Fa uns mesos que soc un avió que travessa una zona de turbulències. El cinturó de seguretat ja no garanteix cap estabilitat i a estones em manca l’aire malgrat que algú em va col·locar la màscara d’oxigen quan van començar els sotracs.

A principis d'estiu vaig començar una cadena d’entrevistes que no sabia on em portaria. Cada entrevistat escollia qui volia que fos el següent entrevistat. L’única persona escollida per mi va ser la primera, Mercè Sampietro, i amb ella vaig iniciar aquest viatge periodístic que m’ha fet anar a diferents punts del territori català. El comú denominador de totes les entrevistes era una capsa que ha acabat passant per trenta mans i que vaig regalar a l’última entrevistada. La pregunta amb la qual començava totes les entrevistes, i que era la mateixa per a tots els protagonistes, era: “Si et digués que dins d’aquesta capsa hi pot haver qualsevol cosa, què t’agradaria que hi hagués?” La majoria han reaccionat de manera semblant: “Bufa! Que difícil!” O bé: “¿He de triar una sola cosa?” Les cares que feien mentre pensaven què els agradaria que hi hagués no han quedat reflectides a les entrevistes, però a alguns el cap se’ls torçava lleugerament i la mirada se’ls perdia amunt mentre pensaven. D’altres tancaven els ulls o els fixaven en un punt i esbossaven curioses gesticulacions facials de dubte, de sorpresa o de desconcert, de melangia o d’il·lusió. De cop, la capsa semblava convertir-se en una mena de llàntia meravellosa capaç de concedir un desig, i el joc que els proposava prenia certa serietat, potser perquè passa en poques ocasions que sentim la llibertat d’escollir una cosa que desitgem i la falta de costum ens paralitza. Una mena d’innocència infantil i màgica els il·luminava a tots; i, des de l’imaginari, vivien la fantasia del desig complert per uns breus instants. Un cop havien respost, es mostraven curiosos per saber què hi havia dins la capsa. “La puc obrir?” D’altres la sacsejaven per mirar de trobar alguna pista. Els desitjos han sigut ben variats: “La possibilitat de cedir a la gent trossos de terra. Llapis de colors. El secret d’entendre’ns entre nosaltres. L’explicació de com es va crear l’Univers. Un bell pensament. Respecte i comunicació. La llibertat dels presos i preses polítics i exiliats. Uns binocles. Cultura. Una resposta. Un horitzó il·limitat. La mateixa capsa. Un llibre. Pensament crític. Un rellotge per parar el temps. Temps per gaudir. Respecte pel planeta Terra. Un ratolí. Diners per a finançament artístic. Justícia social. El gat de Schrödinger. Més cultura. Un contracte laboral. Mil claus de mil pisos per a les mil persones que dormen al carrer. La satisfacció de les necessitats humanes. El meu fill que va morir. Un món diferent. Tot el que em queda per aprendre. Un bitllet a Damasc amb garanties. L’alliberament interior de les dones”.

