Es pot cotitzar en una comunitat autònoma, tributar en una altra i fer servir els serveis públics d'una tercera. Conec el cas, per exemple, d'una persona que és resident efectiva a Valladolid; allà cotitza el seu despatx, allà treballa, obté la renda i la plusvàlua dels recursos que utilitza. Malgrat això, és resident fiscal a Madrid, on té un pis de propietat com a inversió i on va de tant en tant amb l’AVE. Sap què ha de fer per justificar-ho davant de l’Agència Tributària, per mostrar que habita almenys la meitat de l’any a la Comunitat de Madrid, ja que allà paga menys renda i patrimoni. Així, els costos dels serveis relatius a la seva activitat els suporta Castella i Lleó, i qui fa caixa és la Comunitat de Madrid. Però on té la residència administrativa autodeclarada és a Eivissa!, on viatja els estius i més d’un cap de setmana, perquè així es beneficia d’uns descomptes de transport que la seva contribució fiscal no ajuda a finançar. Essent resident administrativa a les Illes Balears, aquesta comunitat rep el finançament autonòmic corresponent, basat en la població empadronada. Per tant, la seva residència legal no és realment enlloc. No és on cotitza, a Valladolid: aquí no té ni metge de capçalera, tot i que si li cal hi accedeix per urgències com a ciutadà desplaçat. Tampoc no és on tributa, a Madrid, on, amb el que s’estalvia d'impostos, pot pagar-se la sanitat privada. I no és allà on se li financen els serveis públics, sinó a les Illes Balears, que reben per això un ingrés sense gairebé assumir cap cost, ja que, al cap i a la fi, la subvenció del transport la paga l’Estat! Com pot ser que estiguem instal·lats en aquesta disbauxa de residències reals, fiscals i administratives, sense un mínim creuament de dades ni responsabilitats identificables en el finançament d'un estat del benestar contra el qual moltes persones com la del cas esmentat practiquen el seu particular dúmping fiscal?

El capitalisme d’estat que tant agrada al nacionalisme espanyol té avui una pedra a la sabata. Ferrovial marxa. Un canvi de seu que no tindria més transcendència si no fos per qui el protagonitza: el senyor Del Pino, des d’un vaixell insígnia de la marca Espanya, del bo i millor de la llotja del Bernabéu sospitosa de contubernis per finançar els partits polítics, mostra de les grans obres que són capaços de fer els espanyols al món i amb una fundació arrelada a la capital.

Els últims dies moltes empreses han decidit traslladar la seva seu social fora de Catalunya, una decisió que justifiquen per la incertesa política al nostre país. Algunes veus s’han afanyat a dir que això perjudicarà fiscalment Catalunya, ja que les empreses deixaran de pagar impostos a la Generalitat. Gran error, que denota desconeixement de com funcionen els impostos actualment, i també manca d’idees de fiscalitat elemental.

Després de recordar-nos amb la seva veueta que les rebaixes d’impostos es fan a final de legislatura, el ministre Montoro ha hagut de rectificar i anunciar que la seva famosa zanahoria s’avançava per les pressions en el marc en les negociacions polítiques per aconseguir tirar endavant els pressupostos generals de l’Estat.