Des de fa tres anys, Aliança Catalana s'ha convertit en el pitjor malson de Junts. Primer a Ripoll i després arreu de Catalunya, el creixement de l'extrema dreta es fonamenta en l'adhesió al projecte d'independentistes desencantats –ara també espanyolistes desencantats– i les enquestes apunten que és Junts qui més pateix la fuga de votants.

Després del xoc per uns pressupostos que no van ni arribar a negociar, el PSC i ERC van posar el comptador a zero. Va ser a mitjan març quan les dues formacions van decidir donar-se una nova oportunitat i reprendre les converses un cop Salvador Illa va retirar el projecte de llei i Esquerra va deixar de situar la recaptació de l'IRPF com una línia vermella. Des d'abans de Setmana Santa, doncs, socialistes i republicans estan negociant fora dels focus que van acaparar abans del debat a la totalitat dels comptes. Les converses són setmanals i es desenvolupen amb hermetisme. La data límit és el mes de juliol, però el Govern té pressa i la consellera d'Economia, Alícia Romero, ha verbalitzat que la voluntat de l'executiu és tenir-los validats per Sant Joan. És factible?

Qualsevol pare deu haver quedat horroritzat al sentir Gabriel Rufián sentenciar amb fermesa que ell prefereix "omplir TikTok abans que les biblioteques". És a les xarxes on el portaveu d'ERC considera que s'està lliurant la principal batalla contra l'extrema dreta. I aplicant, diu, el seu principi de "realisme", és allà on cal que les esquerres actuïn decididament. "El meu fill mira TikTok", ha insistit durant l'acte conjunt que ha fet amb Irene Montero a la Universitat Pompeu Fabra. No li ha calgut afegir que, en canvi, no trepitja gaire la biblioteca, una realitat lamentablement comprovable a qualsevol municipi. Rufián sabia a qui es dirigia –un auditori majoritàriament jove amb molt estudiant universitari entre el públic– i on té principalment la seva incidència pública.

Nova dimissió en bloc a ERC. Després dels casos de Girona i Barcelona, on la renúncia de més de la meitat de les executives va obligar a posar una gestora al capdavant, ara arriba el d'Igualada. En aquest cas, tots els membres de la direcció han decidit plegar com a resposta a la recent votació interna, que va tombar la via Rufián (coalició amb Comuns i CUP) per la qual els dimissionaris havien apostat per a les pròximes eleccions municipals. I, com en els casos gironí i barceloní, se'n van amb una crítica directa a l'executiva nacional del partit, que presideix Oriol Junqueras.

"En aquesta nova etapa no pensem que sigui convenient un govern d'unitat catalana. Hem de consolidar les institucions i acostumar el país a la presidència de la Generalitat, però ha arribat el moment de governar". Probablement no imaginava que ho faria durant 23 anys consecutius, però l'endemà de les eleccions del 1980, un triomfant Jordi Pujol ja començava a visualitzar que la seva principal missió hauria de ser la creació de la Catalunya autonòmica. Enguany fa 46 anys des que Pujol va ser investit president i es dona la curiosa circumstància que ja fa tants anys que no governa com els que es va passar al capdavant de la Generalitat.

El 20 de juliol del 2010, Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) es va acomiadar de la històrica seu que tenia al carrer Ciutat de Barcelona, a tocar de l'Ajuntament, per traslladar-se a una molt més àmplia i moderna –per dins, no pas per fora– a pocs minuts a peu de distància. Al passatge del Rellotge, amb accés des d'una reixa del carrer Escudellers, els ecosocialistes s'hi van estar fins al 2019, quan, ofegats pels deutes, van haver d'acollir-se a un concurs de creditors per liquidar el partit hereu del PSUC. En plena bombolla immobiliària, aquella nova seu havia costat 7,5 milions d'euros –incloent-hi una important reforma–, finançats bàsicament per CaixaBank. Set anys després, aquell edifici que va acabar condemnant el partit està a la venda al portal immobiliari Building Center –la filial immobiliària de CaixaBank– per 1,75 milions d'euros. Ara ja no és propietat d'ICV, sinó de la mateixa entitat financera, que se l'ha quedat davant la impossibilitat de vendre'l durant el procés concursal.

El segell de l'acord el van posar Salvador Illa i Oriol Junqueras en una reunió de poc més de dues hores al Palau de la Generalitat dimarts a la tarda. Però el pacte s'havia anat travant des de feia dies, superant un bloqueig que va estar a punt de portar les negociacions a l'abisme. El 2 de març va ser el dia més crític i les fonts consultades per l'ARA coincideixen que va ser llavors quan es va salvar la relació, en un dinar on es va parlar de tot menys del que, en teoria, els ocupava. Els dos equips es van citar a la Diputació de Barcelona per negociar, uns dies després que el Govern hagués aprovat el projecte de pressupostos i que Esquerra hagués anunciat l'esmena a la totalitat. "Hauríem acabat el dinar totalment discutits", apunta una font coneixedora per explicar per què ni els pressupostos ni l'IRPF van aparèixer aquell dia en la conversa d'un àpat distès. Els negociadors han mirat de preservar el bon "clima de respecte personal" en tot moment. Ho evidencien detalls com el fet que Pedret es presentés en una de les trobades amb uns bunyols fets per ell mateix –el cap de files del PSC al Parlament té fama de tenir bona mà amb la cuina i amb la rebosteria.

