10 Benvolguts col·legues del planeta Vulcanet. Les meves primeres indagacions en relació a aquest desolat planeta el nom del qual era la Terra o The Earth (segons la zona on aterri la nau) són estranyes. Malgrat que l’ésser humà ha quedat desintegrat després de la col·lisió de 20.000 bombes H, he pogut descobrir la seva aparença física mitjançant la indagació en els seus servidors digitals, encara en funcionament malgrat el terrible Armageddon que els va deixar convertits en estàtues d’argila. Les meves primeres recerques m’han portat a una espècie d’àlbum planetari anomenat Instagram. La meva primera conclusió és la següent: en els últims anys abans de la catàstrofe els éssers humans van sofrir un virus que els empenyia a fer-se fotografies cada vuit hores, com si intuïssin la fi i pretenguessin eternitzar-se en un món binari. Segons les meves conclusions, les vides privades van deixar de ser-ho en l’última dècada terrestre abans de la seva apocalipsi. Els governants eren anomenats influencers. De la mateixa manera, els llavis d’aquests éssers van començar a mutar fins a formar una perfecta O, una estranya paràlisi facial que els afectava el rictus, una mutació que ells mateixos anomenaven selfie. Hom pot comprovar l’aparença dels éssers humans entrant en uns estranyíssims establiments anomenats sex shops on les nines i ninos inflables són representats amb la mateixa boca en forma d’O que els seus models Homo selfies. D’altra banda, afegeixo que he descobert un curiós ball de festeig sexual anomenat twerking, el qual intueixo que es practica des de fa milions d’anys. De la mateixa manera he descobert que van crear un robot anomenat CR7 i que Déu tenia molts noms, entre els quals Messi. L’himne planetari es deia Des-pa-ci-to i no me’l puc treure del cap. Fins aquí el meu primer informe. Demà aniré a un lloc anomenat biblioteca però m’hi jugo la vida que allà no hi trobaré res d’interessant.

]]> No em digueu més que Barcelona és una gran metròpoli, que atabala, que ha perdut humanitat. No em parleu de pol·lució, de les mesures cautelars de l’Ajuntament a causa de l’excés de trànsit i els seus pertinents fums. Ni dels fums dels taxistes. Escolteu Habitación 615 de León Benavente i sabreu exactament el que sentim els grups de la Península quan travessem el vast oceà i aterrem a Ciutat de Mèxic. Intenteu veure en la pantalla dels vostres ulls un avió iniciant un descens cap a un aeroport que ha quedat literalment envoltat i escanyat, a esquerra i dreta, per inacabables barris que es perden en l’infinit asfalt. Visualitzeu cinc o sis rondes de Dalt creuant-se entre elles en un Scalextric eternament embussat, protagonitzat per desenes de milers de vehicles de gran cilindrada, obrers, taxistes, executius i mares de família que ni tan sols es plantegen la possibilitat que els seus fills tornin de l’escola caminant sols pel carrer.

]]> És probable que es reconeguin a ells mateixos com a malalts.

]]> Primeres llums solars. Els locals comercials obren les persianes metàl·liques. Les cantonades humides després de la remullada quotidiana dels gossos. La dona gran amb bata de boatiné i un tros de pa trencat toscament amb la mà, com si s'afanyés per arribar a l'horitzó. Badallo. Les primeres llums del sol, com diu el Virolai, il·luminant la catalana terra (i la resta del món, ja posats a fer). Ahir, després d'una setmana frenètica com poques víctima d'un persistent insomni, vaig caure, rendit i adormit tot just començant la vesprada. Amb tots els llums de casa apagats i sense la intervenció lumínica d'un mòbil viola-retines, el meu ritme circadiari per fi va sincronitzar-se amb el nostre hemisferi. Mentre m'adormia vaig pensar per un instant en les alternatives al clàssic son de les 8 hores recomanables. Per exemple, el bifàsic, consistent en dos cicles de 4 hores cadascun, pel que sembla el més comú abans de l’arribada de l’electricitat, que ho va capgirar tot. O el son polifàsic, del qual alguns experimentadors han fet apologia, consistent en 6 fases de son d'uns 30 minuts i que el polifacètic arquitecte nord-americà Buckminster Fuller va defensar fervorosament.

]]> La xarxa. Aquell lloc penjat d'un núvol on pots llegir entre línies les tribulacions dels teus millors amics, les rancúnies de les parelles dels teus millors amics, la gelosia de les antigues nòvies dels teus millors amics, els problemes presents, les obsessions, o les veritats no dites a la cara, com es feia fa vint anys. L'esperit de l'escala, entenent com a tal tot allò que hauríem volgut dir enmig d’una baralla dialèctica i que no se'ns ha acudit fins quan baixàvem per l'escala, és sovint una frustració que s'acaba arreglant quan l'internauta, ja des de casa i a soles, pot articular tot aquell recull d'emocions i llançar-les a la comunitat com qui defeca al bell mig del carrer.