No vol que a l’entrevista hi consti ni què va estudiar, ni on va néixer, ni quina edat té. No li semblen dades importants i m’explica el perquè: “En aquesta entrevista parlo jo, però no parlo de mi sinó que parlo en nom de moltes dones. Crec en el feminisme amorós i de la igualtat, i fa temps que practico l’exercici de mirar d’eliminar les categories que va imposar el sistema patriarcal i que han provocat que l’origen o l’edat d’una dona puguin ser motius de discriminació”. Sobre la categoria d’edat de les dones, considera: “Si ets jove, et discriminaran al·legant que no tens prou experiència, i si ets vella, et discriminaran perquè en tens massa i ja no serveixes per al sistema. No és tan important en quin lloc geogràfic vas néixer com què vas aprendre d’aquell lloc i d’aquella gent”. I què vas aprendre de Colòmbia i de la teva família? “El gran capital de la meva base emocional, heretada dels meus pares, és la meva capacitat de sorprendre’m positivament, de sentir curiositat per allò que m’envolta i preguntar-me sempre el perquè de tot”. Fa anys que té un local d’alimentació conscient a la Vall de Boí. “Emprendre aquest negoci és per a mi un projecte de resiliència i autonomia. No soc cuinera, però ara cuino. No soc cambrera, però ara atenc els clients. I això m’ha fet ser molt més empàtica amb moltes feines. Sobretot penso en les persones migrants que han de fer feines allunyades del que feien als seus països d’origen”. “Emprendre aquest negoci i fer-lo funcionar m’ha donat eines per encoratjar les dones a fer el que vulguin fer i a ser qui vulguin ser”. L’espai està impregnat de la seva essència i la seva filosofia de vida. Als prestatges hi té llibres de Virginia Woolf, d’Alice Munro, de Silvia Federici o de Simone de Beauvoir. Quan els clients li demanen les cartes, els entrega les del menjar i també una llibreta plena de cartes d’amor de fills a mares o de parelles que ha extret de diferents llibres. Activista pels drets humans, creu en un feminisme de la igualtat i reivindica el que és domèstic: “La dona ha construït la història des de la invisibilitat. Mentre l’home dominava l’espai públic, a la dona se li va assignar l’espai privat, i s’ha menystingut el valor que té aquest espai, però el món s’ha cuinat a les llars i gràcies a les dones. Si les dones s’aturen es crea un efecte papallona”.

ACTUALMENT treballa al departament de gènere de l’Institut Europeu de la Mediterrània, des d’on vetllen per la igualtat de gènere als 43 països de la zona euromediterrània. A Síria, durant anys va treballar a SANA, l’Agència Siriana Àrab de Notícies, però m’explica que la seva llibertat periodística era nul·la: “No redactàvem ni decidíem res. L’estat controlava totes les notícies”. Assegura que se sentia absolutament domesticada. “No volia ser part d’aquella màquina de propaganda. Però deixar la feina estava prohibit per l’estat. Si ho feies, eres considerat l’enemic”. El setembre del 2011, pocs mesos després que comencessin les primeres revoltes, ella i el seu marit van decidir abandonar el país. Va dir a la feina que s’agafava tres mesos de vacances per anar a estudiar. “Vivíem als suburbis de Damasc; l’estat havia establert controls policials i militars arreu. Podien detenir-te només per portar música al cotxe prohibida per l’estat. Vam passar molta por perquè molts dels nostres amics havien desaparegut, però vam aconseguir fugir”. La major part de la seva família és alauita, la religió derivada del xiisme de la qual també és seguidor Baixar al-Assad. “Hem estat anys sense parlar-nos perquè ells són pro règim i no entenien la meva decisió. Els han rentat el cervell; la seva perspectiva és totalment egoista. No fan més que repetir les mateixes consignes que diuen a la televisió del règim. «Síria és molt segura, és el millor país del món, a nosaltres no ens falta res», em diuen”. M’explica que alguns familiars seus han estat assassinats: “No se sap qui els ha matat, però podrien haver-ho fet agents del govern. És una pràctica habitual que utilitzen per fomentar l’odi”.

Des de ben jove ha militat als moviments socials. “Ja de petita el conflicte entre Israel i Palestina em preocupava. A casa es parlava molt de política: el genocidi i la persecució dels jueus eren temes recurrents. Amb la innocència d’una preadolescent, preguntava com podia ser que els jueus, que suposadament eren els bons, estiguessin bombardejant el poble palestí, però ningú em va saber respondre mai”. Quan tenia catorze anys va esclatar la Primera Intifada: “Em vaig comprar la revista Debats, on hi havia un especial sobre Palestina. I poc després vaig anar al Concert per Palestina, organitzat per la Crida, que Lluís Llach va fer l’any 87. Allò em va despertar la consciència”. Poc després comença a militar a la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, on va conèixer Josep Maria Navarro, Carles Riera i Jordi Sànchez, entre d’altres.