Oriol López (Mollet del Vallès, 1978) és el secretari general adjunt d'ERC i un dels negociadors del partit en les converses amb el Govern que, de moment, han fet que, per primera vegada, s'hagin retirat uns pressupostos que ja s'estaven tramitant.

Els ministres de Sumar es van negar a començar la reunió fins que s'acceptessin les seves exigències: bàsicament, la d'incloure la pròrroga dels contractes de lloguer en les mesures per fer front a la guerra a l'Iran. La seva plantada de dues hores abans del consell de ministres de divendres es va resoldre amb la promulgació de dos decrets i no només d'un com pretenia el PSOE per incloure les rebaixes fiscals als sectors més afectats. Una resolució de la qual Sumar ha presumit aquest dissabte, enviant un dard als seus socis socialistes. "Sense Sumar no hi ha govern", ha recordat la coordinadora del moviment, Lara Hernández, en una declaració sense preguntes. Una amenaça als socialistes? El partit que encara lidera Yolanda Díaz no té cap intenció d'abandonar l'executiu ni de posar en risc la coalició davant l'amenaça d'una hipotètica majoria entre PP i Vox. De fet, la mateixa Hernández ha destacat que és precisament la influència que pot tenir Sumar la que fa que "valgui la pena estar al govern".

John von Neumann no era especialment amant dels farols –els enganys– en partides de pòquer, però el pare de la Teoria de Jocs reconeixia de la seva utilitat per mantenir sempre en vil qualsevol negociació de suma zero. Esclar que també advertia que s'havia de saber jugar-los. Per començar, l'èxit de qualsevol farol passa perquè l'altre interlocutor –l'estudi de Von Neumann se centrava bàsicament en negociacions a dues bandes– el pugui considerar versemblant. I aquí és precisament on ha fallat l'estratègia negociadora entre ERC i el PSC pels pressupostos del 2026. Salvador Illa va fixar una data límit al calendari, el 20 de març, perquè els republicans deixessin d'arrossegar els peus iniciant un joc de la gallina –un altre concepte de la Teoria de Jocs, que explica que les dues parts avancen cap al precipici sense voler ser les primeres en cedir– que ha acabat en empat. El PSC i ERC s'han donat més temps perquè era l'única opció perquè no perdés ningú.

ERC va investir Salvador Illa i també Pedro Sánchez i és cert que l'única via que tenen els republicans ara per ara per influir-hi és que tots dos es mantinguin al capdavant dels governs. Sovint, s'ha criticat Esquerra per cedir fàcilment a les pretensions del PSC i del PSOE i també sovint les crítiques han estat justificades. Probablement, aquest bagatge ha tingut pes en la decisió d'Illa de forçar les costures de la legislatura posant a votació els pressupostos de la Generalitat –divendres que ve– sense tenir tancat l'acord amb el seu soci més important.

"Manresa no pot tenir una porta oberta a l'oceà i acollir a tothom de forma indiscriminada i sense control". "Hem de poder dir prou". "Manresa està saturada". "Hem importat un model de delinqüència del Tercer Món". "No pot ser que Catalunya hagi sigut el país que en els darrers 25 anys ha rebut més immigració". "Manresa ha de ser una ciutat més pròspera, més segura, més nostra, més catalana". Les tres primeres frases les ha dit Ramon Bacardit (Junts). Les tres últimes, Sergi Perramon (Avenç Nacionalista).

A Totes les batalles (Columna), l'advocada Magda Oranich (Barcelona, 1945) deixa constància de la seva lluita incansable pels drets humans i molt particularment pels de les dones, després de sis dècades d'activisme.

El rei emèrit està "bé" i "tranquil", tot i els atacs a l'Iran dels Estats Units i Israel. No se m'havia acudit patir per ell, però aquesta notícia publicada aquest dilluns a RTVE m'ha fet recordar que, efectivament, Joan Carles I encara viu al golf Pèrsic. La seva mansió a Abu Dhabi està en obres i, des de fa uns mesos, s'ha instal·lat en un luxós hotel dels Emirats Àrabs Units. Que ningú pateixi, perquè l'escalada bèl·lica no sembla que li hagi d'impedir tornar a Sanxenxo aquest mes per participar en les regates.

