Jugar-se l’última carta al blackjack suposa calcular un cúmul de circumstàncies. Hi juga l’atzar, esclar, però també l’estadística. Com en una repetició electoral, pots tenir clara la teva jugada, que dependrà de com la percep la gent i de la mà que tinguin els teus rivals. Si aquest diumenge hi ha eleccions és per un cúmul de circumstàncies que ens porten a parlar dels comuns, i del seu rebuig als pressupostos per no acceptar el Hard Rock. El partit que representa Jéssica Albiach –i que no sabem ben bé si el lidera ella o Ada Colau– va jugar fort contra el macroprojecte i va forçar l’avançament electoral: “Per descomptat que amb el Hard Rock el pressupost no tirarà endavant”, deia Albiach.

Albert Rivera va irrompre nu en política ben bastit de padrins i Carlos Carrizosa se n’anirà vestit però sense que li hagi quedat ni una peça de roba al fons d’armari del PP en què s’ha convertit Ciutadans. El partit que va arribar per carregar-se la immersió lingüista, va fingir ser socialdemòcrata per intentar créixer, va convertir-se en el Podem de dretes per fer el salt a Espanya i que després de guanyar les eleccions catalanes ha caminat inexorablement cap a la irrellevància, espera el seu final sent, senzillament, la sala d’espera de qui vol tenir un càrrec al PP.

A la Casa dels Canonges hi ha un piano de mitja cua, un Steinway marró fusta, que Toni Comín tocava per destensar reunions maratonianes quan era al govern. El 10 d’abril del 2017 Puigdemont va citar allà tots els socis per imposar silenci i demanar unitat envers el referèndum. I si aquell dia Comín –o el mateix Puigdemont, a qui a part de la guitarra li agradava desfogar-se davant d’un teclat– s’hagués posat a l’Steinway podrien haver tocat la cançó que just aquell dia rebia, 46 anys després de la seva estrena, un disc de platí: Take me home, country roads, un himne que parla de la sensació de tornar a casa. 

“Solo te pido, solo te pido, que me hagas la vida agradable, si decides vivirla conmigo”. Fa quatre anys, en nom de la convivència, Alejandro Fernández li cantava a Quim Torra aquesta tonada de Manolo Escobar. El partit tenia quatre diputats i l’home que s’havia guanyat el seu primer titular per versionar Lady Gaga sobrevivia a la irrellevància parlamentària a cop d’humor. A poc a poc, i amb una oratòria agradable que escasseja en aquests dies de parlamentarisme llegit i pla, Ale-Ale-Jandro ha remuntat i es prepara per multiplicar els seus resultats. La seva candidatura, però, ha estat en dubte: tot, perquè Alejandro no és d’un partit qualsevol, és del Partit Popular.

David Fernández va afartar-se de dir que menys de cinc contradiccions són dogma. Era 2012, l’època en què Catalunya descobria la CUP i a una part del país els va caure en gràcia perquè duien samarretes, i també perquè érem un país en gràcia on es creia en Manel i en què Guardiola, que acabava de plegar, tard o d’hora tornaria al Barça. Tothom es preguntava si un diputat de la CUP podia tenir Iphone, dur roba d’una multinacional o tenir una segona residència on se suposa que només la poden tenir els capitalistes: “Menys de cinc contradiccions són dogma”, deia Fernández, i a seguir. Per la resta, el partit amb menys contradiccions possibles: si ho deia, ho feia, i si no que l'hi preguntin a l’abraçat Artur Mas.

David Fernández va afartar-se de dir que menys de cinc contradiccions era dogmatisme. Era 2012, l’època en què Catalunya descobria la CUP i a una part del país els va caure en gràcia perquè duien samarretes, i també perquè érem un país en gràcia on es creia en Manel i en què Guardiola, que acabava de plegar, tard o d’hora tornaria al Barça. Tothom es preguntava si un diputat de la CUP podia tenir Iphone, dur roba d’una multinacional o tenir una segona residència on se suposa que només la poden tenir els capitalistes: “Menys de cinc contradiccions és dogmatisme”, deia Fernández, i a seguir. Per la resta, el partit amb menys contradiccions possibles: si ho deia, ho feia, i si no que l'hi preguntin a l’abraçat Artur Mas.