La Nuni treballa al Sindicat de Llogaters i Llogateres, que va néixer el maig del 2016 com una iniciativa transversal amb consciència política i col·lectiva per defensar el dret a l’habitatge i aconseguir lloguers assequibles, estables, segurs i dignes. A Barcelona el 30% dels ciutadans i ciutadanes viuen de lloguer, una xifra que està molt per sobre de la mitjana espanyola, però que alhora està lluny d’altres capitals europees on el lloguer representa més del 60% dels habitatges i gaudeix de molta més protecció legal. “Al mercat immobiliari hi ha una situació d’abús total cap als llogaters. El sistema capitalista ha creat un negoci rodó amb l’habitatge, actualment amb els lloguers, que se suma als efectes de la bombolla immobiliària perpetrada per la banca i permesa pel govern espanyol. La gent va perdre casa seva, l’Estat va rescatar els bancs amb diners públics, i ara que la banca és propietària de molts d’aquells pisos, crea una nova bombolla decidint reduir els anys de durada dels contractes i augmentant els preus dels lloguers”. M’explica que “les cambres de propietaris no havien demanat cap canvi en la legislació, però amb la reforma de la llei d’arrendaments urbans, per acontentar els voltors financers, els contractes de lloguer passen dels cinc als tres anys de durada i l’actualització del lloguer ja no té com a referència l’IPC: perdem encara més protecció”. Els preus dels lloguers a Barcelona enguany s’han incrementat un 9%; entre els barris més afectats hi ha el Poble-sec, Gràcia, el Poblenou i l’Eixample. Un lloguer se situa de mitjana en uns 802 euros, mentre que un de cada tres treballadors cobra menys de 843 euros mensuals. “Des del sindicat alguns dels casos que tractem són de persones de classe treballadora que havien pactat lloguers amb els bancs, i ara els estan apujant dos-cents i tres-cents euros el lloguer o bé els redueixen els contractes o no els renoven”. I assegura: “Estem aconseguint arribar a acords, fet que demostra l’extorsió a la qual se sotmet els llogaters”. En aquest sentit, recalca: “Malgrat que la llei protegeix els propietaris, aquests sempre tenen llibertat per decidir quin tracte fan amb el llogater. Poden llogar sense intermediaris i pactar lloguers assequibles”. La Nuni considera que un altre negoci que afecta els llogaters, i que denuncien, és que no es retornin les fiances: “Aconsellem que quan s’arriba a un pis se’n facin fotos i que a l’hora de tornar-ne les claus es faci presencialment al pis i es demani als propietaris o representants signar conforme s’ha deixat el pis en condicions i la fiança serà retornada”. “Mentre les lleis no deixin de protegir els propietaris i vetllar només pels seus drets, qualsevol solució, ara per ara, és només a curt termini. Estem parant els cops, però calen lleis que protegeixin la funció social dels habitatges i els llogaters i llogateres”.

VA NÉIXER a Santa Marta, Colòmbia. La va criar la seva àvia perquè la seva família estava fortament vinculada a les lluites socials de Colòmbia. El seu pare formava part del Partit Comunista, el seu tiet va ser fundador del moviment guerriller 19 d’Abril i la seva mare es va implicar en els moviments sindicalistes. “Vaig créixer veient la voluntat de la meva família de canviar un país immers en la violència”.

