'assumpte que és probable que el ciutadà no entengui ni el que és essencial ni el que és accessori. Dos assumptes essencials.

Fins al 1914, sense ONU ni Societat de Nacions, el món es regia per àrees d’influència. N’hi havia una, Europa, i un únic estat influent, el Regne Unit, que basava el control del comerç en el seu imperi colonial.

Al mercat xinès es poden trobar cotxes elèctrics per 10.000 €. Un model equivalent nord-americà en costa 30.000. La Xina domina el 80% del mercat de l'energia solar i, només el 2024, va instal·lar 277 gigawatts de capacitat solar, més de cinc vegades els instal·lats durant el mateix període als Estats Units. En bona part, l'expansió xinesa es dona com a conseqüència del seu model estatal d'economia planificada. Fa anys, la Xina es va concentrar en la producció de carbó, ciment, acer i altres matèries primeres. Avui, són els productes de consum i la tecnologia avançada.

Les ones electromagnètiques no es transmeten per l'aigua; les sòniques, a través de canvis de pressió, sí. Les electromagnètiques viatgen a la velocitat de la llum, 300.000 km/segon; les sòniques, a 1.500 km/segon i, com que són mecàniques, la seva velocitat varia en funció de les condicions del medi en què es propaguen, la temperatura de l'aigua, etc. Amb el so es produeixen els efectes de reflexió i refracció, és a dir, que les ones no es transmeten en línia recta, a diferència de les electromagnètiques a l'aire o al buit.

Europa pateix una agressió de Rússia que té un propòsit i que és extensa en el temps. La desproporció entre la banalitat de les raons de la guerra i la dimensió del greuge causat fa que la situació tingui una sortida complexa per a la mateixa Rússia. Ha provocat 280.000 morts, 800.000 ferits i 6 milions de desplaçats, i danys materials per valor de més de 175.000 milions d'euros segons el Banc Mundial. L’arbitrarietat de l’agressió fa probable que es repeteixi si el conflicte es tanca sense una reparació.

L'extrema dreta fa un plantejament basat en fets o en creences generals: l’habitatge té un cost que la majoria de les famílies no poden pagar, els poders públics tracten millor els immigrants que els nacionals, hi ha inseguretat al carrer per l’alt nivell de delinqüència dels immigrants, la UE és reglamentista i ens costa molts diners. Missatges senzills i directes, amb pocs matisos. Els partits tradicionals, conservadors i socialdemòcrates, fan plantejaments més ideològics que factuals. No contraposen els fets sinó les idees. Per a molta gent, aquestes estan lluny del que directament els importa. Els fets són immediats, les idees menys, perquè són matisables.

Vivim un 2025 forassenyat. No cal recordar-ho: a Gaza, el genocidi; a Ucraïna, la invasió injustificada; a Rússia, la dictadura que ha causat una guerra derivada del desig de venjança; al Sudan, la devastació humana; als EUA, l'abús de poder que desgasta la seva democràcia i perjudica l’ordre polític mundial; a la UE, una visió estreta i curtterminista.

El Parlament francès està dividit en tres blocs similars en dimensió. L’esquerra: el Nou Front Popular, 180 escons. La dreta: el Reagrupament Nacional, 142; els Republicans, 39; altres partits a la dreta, 27; total, 208. El centre: Ensemble, 159; altres, 30; total 189. Això mai havia passat a la V República, que va ser construïda sobre una estructura política bipartidista. I Macron ha de ser president de tot l’estat, no líder d’un corrent polític. Aquest és el seu error i no sap sortir-se’n.

Els conservadors pensen que primer és l’ordre perquè després hi pugui haver justícia i llibertat. Sense el primer, el segon i el tercer són impossibles. Ho va expressar Churchill als anys 30. El buit i el desordre polític del 1914 al 1918 van fer inevitable la guerra el 1939.

Les exportacions de béns de la UE als EUA són 532.000 M€ i les importacions 334.000 M€. Europa té un superàvit de 198.000 M€. Trump ha imposat un aranzel del 20% a les exportacions de la UE, que suposaran 106.000 M€ de cost per a la UE, que ingressaran els EUA.

L’acord marc entre els EUA i la Xina anunciat al juny no va resultar ser una “alliberació” des de la “grandesa” unilateral dels EUA, com somniava el president Trump, ni el retorn a la política dels demòcrates de gestió exitosa de la rivalitat amb la Xina. Va ser l’inici de la interdependència agressiva, confrontada i basada en l’ús d’"armes” econòmiques, sancions, aranzels, embargaments, mesures contra l’exportació i el comerç... unides a la força militar.

Heidegger, el filòsof que es va fer militant del partit nazi, rector de la Universitat de Friburg als anys 30, i també sorprenentment als 50, va definir la realitat a través de dos conceptes: l'espai, el que no canvia, i el temps, el que per naturalesa és canvi. Va donar lloc al materialisme estricte. Això planteja un problema: “El materialisme és només la realitat” i, per tant, la consciència no existeix, la qual cosa planteja una inconsistència insoluble per al materialisme. És impossible que la consciència no existeixi, perquè si fos el cas, el concepte de la matèria entraria en crisi: com podria existir fora del pensament, sense una definició?

Hi ha una dita castellana que diu: ”Lo que no puede ser no será... y además es imposible”. La política, l'opinió de les persones i l'opinió publicada expressen sovint certeses impossibles o inversemblants, però una impossibilitat no deixa de ser-ho perquè sigui molt desitjada. Perquè una realitat o un dret es confirmin cal temps de maduració fins que esdevenen inevitables.

La visió de l’administració Trump no inclou alternatives al possible fracàs de la seva política. Des de 1945 el poder dels EUA ha estat basat en les forces pròpies i també en l’ajuda d’un món en què el 90% de les transaccions internacionals es fan en dòlars i les eines culturals de més gran impacte –llengua, cine, TV, música, xarxes– estan dominades per sobre del 50% pels EUA. El poder dels Estats Units estava basat, i encara ho està, més en la cooperació que en la coerció.

Jo era president del Port de Barcelona. En Toni Cruz i en Josep Maria Mainat es varen comprar a Grècia un iot a motor, que estava dedicat al lloguer per a turistes. L'aspecte de l'embarcació era impecable: disseny dels anys 50, xemeneia gran, popa de creuer, buc i superestructura diferenciades… Un vaporet: l’ideal per a persones amb poca experiència en el mar.

El president Trump fa servir l’enfrontament polític no només com a eina per a l'estratègia negociadora.