No valorem del tot els nostres genolls fins que deixen de funcionar. Amb l’ordre global passa el mateix: els seus avantatges només s’evidencien quan s’ensorra. I quan l’ordre s’ensorra, normalment els que pateixen més són els febles. Els líders mundials haurien de tenir present aquesta llei de la història de cara a la cimera de pau sobre Ucraïna que se celebrarà aquest dissabte a Suïssa. Si no es pot restablir la pau i es continuen desbaratant les regles de l’ordre internacional, els resultats seran catastròfics i tindran un efecte global.

L’Aviv Kutz (54), membre del quibuts Kfar Aza, és un amic de la infància d’un íntim amic meu. L’Aviv i la seva dona, la Livnat (49 anys), i els seus tres fills, Rotem (19), Yonatan (17) i Yiftach (15), feia anys que vivien a Kfar Aza. Tot i que la família Kutz ha suportat molts atacs de coets i morters de Hamàs al seu quibuts, pares i fills continuaven tenint esperances d’arribar a la pau. Cada any la família Kutz organitzava un festival d’estels, amb la intenció de crear un petit espai pacífic a la zona de guerra. Feien volar estels de colors vius, alguns amb missatges de pau, prop de la tanca fronterera amb Gaza. La germana de la Livnat, l’Adi Levy Salma, que va participar en el festival en anys anteriors, deia que “la idea és fer volar els estels prop de la tanca, per demostrar a Gaza que només volem viure en pau”. Aquest any tenien previst celebrar el festival el dissabte 7 d’octubre. “Festival d’estels 2023 –deia la invitació–, ens trobarem al camp de futbol a les 4 de la tarda per decorar el cel”. Unes hores abans que comencés, els terroristes de Hamàs van envair i ocupar el quibuts. Els terroristes van anar casa per casa i van torturar, matar i segrestar sistemàticament desenes de membres del quibuts. Els cinc membres de la família Kutz van ser assassinats.

Els israelians maldem per entendre el que ens acaba de caure a sobre. Primer vam comparar el desastre actual amb la guerra del Yom Kippur del 1973. Fa cinquanta anys, els exèrcits d’Egipte i Síria van llançar un atac per sorpresa i van infligir a Israel un seguit de derrotes militars, abans que les Forces de Defensa d’Israel es reagrupessin, recuperessin la iniciativa i capgiressin la situació.

Les pors davant la intel·ligència artificial (IA) persegueixen la humanitat des del començament de l’era de la informàtica. Fins ara aquestes pors se centraven en les màquines que utilitzaven mitjans físics per matar, esclavitzar o substituir persones. Però al llarg dels últims dos anys han sorgit noves eines d’IA que amenacen la supervivència de la civilització humana en un sentit inesperat. La IA ha incorporat unes habilitats extraordinàries per manipular i generar llenguatge, ja sigui amb paraules, sons o imatges. D’aquesta manera, ha piratejat el sistema operatiu de la nostra civilització.

Imagineu-vos que, en el moment d’embarcar en un avió, la meitat dels enginyers que van construir l’aparell us diuen que hi ha un 10% de possibilitats que l’avió s’estavelli i us mati a vosaltres i a tots els altres passatgers. Hi embarcaríeu igualment?

Tots els humans es pregunten qui són, d’on provenen i quina és la seva identitat. Aquesta recerca és important i fascinant, però també pot ser perillosa. A l’intentar definir clarament una identitat pròpia, em puc tancar al món. Puc concloure que la meva identitat es defineix a través de la pertinença a un sol grup de persones, potenciar les parts que em relacionen amb el grup escollit i bandejar totes les altres parts.

Quan fa menys d’una setmana que ha començat la guerra, sembla cada cop més probable que Vladímir Putin s’encamini cap a una derrota històrica. Pot ser que guanyi totes les batalles, però que, així i tot, perdi la guerra. El somni de Putin de reconstruir l’Imperi Rus sempre s’ha basat en la mentida que Ucraïna no és una nació real, que els ucraïnesos no són un poble real i que els habitants de Kíev, Khàrkiv i Lviv volen ser governats per Moscou. Això és una mentida molt grossa: Ucraïna és una nació amb més de mil anys d’història i Kíev ja era una gran metròpoli quan Moscou no era ni tan sols un poble. Però el dèspota rus ha dit la seva mentida tantes vegades que sembla que ell mateix se la cregui.

Al centre de la crisi d’Ucraïna hi ha una pregunta fonamental sobre la naturalesa de la història i de la humanitat: ¿és possible, el canvi? ¿Poden canviar de manera de comportar-se, els humans, o la història es repeteix una vegada i una altra i estan eternament condemnats a recrear tragèdies passades sense que canviï res tret del decorat?

El període electoral del 2020 als Estats Units probablement serà un dels més polaritzats i disputats de la història nord-americana. Els resultats tindran una gran repercussió a tot el món i, molt probablement, conformaran l’ordre global dels pròxims anys. En un moment en què la temperatura política s’enfila dràsticament, la gent de tots els bàndols hauria de reflexionar sobre què són realment unes eleccions democràtiques.

Després d’haver criticat tantes històries, religions i ideologies, és just que jo també em posi a la línia de tir i expliqui com és que algú tan escèptic encara pot llevar-se alegre cada matí. Dubto de fer-ho, en part per por a l’autocomplaença i en part perquè no vull fer la impressió falsa que si funciona per a mi també funcionarà per a tothom. Soc molt conscient que les peculiaritats dels meus gens, neurones, història personal i dharma no són compartides per tothom. Però podria estar bé que els lectors sabessin de quina tonalitat són les ulleres amb què veig el món i que distorsionen, per tant, la meva visió i el meu escriure.

Si la història no segueix unes regles estables, i no podem predir-ne el curs futur, per què estudiar-la? Sovint sembla que el principal objectiu de la ciència sigui predir el futur: s’espera que els meteoròlegs prediguin si demà plourà o farà sol; els economistes haurien de saber si devaluar la moneda evitarà o precipitarà una crisi econòmica; els bons metges haurien de preveure si la quimioteràpia o la radioteràpia serà més beneficiosa per curar el càncer de pulmó. De la mateixa manera, es demana als historiadors que examinin els actes dels nostres avantpassats perquè puguem repetir les seves sàvies decisions i evitar els seus errors. Però gairebé mai va així, perquè el present és massa diferent del passat. És una pèrdua de temps estudiar les tàctiques d’Anníbal a la Segona Guerra Púnica per imitar-les a la Tercera Guerra Mundial. El que va servir en batalles de cavalleria no necessàriament seria beneficiós en una guerra cibernètica.

Tal com indica el significat literal de la paraula, el terror és una estratègia militar que pretén canviar la situació política sembrant la por més que no pas causant danys materials. Gairebé sempre, aquesta estratègia és adoptada per grups molt petits, que no poden infligir gaires danys materials als seus enemics. Evidentment, tota acció militar sembra la por. Però, en la guerra convencional, la por és només un resultat col·lateral de les pèrdues materials i normalment és proporcional a la força que causa aquestes pèrdues. En el cas del terrorisme, la por és l’eix de tot, i hi ha una desproporció sorprenent entre la força real dels terroristes i la por que aconsegueixen infondre.