]]> Aquests últims dies m’he sorprès gratament. Pensava que l’anestèsia informativa havia assolit els límits màxims tolerables. Que el patiment humà estava col·locat tot just al costat de la reacció que et genera el final de la teva sèrie favorita, és a dir, que tot estava situat en la mateixa horitzontalitat i relativitat moral. Com aquella enquesta feta als joves anglesos on sortia reflectit que més de la meitat pensaven que Robin Hood era un personatge històric, de vegades ens enfrontem a les notícies com aquells nens petits que encara no saben diferenciar què és realitat punyent i què és territori Netflix. Però de sobte surten moviments com Volem Acollir. I n’hem d’estar orgullosos. El nostre entramat civil, amb els seus defectes, mostra múscul quan cal.

]]> Fa un parell de nits vaig pretendre vèncer el meu tossut estat de vigília veient un concert de Nick Cave al menjador, a les fosques. De sobte vaig encendre el llum per buscar un llibre a la prestatgeria i al bell mig de la taula vaig enxampar una espècie d'insecte. A l'invertebrat la llum l’havia deixat inesperadament al centre del meu camp visual. Si segons abans estava creuant a tota hòstia la taula amb total impunitat, en encendre's la bombeta no havia tingut més remei que frenar en sec. La bestiola es va quedar amb una pota posterior completament paralitzada en l'aire. Una de les seves antenes, parcialment desplaçada cap a la dreta, va seguir en aquella estúpida posició durant uns eterns cinc minuts. Em vaig dedicar a mirar-lo fixament. Semblava que estiguéssim jugant a pica paret. Durant un lapse de temps (etern per a ell) segurament va arribar a creure's el seu autoengany. D'altra banda, no tenia altra opció. Era al mig de la taula. Tota cantonada resultava llunyana. En definitiva, estava realment cardat. Suposo que, a la seva manera, va suar. Potser aquell Gregor Samsa va pensar en la seva família o va resar perquè un sobtat SMS aconseguís que me n'oblidés. Abans d’esclafar-lo, em va venir al cap un amic meu que la nit anterior havia intentat fer-se el suec davant de la Guàrdia Urbana i va tirar endavant quan ja li havien fet el senyal d’aturar el vehicle, com si el seu Mazda fos invisible. Durant un moment el noi va creure que aquella estúpida reacció tindria una possibilitat d’èxit. Lligant conceptes vaig pensar que és igual si ets un escarabat a les portes de la mort, un borratxo davant la Urbana, un marit infidel dient-li a la seva esposa ‟T'ho puc explicar tot”. En una situació desesperada, curiosament l'últim que es perd és l'esperança. Per aquest motiu el nostre últim moviment acostuma a ser ridícul davant un observador neutral. Per cert, si algú té entrades per a U2…

]]> Probablement en una dimensió paral·lela els humans hem estat colonitzats per una civilització extraterrestre. Potser aquests tipus perden l’oremusamb la nostra carn. De la mateixa manera que nosaltres ho fem amb el porc, els extraterrestres diuen en els seus sopars: “D’un humà s’aprofita tot”. Potser en els seus restaurants mengen peus d’humà a la brasa. Hi ha entrepans de llom humà en qualsevol bar, i d’altres de bacon ( humon ) amb un percentatge de greixos saturats no aconsellable per a un marcià amb colesterol.

]]> Afaitar-se la barba no és un assumpte tan trivial com sembla. Un pot meditar la seva decisió durant dies, i molt probablement qui porti molt temps integrant aquell volum extra a la seva cara intentarà postergar tal decisió. Una vegada ens hem decidit, davant del mirall, a cada passada, aquella maquineta amb cara de grill metàl·lic et despulla d’alguna cosa més que de pèl; de valor, potser, o de seguretat en tu mateix. A mig afaitat ja ens envaeixen els dubtes, però ja és massa tard. Ens consolem pensant que de tant en tant necessitem visitar aquell tipus que viu sota la nostra barba per recordar la nostra identitat. És una regressió psíquica i cronològica. Afaitar-se suposa la sostracció d'una dècada quan els cabells blancs afloren. Servidor, víctima d'un trastorn bipolar-estètic, em balancejo, binari, en una concatenació de mesos barbuts i altres pelats. Visc en l’eterna oscil·lació entre la vellositat i la finor, entre el desig de semblar madur, viril, i responsable, i tornar a una psique juvenil, asexuada i humorística. Cada cop que m’afaito estic fent una declaració d'intencions soterrada. Sóc com el navegant que es queda a terra durant l'estiu, o qui necessita talar mals records, com si a cada centímetre quadrat estigués cremant rostolls. Sovint és una necessitat de rehigienitzar-te el cutis, deixar les teves plantes en guaret. Sense el pèl es dilueixen els angles i apareixen arrugues que, sense saber-ho, han crescut per sota. Però hi ha alguna cosa més. Us parlo de passar de la intel·lectualitat barbuda a la docilitat pelada. Afaitar-se avui en dia és gairebé com donar-te de baixa d’un grup social. Bàrbar hipstericidi és afaitar-se al segle XXI. Triguem potser tota una setmana a tornar a acceptar-nos. Per això, us demano que fem un minut de silenci per tots els que en eliminar la barba ens veiem ridículs i a l’instant ja ens en penedim. Aquells que desitgem que passin els dies i que no ens vegi ningú. Ni Déu. Fins i tot Déu ens veu com uns proscrits.