Catalunya va aportar 77.742 milions d'euros a les arques estatals durant el 2022 (un 19,3% del total de les comunitats autònomes) i en va acabar rebent 56.650 (un 14% del total). És a dir, el dèficit fiscal català va ser de 21.092 milions d'euros. Són les dades de les últimes balances fiscals calculades per la Generalitat, a les quals ha pogut accedir l'ARA, que aquest divendres es faran públiques tan bon punt el Govern aprovi el projecte de pressupostos pel 2026. El dèficit fiscal de Catalunya es va situar en el 8,2% del PIB, si fa no fa en la mitjana que hi ha des del 1986 (8,1%). Cada català va aportar, doncs, 2.670 euros més dels que va rebre.

Tots els colpistes deien que parlaven en nom del rei. El general Alfonso Armada, el tinent general Jaime Milans del Bosch i també el tinent coronel Antonio Tejero. Però ningú ha pogut demostrar mai que tinguessin el vistiplau de Joan Carles I per intentar el cop d'estat del 23 de febrer del 1981. Els 153 documents que ha desclassificat el govern espanyol aquest dimecres, de fet, abonen la tesi oficial, que el rei va ser un dels salvadors de la democràcia, el títol oficiós que li van assignar a partir d'aquell dia. El rei va parlar amb Milans del Bosch i amb Armada per exigir-los que deposessin la seva actitud i el seu secretari personal, Sabino Fernández Campo, ho va fer amb Tejero, que en una d'aquelles casualitats que semblen dignes de les teories de la conspiració, ha mort aquest mateix dimecres als 93 anys.

Sis membres dels serveis d'intel·ligència espanyols van estar implicats en l'intent de cop d'estat del 23-F. Això és el que admet en un document el Centre Superior d'Informació de la Defensa (Cesid) —la versió anterior del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI)— que el govern espanyol ha desclassificat aquest dimecres. "Alguns membres d'aquesta unitat van participar activament en els fets del 23 de febrer", reconeix el CESID després d'haver realitzat una investigació interna i "discreta" que va concloure que sis persones "o bé coneixien els fets abans del 23" o "van planificar un suport operatiu". Destaca el nom del capità García Almenta, que, segons el document, va donar "ordres directes" a membres d'una unitat d'elit del Cesid —anomenada Agrupació Operativa de Missions Especials (AOME)—, que tenia una certa autonomia, per ajudar els colpistes.

Entre la informació desclassificada aquest dimecres pel govern espanyol sobre l'intent de cop d'estat del 23-F, hi ha notes dels serveis d'intel·ligència espanyol. L'aleshores Centre Superior d'Informació de la Defensa (CESID) en va elaborar una a principis de febrer de 1982, gairebé un any després dels fets i poques setmanes abans del judici als seus responsables, en la qual recollia sospites que Joan Carles I havia mantingut "entrevistes confidencials i sigil·loses" amb "alguns dels principals" autors del 23-F. "S'assegura que, en efecte, el rei s'ha entrevistat confidencialment amb el tinent general Milans del Bosch; s'assenyala que per sobre de tot es pretén que la corona no surti lesionada del procediment i que, en tot cas, els intents en tal sentit no provinguin dels principals processats i de reconeguda vocació monàrquica", diu el document del CESID.

El desacord polític pot conduir a una nova pròrroga pressupostària aquest 2026. Una decisió que sempre porta un preu associat: l'increment de la despesa prevista pel Govern en cas que s'aprovi el projecte de pressupostos creixeria en 9.100 milions d'euros respecte als comptes del 2023, els últims aprovats fins ara. La dada l'ha donat la consellera d'Economia, Alícia Romero, en una entrevista a l'ACN. Però quants d'aquests milions es perdrien si no hi ha pressupostos? Fonts del departament d'Economia consultades per l'ARA remarquen que hi ha un mínim de 1.500 milions d'euros en la corda fluixa. Són recursos previstos per a nous projectes, que no preveien pressupostos anteriors i que, per tant, quedarien segons la llei fora de la pròrroga pressupostària.

El 23 de febrer del 1981, el general Alfonso Armada va entrar al Congrés amb una idea "de govern de salvació nacional" i en va sortir detingut, després que el cop d'estat fracassés, entre altres, per les disputes entre colpistes. Segons s'ha anat publicant des de llavors, aquell executiu hauria tingut el mateix Armada com a president del govern, al costat dels socialistes Felipe González (vicepresident econòmic), Gregorio Peces-Barba (Justícia), Javier Solana (Transports) i Enrique Múgica (Sanitat); dels diputats comunistes Jordi Solé Tura (Treball) i Ramón Tamames (Economia); dels de la UCD Pío Cabanillas (Hisenda), José Luis Álvarez (Obres Públiques), Miguel Herrero Rodríguez de Miñón (Educació i Ciència) i Agustín Rodríguez (Indústria); dels representants d'Aliança Popular Manuel Fraga (Defensa) i Manuel Saavedra (Interior); d'altres militars com José Antonio Sáenz de Santamaría (Autonomia i Regions) i de representants de la societat civil, com l'exministre franquista José María López de Letona (vicepresident econòmic), Carlos Ferrer Salat (Comerç), Antonio Garrigues Walker (Cultura) i Luis María Anson (Informació).