Quan els polítics repeteixen les frases dues vegades, habitualment és per dos motius, no contradictoris: si el segon cop que diuen una cosa la diuen cridant més i espaiant les síl·labes és per indicar al públic que assisteix als mítings que ha d’aplaudir (si es guiessin només pel criteri artístic hi hauria menys claca, i als polítics els aplaudeixen sempre). Si posen èmfasi en la repetició, és per subratllar una afirmació que hi ha dubtes que sigui real. En el cas de Salvador Illa no hi ha dia que a X no li recordin aquesta frase de la campanya de les generals: “Ni amnistia, ni res d’això. Ho repeteixo perquè quedi clar. Ni amnistia, ni res d’això”. Ja sabem per què ho repetia.

ERC ha sabut viure en la contradicció. Un partit que es reivindica nou al poder, però que dels últims vint anys ha ocupat càrrecs en quinze. Una formació en contra del joc que fa un all-in per defensar un casino (bé, d’acord, això si ens creiem la teoria). Un partit que sap assumir contradiccions, però que treballa per tapar-les. Un partit ple de dirigents que comencen les frases amb un “nosaltres hem dit sempre” per dissimular els canvis d’opinió.

Era un tuit recorrent als inicis de Vox fer befa amb què l’extrema dreta espanyola (aquella que durant anys tothom deia que no existia perquè ja la contenia el PP) escollís el nom d’una marca d’enciclopèdies per batejar-se. I si anem al diccionari VOX (el de l’editorial, no el partit) primer hi trobem la definició de “dreta”, que en la segona accepció diu “conjunt de representants dels partits conservadors”. Més endavant, a “extrem” apunta: “El més intens, elevat o actiu d’una cosa”, i posa d’exemple “extremes dretes”. Així, en plural, recordant quan es va posar de moda dir-li “les tres dretes” a PP, Cs, i Vox, com si les hagués fundat Roser Capdevila.

Una de les coses boniques de viatjar arriba quan el foraster veu que allà on ha fet cap es viuen coses que ell ja ha viscut. I qualsevol català que aquests dies es passegi pel debat polític de Madrid somriurà cofoi, amb certa suficiència, davant la mostra que allà han descobert el Procés. Aquest dimarts el Congrés recordava els millors dies del parlamentarisme català del 2017: persones que s’aprenien de memòria el reglament per saber què passaria; respondre "això ho hauran de decidir els lletrats" davant de qualsevol dubte, presses, incerteses, i sobretot, la sensació de no saber què passaria. Processisme del bo, i més en 30 de gener: fa sis anys, al Parlament es calculava si Carles Puigdemont podia ser president a distància. Ara, si aquesta distància ja era salvable per la democràcia espanyola, pel seu sistema judicial, i per la meravellosa imprevisibilitat del Procés.

A Madrid diuen que no fa fred, però si et quedes quiet de seguida el notes. Al Congrés passa al revés: tothom s’espera un incendi i de seguida que t’hi estàs dos minuts no n’hi ha per a tant. A les sis del matí ja és difícil caminar sense tenir la sensació que el món s’acaba, amb policia i fusells per tot arreu, però durant el dia res passa de crits i insults a Sánchez. Els voltants del Congrés semblen més un càsting per a un programa de Javier Cárdenas que l’avantsala d’un cop d'estat.

Defensar un discurs moderat al Cercle d’Economia és com proposar una votació simbòlica al Parlament: és el lloc ideal. Ho sap bé l’exconseller Santi Vila, que presenta Vèncer i convèncer (Pòrtic), compendi de les tendències literàries del moment: una crònica del judici i un assaig d’un polític que renega del Procés, un subgènere que va fundar Vila i que ha vist renéixer Marta Pascal, ben atenta a la sala. “Aquí ha vingut un de cada facció del catalanisme”, diu Vila fent broma, obviant que, entre els molts polítics que hi ha (de velles glòries com Miquel Roca i Santi Fisas a noms de futur com el diputat de JxCat Sergi Miquel, polítics als llimbs com Carles Campuzano o cares variades com l’expresident de Societat Civil Catalana Josep Ramon Bosch o la socialista Anna Balletbò), no hi ha, per exemple, cap dirigent de JxCat.

Si Gurb passegés per Barcelona avui ensopegaria, a cada cantonada, amb una presentació d’un llibre sobre el Procés. Se n’han publicat uns 700, però pocs aconsegueixen congregar tres periodistes de referència com la presentadora d’ Els matins, Lídia Heredia; el director i presentador d’ Aquí, amb Josep Cuní, Josep Cuní, i la directora de l’ARA, Esther Vera; un catedràtic de dret penal que fuig de la línia oficial com Nicolás García Rivas, i un públic nombrós on s’hi pot veure des de gent amb un llacet groc fins a Miquel Iceta, líder de PSC.