]]> Dates límit, el gran maldecap de mig món. Dates límit per acabar el disseny d'una casa, per finalitzar un disc, pagar un rescat, o per comprar uns bitllets d'avió en oferta abans que el teu cunyat te'ls refregui per la cara. Deadlines -terme anglès per denominar la línia vermella temporal que no has de creuar- com els que em posa el jefesito Borja Duñó per lliurar un article com el que ara mateix llegiu. Els terminis turmenten a qualsevol professional menys al gremi de paletes, els quals des de temps ancestrals saben que els temps límit són igual d'aproximatius que consultar el temps per internet, és a dir, amb un marge d'error d'un 50 per cent. Però la resta els patim, els arrosseguem, ens llevem amb el dia X marcat en vermell en el nostre calendari mental i ens adormim en un estat de flaccidesa provocat per l'estrès. Alguns, no obstant, els obvien mentalment.

]]> La llei de Godwin diu el següent: a mesura que una discussió en línia s'allarga, la probabilitat que aparegui una comparació en la qual s'esmenti Hitler o els nazis tendeix a 1. Dit d'una manera més col·loquial, si una conversa, tant en fòrums d'internet com entre amics, deriva en Hitler o en els limítrofs del nazisme, és que ha arribat a un punt de no retorn, aquell indret dialèctic on un es veu perdut i en el qual les argumentacions s'han desviat tant del tema principal que és millor donar per finalitzada la conversa. Ho tinc comprovat. A les tres del matí, embolicats tots en un núvol d'espessor mental, algú assegut en un sofà i amb el cendrer a les mans acaba esmentant ‟la bitxa del segle XX”. Aprofito l’avinentesa per recomanar el visionat de Ha tornat, un notable film a partir de la novel·la de Timur Vermes que, en clau d'humor, narra l'aparició de Hitler en la nostra època i com a poc a poc aconsegueix atrapar l'audiència del seu país utilitzant exactament les mateixes pors que el van portar al poder. La diferència més notòria és que en aquesta ocasió el canceller canvia aquells escenaris megalòmans on feia els seus encesos discursos pels platós televisius. La por és poderosíssima, tant que existeix una altra teoria, l'anomenada doctrina del xoc, segons la qual la periodista canadenca Naomi Klein argumenta que algunes polítiques econòmiques instaurades últimament han sigut acceptades per la població a través de la creació de la por, la confusió i l'estat de xoc en els inconscients i no pas perquè la ciutadania les aprovés en realitat. Parlant d'Espanya, hi ha una altra llei que funciona diàriament: la llei de la controvèrsia de Benford. ‟La passió associada a una discussió és inversament proporcional a la quantitat d'informació real disponible”. A la Pell de Brau som veritables especialistes a donar la nostra furibunda opinió sobre qualsevol cosa. Senzillament, no podem quedar-nos callats. I si no sabem argumentar amb fonaments, tranquils tots. Sempre tenim un as a la màniga. La llei de Godwin!

]]> Fa uns quants anys Gene Wilder va sincerar-se en una entrevista dient que va potenciar el seu vessant humorístic a partir de la malaltia de la seva mare. Els metges li havien dit a la família que no li provoquessin gaires sobresalts, sinó més aviat alegries. Al principi, el Wilder nen tan sols volia fer riure a la seva mare.