Quedem al barri de Sants enmig de l’onada de calor d’inicis d’agost. Poca gent al carrer, però a l’oficina de Coop57 “el telèfon no para de sonar: les persones i les entitats aprofiten les vacances per fer gestions econòmiques”. Recalca el fet que “Coop57 no és un banc, ni una cooperativa de crèdit, és una cooperativa de serveis financers que capta estalvi de persones físiques per finançar projectes col·lectius”. Funcionen com una organització democràtica i assembleària: “Una persona, un vot, independentment dels diners que aportin”. La propietat és de tots els seus socis i sòcies, que s’autogestionen i s’organitzen. Més de quatre mil persones i vuit-centes cinquanta entitats. Gestionen 37milions d’euros. Li demano pel funcionament a l’hora de formar part del projecte: “Hi ha persones que fan aportacions voluntàries al capital social, les sòcies col·laboradores, i reben una remuneració del 0,15% pel seu estalvi. Les entitats socials que sol·liciten préstecs són les sòcies de serveis. Hi ha una comissió social que estudia les entitats que volen ser-ne membres i avalua què fan i com ho fan. Han d’estar en consonància amb els principis de la cooperativa. D’altra banda, hi ha una comissió tècnica que determina si es concedeix el préstec o no”. “Financem cooperatives, associacions, fundacions, empreses d’inserció... projectes productius, d’atenció a les persones, mediambientals, d’agricultura ecològica, culturals, d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús...”, però demanen que el projecte estigui arrelat al territori, que la seva escala salarial sigui com menys desigual millor, si pot ser d’un a un, i que tingui teixit social al darrere. “Ens basem sobretot en la confiança. Demanem als projectes la màxima capil·laritat i que el teixit social se’n corresponsabilitzi avalant mancomunadament petits imports. Així diversifiquem el risc”. En aquest sentit, el concepte de morositat és diferent de l’habitual en la banca. “Quan les entitats socials tenen problemes de pagament, ens asseiem per trobar solucions. Elles són Coop57. No les podem deixar tirades, ni ens interessa posar interessos de demora o comissions estratosfèriques. No volem executar ningú. No fem negoci amb elles, som el seu instrument financer. Som elles. Ens interessa ajudar-les”.

El Ferran va començar fent de voluntari de carrer i ara dirigeix la Fundació Arrels, que va néixer fa trenta anys, arran de la iniciativa d’una parròquia, al capdavant de la qual hi havia el mossèn Josep Maria Panyella. El mossèn va oferir un entrepà a un sensesostre i aquest l’hi va llançar a la cara; així va entendre que per ajudar a qui viu al carrer cal anar més enllà. “Quan algú acaba al carrer és perquè tot li ha fallat. Això genera un fort sentiment de desconfiança cap al món. Quan ens acostem a aquells que viuen al carrer, procurem generar aquesta confiança perduda, cosa que, en alguns casos, suposa anys de feina, i ens demostra que no és cert que ja els estigui bé dormir sense sostre”. “El missatge que els transmetem és: Arrels sempre serà aquí per tu; passi el que passi mai tanquem l’expedient. I per a molts, Arrels és la seva família”. Els tres pilars d’actuació i raó de ser d’Arrels són: atendre, sensibilitzar la ciutadania i fer incidència i denúncia. Unes dues-centes persones dormen cada nit en els diferents recursos d’Arrels: “Podem oferir vuitanta-cinc pisos, dels quals uns quaranta són individuals. També disposem de trenta-quatre places a la residència Llar Pere Barnés, que porta el nom de la primera persona que va morir en un dormitori d’Arrels. I també comptem amb el Pis 0, un espai nocturn de molt baixa exigència on l’únic que demanem és bona convivència”. Si parlem de dades, la realitat té aquesta cara: mil persones dormen cada nit als carrers de Barcelona. La majoria ho fan durant tres anys i quatre mesos de mitjana. Tres de cada quatre han patit agressions en els últims sis mesos. Més del 40% asseguren no haver rebut cap assistència per part de l’administració en l’últim mig any. D’aquest 40%, un 10% són dones. L’últim any dues dones sense sostre s’han quedat embarassades. “De dones n’hi ha menys perquè moltes acaben acceptant situacions que a vegades són tan dures com el carrer o pitjors”. Pel que fa a la tasca de l’administració considera: “L’aposta per l’habitatge està bé, però la gran assignatura pendent o suspesa és la col·laboració entre entitats i administració. Que es convoqui un concurs i l’entitat que el guanyi hagi de gestionar el projecte com vol l’administració, més que col·laboració amb el tercer sector és contractació. La col·laboració passa per ajudar les entitats que ja funcionen, entenent la seva autonomia i buscant l’interès en comú”. Per a ell, “l’important no és qui ofereix l’ajuda, sinó que s’ofereixi ajuda”. El seu repte més important és “fer entendre a la ciutadania que dormir al carrer és una barbaritat”. “No hi pot haver ningú que senti que no té responsabilitats respecte a aquest tema”, diu. Proposa que “en lloc de trucar a emergències per protestar contra un sensesostre que dorm al portal de casa i ens molesta, el que hem de fer és trucar indignats per reclamar solucions”.

