Les Terres de l’Ebre són un paradís natural. Un tresor nacional. Però, a més, són també un gran enclavament gastronòmic tot i tenir una baixíssima densitat de població. Només a Ulldecona hi trobem dos restaurants amb estrella Michelin: l’Antic Molí i Les Moles. Avui visitem el primer, on el que més brilla no és precisament l’estrella, sinó el projecte d'economia circular que el sustenta, la manera com impacta positivament el territori, i el fet que no només s’instal·la en l’alta gastronomia, sinó que ofereix opcions per a totes les butxaques. "Fem petits passos per fer-nos grans", diu el seu cuiner i propietari, Vicent Guimerà. De passos ja n’han fet molts, perquè el que ofereixen des de la seva cuina és venerat i aplaudit pels seus veïns i pels que el visitem.

Duien tres dies oberts i ja estava ple com un ou. A més, un públic molt divers i de totes les edats. No és d'estranyar, ja que el restaurant Romo, ubicat al carrer Buenos Aires, a l'Esquerra de l'Eixample, ve avalat per l'èxit que ja van tenir Jorge Sastre i Rafa Panatieri en la seva reconeguda pizzeria Sartoria Panatieiri. En aquest restaurant, que ha estat guardonat i reconegut pel sector de les pizzeries –fins i tot a Itàlia–, s'hi serveix un estil de pizza napolità. Ara, a Romo, l'aposta que fan és per la pizza a l'estil romà.

El Mercat de la Boqueria ha posat el nom de Carles Gaig al costat d’altres grans referents, ja que l’ha inclòs en el seu Consell de savis. Un reconeixement que també van rebre el Juanito Bayén (del Pinotxo), Jean-Louis Neichel, Isidre Gironès, Josep Lladonosa, Jaume Subirós o Francesc Fortí. La història dels Gaig i la gastronomia comença el 1869 a Horta, quan la seva besàvia va crear una “taverneta”, en paraules del cuiner, amb unes cadires i un abeurador per als cavalls. La gent passava per allí per evitar entrar a Barcelona, on s’havien de pagar uns cèntims per passar. Així que per esquivar l'impost, moltes persones feien servir aquesta ruta per anar de Sant Andreu del Palomar a Esplugues i estalviar-se'l. La besàvia, amb olfacte comercial, va començar a oferir plats senzills i així va començar el negoci i va predestinar el futur de Carles Gaig molt abans que nasqués. Avui, rep aquest homenatge amb la seva dona, Fina Navarro, Premi Nacional de Gastronomia per la seva feina a la sala, i la seva filla Maria, cinquena generació que ja s’ha incorporat al restaurant, assegudes a primera fila.

L'Hotel Palace té una mística innegable, ja que és un enclavament històric de la ciutat de Barcelona. Per a molts, seguirà sempre sent el Ritz i, de fet, quan hi entres no pots evitar mirar arreu per guaitar si encara hi volta algun chihuahua de Xavier Cugat. Si no ens hi allotgem, hi podem accedir per fer ús de la seva oferta gastronòmica. Podem anar al restaurant Amar a fer una hamburguesa de wagyu o bé anar al seu terrat a fer-hi un mos o una copa. De fet, en aquest terrat (que tots els hotels ara en diuen rooftop) és on s'ha estrenat el nou brunch o, cosa que és el mateix, un bufet lliure de coses bones per posar-se les botes.

Imagineu una bona pasta al dente. Un cacio e pepe, per exemple. Amb la salsa integrada. La porten en una paella profunda i te la posen directament al plat amb unes pinces. Suculent, oi? O un tomàquet formós i una mozzarella tan sublim que la serveixen despullada. Quan una cosa és perfecta, l’única obligació és no espatllar-la. O una bresaola de feta de wagyu. Brilla amb el marbrejat del greix. Al costat, un raviolo farcit de ricotta, tòfona i tuorlo, o sigui rovell d’ou. Un últim exemple: una parmigiana d’albergínia amb aquell gust intens de tomàquet que obligatòriament et fa sucar pa. Tots aquests són alguns dels plats que des de dimarts es poden degustar a la Bottega Bernacca (carrer Bonavista, 10), el restaurant italià que aterra al barri de Gràcia i que curiosament, a diferència del que podria semblar, ens arriba des de São Paulo, el Brasil. Però ja veuran, benvolguts lectors, que tot té un perquè.

