L’any 2006 Putin va enviar dos agents a Londres per assassinar el dissident Aleksandr Litvinenko. El van enverinar fent servir un isòtop radioactiu de provinença indubtablement russa. Hi ha moltes maneres d’eliminar una persona sense que es pugui saber del tot si el mort ha estat víctima d’un assassinat, d’un accident o d’un atracament violent. Però el mètode triat aquí tenia dues particularitats. La primera, feia clar de manera pública que això era una ordre del Kremlin. La segona, es va fer servir –en temps de pau i entre milers de civils– un mètode susceptible de danys col·laterals considerables. Anys després encara es podia detectar l’excés de radioactivitat allà on Litvinenko va passejar-se abans de caure malalt i morir. Un cop investigat l’assumpte, Scotland Yard va poder identificar dos sospitosos, ciutadans russos, i en va demanar l’extradició. Rússia s’hi va negar: a aquelles altures el principal sospitós ja era membre del Parlament rus, nominat per un partit afí a Putin, i, per cert, havia passat uns dies a l’hospital sembla que per excés de radiació.

La crisi global que ens afecta no té precedents. D’una setmana a la següent, sectors sencers de l’economia han hagut d’aturar-se a causa de les mesures de distanciament social necessàries per reduir la velocitat de contagi del Covid-19. Milions de treballadors i empreses han deixat de produir. L’impacte directe d’aquesta aturada es mesura en el valor afegit de la feina i la producció d’aquests treballadors i empreses. Així doncs, si les mesures de contenció duren un mes, l’impacte més petit que podem esperar en el PIB és la pèrdua d’una dotzena part del valor afegit durant un any dels productes i serveis dels sectors aturats (per exemple, el sector hoteler). De fet, fins i tot això podria ser excessiu: si el que un deixa de consumir avui, com ara una visita al dentista, ho consumeix acceleradament d’aquí un mes, part de les transaccions perdudes durant el mes d’aïllament es recuperarien el mes següent si el dentista amplia horaris. Aquesta visió naïf sembla suggerir que els costos no serien prou grans per justificar les intervencions gegantines que s’estan proposant i implementant.

Davant de problemes tan complicats en l’esfera internacional com la guerra civil a Síria i el programa nuclear de Corea del Nord, l’administració Obama va advocar per la paciència estratègica. La idea era ben simple: donat que no hi havia cap acció immediata que amb elevada probabilitat pogués millorar la situació, era millor mantenir el màxim nombre d’opcions obertes i esperar que una finestra d’oportunitat s’obrís en el futur. Aquesta posició va ser àmpliament criticada per l’oposició i per part dels comentaristes experts en afers internacionals. Al capdavall, mentre tu no fas res, l’oponent sí que actua. Per tant, és possible que mentre tu exerceixes paciència, la situació vagi empitjorant. Aquesta crítica és ben raonable, però cal destacar que l’administració següent ha abandonat explícitament aquesta posició pacient i els resultats han estat força decebedors.