Paul Engler es defineix com el fill d’un “amor prohibit”, el de dos monjos franciscans que es van enamorar i van penjar els hàbits. Nascut d’un primer acte de desobediència, en el seu cas eclesiàstica, ve dels Estats Units per presentar Manual de desobediència civil, un repàs dels triomfs de l’estratègia no-violenta en protestes per tot el món i al llarg de la història.

[Consulta tots els resultats de les eleccions generals 2019]

Un fort vent rep Pedro Sánchez a Barcelona, fet que pot complicar el míting: amb algú que es mou ideològicament en funció de la direcció on bufa cada enquesta, una ventolada aixi pot fer-li dir una cosa i la contrària a la vegada. El que no l’inquieta és un grup de CDRs que crida a la porta, però no va més enllà: el més proper a la violència en el tancament de campanya del PSOE és el grup que amenitza -o terroritza- l’espera, que maltracta versions amb una afinació digna de karaoke.

A l’Auditori Barradas de l’Hospitalet hi emeten Como pez fuera del agua, una comèdia que ha seduït dos milions d’espectadors. Sembla fet expressament per anunciar un míting del nou Gabriel Rufián, l’ordenat, aquell que ara no es fia de la seva primera impressió: ha abandonat la impressora i apareix renovat en home d’estat davant els ulls atònits dels dos milions d’independentistes. A ca n’ERC parla tanta gent que, si fa deu anys haguessin fet un acte a l’Hospitalet amb la mateixa quantitat d’intervencions, hi hauria hagut més dirigents a l’escenari que a platea. Però eixamplar la base ja ho té, això: hi ha 200 persones i hi ha qui, com la consellera de Justícia, es deixa portar per l’eufòria: “El 10 de novembre, a omplir les botes!”, crida, convidant a brindar ja abans de votar. Però aclareix que és un lapsus, que parla d’urnes: “Quan ERC veu urnes, s’hi tira de cap”. Tot i que últimament descompta les eleccions per victòries, Esquerra té molts precedents en què s’hi ha tirat de cap però ha caigut de cul.

Quan arribes al míting de Pablo Iglesias a Cotxeres de Sants has de buscar referents polítics per adonar-te que estàs en un acte de campanya. La primera impressió és la d’estar en un festival de música, perquè hi ha de tot: una cua gegant per entrar, una carpa per deixar els nens, una altra per fer-se apoderat… Però aquí no hi ha ni food trucks per a vegans ni cerveses a vint euros.

L’exercici d’escriure una crònica sobre Íñigo Errejón sense caure en metàfores infantils és difícil, però com que l’acte és a la Nova Jazz Cava de Terrassa caldrà sortir de la partitura habitual i improvisar. “Mai havia fet un míting en un club de jazz, mola”, ho celebra Errejón quan acaba el seu candidat català, Juan Antonio Geraldes. El repertori de Geraldes contrasta amb l’escenari, una profanació similar al dia que la Pantoja va actuar al Liceu: si al jazz tot és fluïdesa i fantasia, al discurs hi manen la monotonia i les idees inconnexes. Errejón ni s’immuta, i el mira amb la mandíbula serrada, fent cara d’hores greus.

D'ençà que es va posar de moda fer mítings a l’aire lliure que hi ha partits que ho volen implantar per sobre de tota lògica. La CUP, però, té excusa. La plaça Vella de Terrassa té reminiscències cupaires: aquí els Minyons hi van descarregar el primer 4 de 10 de la història, i 4 de 10 van ser els diputats que van retenir el 21-D. En un cas va ser un èxit, en l’altre van fer llenya. A Terrassa hi actuen Maties Serracant, exalcalde de l’antagònica Sabadell; la diputada Maria Sirvent, que juga a casa, i Eulàlia Reguant, que després de passar pel Parlament i l’Ajuntament de Barcelona aspira a arribar al Congrés, perquè a la CUP no es repeteixen càrrecs i es volen cares noves. Però els cupaires estan assumint contradiccions en aquesta campanya: menys de cinc són dogma, repetia habitualment David Fernàndez. Més de 10, processisme, es podria afegir. Presentar-se al Congrés ha costat, i el partit no s’estalvia explicacions. “Són moments excepcionals”, exclama Serracant, amb una expressió que feia servir Artur Mas el 2012 per demanar una “majoria excepcional” –també va fer llenya, per cert.