No recorda la primera nit que va dormir al carrer, però sí que recorda el dia en què es va trencar el vincle amb la seva família. “Feia temps que havia caigut en les drogues i que les coses no m’anaven bé. Els meus pares em van donar diners i em van dir que no tornés per casa”. Assegura que el sentiment de soledat ha sigut una constant al llarg de la seva vida. “Em van diagnosticar esquizofrènia. Em vaig trobar tancat en un psiquiàtric i completament sol”. Durant gairebé sis anys ha viscut al carrer. “Quan ets un sensesostre t’adones que fins i tot les accions més senzilles costen molt d’aconseguir. Que t’obrin la porta de l’autobús, que et deixin entrar en un lavabo d’un bar o que et donin un cigarret depèn, entre altres coses, de com vas vestit”. La por és un altre sentiment que l’ha acompanyat durant molt de temps: “De por en tenim tots: els que vivim al carrer fem por als turistes i a la gent de la ciutat, però nosaltres també tenim por de no sobreviure un dia més”. I assegura: “Alguna cosa en el sistema no funciona: jo no tenia res per menjar i veia com supermercats i forns llençaven productes cada nit”.

Ha treballat en publicitat, en cinema i en teatre fent tots els papers de l’auca. Creu que malgrat que “el funcionament del mercat productiu ens obliga a encasellar-nos, diversificar en les feines que fem és enriquidor; cada una d’aquestes feines forma part d’un mateix procés d’aprenentatge i de creixement en l’art i la cultura”. Va estudiar comunicació audiovisual, però després d’haver treballat rere les càmeres i amb la voluntat d’entendre la feina dels actors en primera persona, va atrevir-se també amb la interpretació. L’hem pogut veure a la sèrie Pop ràpid i a l’obra de teatre El rei borni, totes dues del director i dramaturg Marc Crehuet.

A la taula del seu estudi, hi ha una llibreta d’esbossos pleníssima de diminuts dibuixos que et tempten a buscar-hi detalls. En trobo un que em crida l’atenció: entre traços, uns versos de Salvat-Papasseit. Mentre pensa, la mà li dibuixa sola. M’explica que abans de posar-se a treballar necessita fer gargots en aquesta llibreta; són els seus dibuixos de marge. L’Arnal es considera un narrador que s’expressa a través de la gràfica. Va estudiar art a l’Escola Massana i a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, també es va llicenciar en història. Va començar a treballar a la premsa gràfica a principis dels anys setanta en revistes com Mata Ratos i Por Favor. Recorda també el seu pas per El Papus, la revista d’humor mordaç editada setmanalment a Barcelona durant la Transició -en la qual van treballar il·lustradors com Ivà o Ja (Jordi Amorós)- i que el 20 de setembre del 1977 va ser víctima d’un atemptat feixista que pretenia acabar amb el consell de redacció. “Teníem com a referent la revista satírica francesa Hara-Kiri. Tot el que publicàvem era volgudament desagradable, irreverent i antisistema”. Va ser en aquella època que va inventar-se un pseudònim per signar les seves il·lustracions. “No m’agrada firmar els dibuixos, em molesta estèticament. Així que cada dia signava amb un nom diferent”. Fins que un dia, l’Ivà, el cap de redacció, li va dir que havia de decantar-se per un nom en concret: “Aquella setmana havia firmat com a Ludovico, un rei franc, i sense cap motiu, vaig escollir aquell nom”. És el pseudònim pel qual el recorden encara els seguidors de la revista.

LES SEVES OBRES són portes que menen a una món on tens la sensació que poques vegades seràs convidat i al qual els adults, tristament, hem renunciat: éssers curiosos que desperten tendresa alhora que intriguen i fan pensar. Darrere la porta de casa seva, hi ha un personatge alt com un nen petit, que no té cara i està de cara a la paret. Al seu estudi, entre esbossos de nous dibuixos i llapis de colors, hi ha una peça titulada Catch me if you can: una noia que s’aguanta dreta gràcies als seus cabells negres llarguíssims, al final dels quals du unes botes de cowboy.