Nevin Cohen (Brooklyn, Nova York, 1962) és expert en polítiques públiques alimentàries i director de l'Urban Food Policy Institute –pertanyent a la Universitat de la Ciutat de Nova York–, i advoca per les accions que puguin portar a una alimentació més igualitària, sostenible i saludable. Visita Barcelona per participar en el primer congrés internacional de l'observatori FARO sobre el futur de l'alimentació, celebrat a la Universitat de Barcelona, on queda meravellat pel seu edifici històric. “Que bonic deu ser estudiar aquí” diu, fent una foto al claustre.

“Jo soc un romàntic”, em diu el Gerard Martí. Probablement perquè jo també ho soc m’ha agradat tant la seva proposta. El Gerard és un jove cuiner, xarcuter i el que convingui. La seva família regenta la carnisseria Casanovas, al carrer Calàbria, 113, de Barcelona. És la quarta generació que s'hi dedica. Són conscients que són temps difícils per al gremi. Molts xarcuters artesans tanquen i no hi ha relleu. Els Martí, però, han trobat la manera de fer el negoci rendible: compatibilitzar la carnisseria amb un restaurant. I el restaurant en qüestió ha resultat ser molt sorprenent i recomanable.

El director del restaurant, Joaquim López, donava la benvinguda als comensals. Era un sopar especial perquè el Xerta, el restaurant que porta un bocí de les Terres de l'Ebre a Barcelona, celebra 10 anys de la seva obertura. López és la quarta generació de restauradors. De fet, els seus pares també eren entre els comensals de l'establiment ubicat dins l'hotel Ohla Eixample. La família gestiona un altre hotel, el Villa Retiro a Xerta, d'aquí el nom de l'establiment a Barcelona, i allà al restaurant lidera la cuina el germà del Joaquim, el Fran López.

Felicitats. Fa 20 anys, un petit restaurant va obrir al costat de l’Hospital Clínic. Amb els anys ha anat creixent, però ja hi arribarem. Ara el concepte no ens semblaria innovador, en aquell moment sí que ho era. Pepe Simôes tenia un bar a quatre passes, i va decidir obrir un restaurant, una cosa ben feta però informal, i posar-li La Taverna del Clínic. Era un local agradable, en què la proposta gastronòmica ens sonarà, perquè és el model que ha triomfat a Barcelona: tapes molt ben fetes (res d’una ensaladilla russa mediocre) per compartir. Pepe Simôes tenia emparaulat un cuiner, i a última hora va caure. I així és com ara fa 20 anys, el seu fill Toni es va posar al capdavant del restaurant. I l’ha fet créixer fins al referent que és avui.

Hi ha evidència científica que la viticultura ja estava present entre els europeus fa 11.000 anys. Però hi ha moltíssimes coses que no sabem de com era aquell cultiu. Ara, un estudi publicat a la revista Nature ha pogut estirar el fil enrere gràcies al genoma de 54 llavors de raïm arqueològiques, incloses 47 mostres de França i 2 d'Eivissa, que abastaven fins fa 4.000 anys. Aquesta anàlisi profunda ha permès arribar a diverses conclusions.

Un noi repartia begudes energètiques a l’entrada. Si no fossin quarts de deu del matí, és per prendre’n una, perquè d’Alimentaria saps quan hi entres però no quan en surts. Els pavellons de la fira d’alimentació s’omplen ràpid de persones que volen conèixer les novetats d’enguany, que ja els aviso que tenen a veure amb la proteïna. De fet, proteïna per un tub.

La venda de cava va recular l’any passat per segon any consecutiu, segons ha informat aquest dimecres el Consell Regulador de la Denominació d'Origen Cava. En total, el nombre d'ampolles venudes va caure un 12,88% anual, fins als 190 milions. Pel que fa a la facturació, va ser de 2.048 milions d'euros, un 10% menys que el 2024.

