Els resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics a la població adulta del 2018 elaborada per la direcció general de Política Lingüística i l’Institut d’Estadística de Catalunya han generat valoracions diverses. Natural, atès que tota estadística, per alta que en sigui la qualitat i baix el marge d’error, pot ser llegida amb més o menys optimisme. M’ha sorprès, però, llegir articulistes que més enllà d’interpretar-ne resultats els qüestionen i diuen que és acientífica, que els enquestats se senten intimidats i que les notícies són falses, anglicisme, inclòs. L’enquesta no és una recerca per observació ni qualitativa, que demanen altres mètodes. Benvingudes les estimacions personals, amb respecte per la qualitat de l’enquesta i els enquestats, i sobretot propostes que facilitin que la llengua pròpia del país sigui opció de tots els ciutadans i progressi cap a la plenitud a la qual ha d’aspirar tota societat democràtica.

Aprendre tan ràpid com es pot la llengua del territori on un va a viure per les raons o els imperatius que sigui, per un temps o potser per sempre, és natural. I també ho és en comunitats on aquesta llengua conviu amb altres llengües. Els ciutadans que van anar arribant a Catalunya de la resta de l’estat espanyol a finals dels 60 i a principis dels 70 s’instal·laven en cercles molt tancats i el català hi penetrava amb dificultat. Feia temps que els catalanoparlants érem bilingües, així que la nova població no sentia d’entrada la necessitat imperiosa de saber la llengua del país. Iniciada l’etapa democràtica, el grau elevat de consens social i la voluntat clara del govern d’aleshores, que es manté, van fer que el català anés retrobant l’espai que li pertocava a les aules.

Les llengües no existeixen separadament dels pobles que les parlen i es modelen per imperatius de naturalesa social, econòmica, política i cultural. Per això, poden canviar de posició i d’estatus jurídic, adquirir o perdre parlants o pes en l’esfera pública. També el català ha evolucionat atenent estímuls i adversitats. Avui, amb més parlants que mai, té una posició singular, amb capacitat d’atracció de nous parlants, amb una dinàmica creixent en molts àmbits i també encara amb dèficits d’ús. No hi ha cap dubte que necessita un entorn legislatiu i polític favorable per continuar a l’alça. També en matèria lingüística, necessitem dotar-nos d’un estat plenament favorable a les aspiracions normals de respecte de les lleis catalanes i del desplegament de les millors condicions perquè la llengua catalana vertebri el país, juntament amb la llengua occitana, pròpia de la Val d’Aran, en una societat que conviu amb la llengua castellana, i avui, a més, amb 250 altres llengües habituals de les persones que el conformen.