]]> Si alguna definició podria tenir aquest segle és a la carta. Dieta a la carta, canals televisius i sèries a la carta o plans de telefonia adequats a cada consumidor. Aquest concepte, en el terreny de l'amor, està agafant una força que tendim a subestimar. Ara mateix (i ho sé per alguns amics) el més ideal és adaptar-se a la tarifa que s'adapti millor a les nostres circumstàncies: parelles de durada de dos anys, d'altres que no comparteixen vacances (ja que cada un se'n va amb els fills tinguts amb l'anterior parella), duets ampliables a trio o quartet, estats lliures associats, amics que comparteixen pis, i amb els quals no hi ha obligació de rendir comptes: persones que canvien d'orientació sexual segons l'ésser pel qual se sentin atretes, o gent que simplement decideix estar sola sense tenir en compte l'antiga pressió social que patia l'antic conco. L'amor a la carta ha vingut per quedar-se, potenciat òbviament per multitud d'apps, paradigmes de la nova llibertat, i a més d'un se li està quedant cara de gilipuá. No pretenc anar d'analista immobiliari, però segur que aquests nous estils de consum afectiu estan ajudant a l'augment de la demanda de lloguers, que encaixen millor en aquesta flexibilitat emotiva de tants joves o madurets reciclats que ja no volen ni sentir a parlar de l'antic sistema, del qual han fugit amb força traumes. La poca predisposició a cedir, o el compromís etern versus una esperança de vida molt més generosa que la que va propiciar la literatura romàntica hi han posat la resta. Els contractes de permanència es van florint, amics, potser per una qüestió més de moda que d'efectivitat, i molt més a la carta existiria si no fos perquè, maleït sia, no tothom és jove, ni té prou calers per anar jugant a la ruleta de l'amor, o és prou atractiu per estar contínuament en el mercat. Com un veí que conec, que seguirà veient la televisió en obert i continuarà amb la seva parella en tancat. I sort que té.

]]> L’altre dia vaig anar amb la meva família a una botiga d’animals per comprar una nova corretja per al nostre gos (un Golden equiparable a Hodor). El bitxo estira massa quan el passegem i amb una corda normal et deixa els músculs de l’esquena baldats. El cas és que vaig entrar a la botiga un minut després que la meva parella. M’hi vaig acostar i la dependenta, molt amable ella, em va demanar que m’esperés un moment. Li vaig fer que no amb el cap i llavors ella va contestar. “Ah, aneu junts”. “Sí”. I vaig afegir: “Sóc el gos”. Mentre un altre dependent des de lluny va dibuixar una ganyota hilarant, la dependenta en qüestió es va quedar uns segons sense reaccionar. Després de superar l’estat de xoc, va continuar amb la intenció didàctica sobre quina era la corretja més adequada. Però ella clarament ja tenia el cap a un altre lloc. Potser durant aquells segons entre la conya i la seva reacció, va fer una ràpida anàlisi mental del que havia sentit i va buscar dins de la seva memòria el que deia aquell llibre de vendes: “ Anexo B-13: cómo reaccionar ante un cliente que se cree graciosillo ”. O simplement va pensar que el meu comentari era com una resignada confessió d’un tipus dominat per la seva parella i que potser en alguna innovadora teràpia li havien aconsellat desempallegar-se de la vergonya, per exemple, confessant-se com un llepaculs de categoria davant de qualsevol desconegut.

]]> L’altre dia, a les dues de la matinada, estava nedant com de costum dins del meu habitual mar de dispersió informativa. Aquesta vegada les seves impredictibles onades em van portar a una web satírica que feia inventari de totes les barbaritats que hom pot trobar en l’infinit món del plagi xinès: còpies furibundes de marques de tota la vida en què el nom ha estat lleugerament alterat (ordinadors “Bindows”, restaurants de menjar ràpid “Madonas”) seguits d’un llistat inacabable d’aberracions estètiques: figuretes de Batman guenyes o fins i tot motxilles amb la Mare de Déu de Lourdes dibuixada amb el lema “Club Disney”. Les fotos eren una immersió en un món estrany, divertidíssim a la vegada que grotesc, esclar, des del punt de vista d’un occidental. Tot seguit, vaig passar a visionar un capítol de Family guy on parlava dels multiversos. Resultat? Aquella nit vaig somniar que Stephen Hawking convocava una roda de premsa per anunciar el seu últim descobriment. Que el nostre Univers no és més que una còpia imperfecta d’un original molt menys caòtic, una dimensió on la simetria, tant estètica com moral, és LA LLEI. Que la nostra dimensió no és més que una grotesca còpia d’una altra, i que tot el seu continent i contingut és producte d’un semidéu que la va plagiar, per acabar-ho d’adobar, a partir d’un càlcul d’allò més imperfecte. En definitiva, que tots cohabitem en una mena d’infinit basar estel·lar a petar de meteorits sense sentit, exministres d’economia corruptes, conflictes religiosos, monarquies i altres tipus de tares del tot incomprensibles en l’Univers Original. Potser és així. Qui sap si tots som com aquell Batman guenyo, una còpia mal parida del nostre respectiu original, més bell i intel·ligent que nosaltres, miserables còpies sense copyright. Potser en aquell Univers ningú es deixa la vida al Mediterrani perquè la vida de tots no té preu. Moralina a part, potser el meu original hauria escrit el mateix article, però... infinitament millor.

]]>