M’avisen que haig de conèixer Pola Hemaia, el jove cuiner que té un restaurant a Reus, L’Alkimista, des de fa sis anys. Així que faig cap a Reus, en un dia extraordinari en què fins i tot el tren que m’hi porta arriba puntual.

Blau i Verd és un restaurant que acaba d'obrir al centre de Barcelona, al carrer Consell de Cent, entre la rambla Catalunya i Balmes. És molt espaiós, i diria que és un d'aquells llocs perfectes per anar-hi en grups grans i famílies o per improvisar dinars. Especialment si sou persones que necessiteu racions generoses. El seu model és el següent: pagues un preu tancat (19,95 els migdies entre setmana i 29,95 els sopars i caps de setmana) i t'hi entra tot.

Les rodes del molí giren gràcies a la força de l’aigua de la bassa que té darrere. Si se n’anés la llum no ho notaríem. Igual que el 1521, quan es va construir la caseta on som. Ens trobem a la Vall de Bianya, on hi havia hagut 50 molins. Totes les cases importants en tenien un. L’edifici té tot de finestretes perquè el moliner pogués veure quan arribava l’aigua. Uns esquellerincs ubicats al sobreeixidor l’avisaven. Era el moment d’aprofitar tot l’ímpetu de l’aigua per moldre. Fajol, blat de moro, ordi.

Feia setmanes que la persiana estava abaixada, però no va ser fins aquest dimecres que la discoteca Karma, ubicada a la plaça Reial de Barcelona, va anunciar el tancament definitiu. Ho va fer a través de les seves xarxes socials. "El Karma ha abaixat la persiana i no la tornarà a apujar", deien. En aquesta publicació, en la qual adjuntaven una imatge de la persiana de l'establiment, aprofitaven per donar les gràcies a totes les persones que hi han treballat. Des del personal de seguretat, DJs i cambrers, que han format part d'aquesta discoteca que va obrir les portes el desembre del 1978.

El cuiner danès René Redzepi ha penjat a les xarxes socials un vídeo en el qual anuncia als treballadors del Noma que plega com a cuiner al capdavant del restaurant. Redzepi s'ha vist envoltat d'una forta polèmica en la qual se l'acusa d'infligir abusos als treballadors, des de cops de puny i crits fins a amenaces de posar-los en llistes negres. Va ser un extreballador, l'excap del laboratori d'I+D Jason Ignacio White, qui va començar aquesta denúncia pública a les xarxes socials. La seva intenció era crear una versió del Me Too en la gastronomia, aprofitant el pop-up que el Noma feia a Los Angeles.

De la Rosa de Foc a les revoltes de les quintes. Potser ara costa més de veure, però Barcelona ha estat sempre una plaça rebel. On no tot ha de ser sempre igual. On una altra manera de fer les coses és possible. Fins i tot, quan els canvis proposats són petits, modestos, però no per això menys rellevants. Avui us parlaré d’un excel·lent bar restaurant que es troba a Consell de Cent. En un carrer meravellosament dissenyat per als vianants, i farcit d’oferta dominada per grups de restauració. Aquí, al mig com el dijous, neix el Bar Dijous.

Si ja és difícil seguir el ritme del cuiner Nandu Jubany i conèixer totes les seves línies de negoci, des del càtering més resolutiu a les croquetes més viatgeres, ara suma un nou capítol a la llarga llista de col·laboracions. Tot aquell que agafi un avió de Singapore Airlines des de Barcelona a partir de l'1 de maig, si vola en classe business, menjarà els menús dissenyats pel cuiner català.

Joc de cartes ja té a punt el relleu del seu presentador, Marc Ribas. Serà Arnau París qui agafarà el comandament del concurs de restauració a partir de la temporada vinent, segons va avançar el Que no surti d'aquí i han confirmat a l'ARA TV3. Joc de cartes és un dels programes més longeus i d'èxit de la televisió pública catalana. Es va començar a emetre fa gairebé una dècada, el 2017, i les seves audiències mai han defallit. Prova d'això són, per exemple, les dades de l'emissió d'aquesta setmana: el capítol dedicat a buscar la millor calçotada a prop de Barcelona va aconseguir un 21,7% de quota de pantalla –dos punts per sobre de la mitjana del dia– i 344.000 espectadors.