<![CDATA[Ara.cat - Carme Trilla]]> 10 <![CDATA[L’habitatge perdut i retrobat: una història per no dormir]]>

La Fundació Hàbitat3 treballa amb ajuntaments per ajudar a oferir habitatge a famílies vulnerables desnonades. Una forma d’obtenir pisos és, per a nosaltres, la compra a bancs, exercint el dret de tempteig que ens dona la Generalitat. En comptes que els pisos siguin comprats per inversionistes, ens els podem quedar nosaltres i així n’assegurem un ús de lloguer social. 

]]> <![CDATA[Poca contundència a la Constitució?]]> Són molts anys de creure que el mercat -amb alguna ajuda- pot assegurar un habitatge digne a tota la població. Però els dos grans moments inflacionaris, 1987-1992 i 1997-2007, i la gran crisi que arrosseguem des del 2008 han fet evident que el mercat no garanteix prou ni eficientment aquest dret a tothom. Al contrari: l’evolució del mercat lliure allunya de l’accés a l’habitatge una part important de la població, que observa perplexa com els sous augmenten manifestament menys que els preus dels habitatges. És aleshores quan afloren els moviments reivindicatius i sorgeix la pregunta de per què la Constitució no va establir el de l’habitatge com un dret directament exigible. I és clar que no ho va fer perquè sabia que l’administració no disposava de les eines per donar-hi compliment: no teníem prou parc públic, ni prou sòl públic, ni prou fons públics per cobrir les ineficiències del mercat. Ara ja sabem que sense aquests ingredients no arribarem mai a fer exigible aquest dret i no serem coherents amb la voluntat implícita dels primers legisladors.

]]> <![CDATA[El model vienès d’habitatge, l’exemple a importar?]]> ¿És Viena l’exemple a importar per donar solució als problemes d’habitatge de Barcelona? El model vienès és un referent arreu del món però malauradament és impossible capgirar del tot una situació que és fruit de les evolucions històriques diametralment oposades que han tingut totes dues ciutats durant el segle XX. Les seves dimensions són força semblants: Barcelona té 1,6 milions d’habitants i uns 700.000 habitatges principals, i Viena, 1,9 milions d’habitants i uns 900.000 habitatges. Ara bé, els seus sistemes residencials han estat concebuts de forma completament diferent. A Viena, un 80% de les llars viuen de lloguer mentre que a Barcelona ho fa només el 34%. I el que és més important, a la capital austríaca l’habitatge de lloguer a preu assequible representa més del 60% del parc (210.000 habitatges socials municipals, 190.000 d’entitats sense ànim de lucre i 150.000 privats a preu regulat), mentre que a Barcelona tot just arriba al 4%. Aquestes són les xifres que marquen la diferència. És cert que a Barcelona molta població va poder accedir al llarg del segle XX a un habitatge protegit de compra o de lloguer, però pràcticament tots aquests habitatges es regeixen avui per preus de mercat.

]]> <![CDATA[Un país que necessita habitatge social]]>

Després de molts debats i discussions, sembla que hi ha una certa unanimitat a l’hora de definir el concepte habitatge social com aquell tipus d’habitatge que s’adreça a persones amb ingressos mitjans baixos i que fixa el preu en funció dels ingressos de la família que hi ha de viure, amb el límit de no superar mai el 30%. És a dir, que l’habitatge social seria aquell que no es regeix per les oscil·lacions del mercat, sinó que depèn de la capacitat real de pagament de les famílies i evita d’aquesta manera el risc d’insolvència, impagament i desnonament.

]]>