10 Sovint llegeixo sense comprendre res del que llegeixo perquè he estat donant voltes als meus pensaments hermètics i saborosos, fets a base de neurosi prèmium. Aquest és un dels plaers culturals més grans, consumir cultura de manera inútil. El gust de pensar sobre un autor és immens. “Pensar sobre” literalment, com recolzar-se en un autor, com agafar una escultura de Balzac per fer-hi una migdiada a sobre. Aquesta mena d’utilització cultural és bonica. Però per què no em concentro? Com hauríem de concentrar-nos si el món és dispersió. El nostre TDAH, trastorn de dèficit d’atenció, ve de lluny, no és de les xarxes, ni tan sols dels greixos trans, ve del neolític, fèiem foc pensant a robar-li el sac de gra al veí. El neolític, un lloc extra per viure l’experiència “foc” en un mindfulness total de present absolut ja servia a la cultura de la usurpació. Utilitzar una novel·la per seguir pensant en mi és bonic perquè em col·loca per sobre de Proust i Cioran i per sobre d’uns autors que sempre estan per sobre nostre. Van passar a la posteritat però només per ser utilitzats per lectors que no es concentraven i no entenien les lectures. M’agrada aquesta posteritat bluf. El teu missatge perdurarà pels segles dels segles, però no s’entendrà.

]]> He fet un descobriment que invalida tota la meva vida viscuda fins ara. Hi ha una manera de llegir com d’anar planxant totes les arrugues que trobes sigui el que sigui. Tot ho planxo, tot ho digereixo, me la pela el gust i el pòsit que pugui deixar la lectura, només ho digereixo amb una inèrcia de vedell. La cosa hauria de ser que estàs llegint i de sobte trobes un paràgraf que és nèctar del cel, droga de la clarividència més dura, t’atures, deixes de llegir i permets que això s’incorpori al teu organisme. Però no, he de llegir mitja hora més i llegeixo només per a aquest objectiu. Llegir per haver llegit. Trobo el tresor i segueixo cavant, perquè m’importa més fer forats que trobar la joia. És de sistema neuronal deficient. Miserable obrer del viure. M’han entrenat per a això. Visc amb objectius com: acabar-me el llibre aquest vespre, arribar a empalmar dos semàfors en verd, aconseguir que no se’m marquin les taques de suor. Una gent gran s’asseu al meu costat i diuen “Que bé, ja podem seure”. Em posen de molt bon humor. Pensar que hi ha gent que només de seure en una cadira ja està contenta em posa realment de bon humor. Jo necessito guanyar set o vuit premis per posar-me content com s’hi posa aquesta senyora amb permanent ortodoxa només per seure a la cadira. Jo soc un individu que perjudica l’espècie. I només per aquest treballar per objectius, per no haver parat a temps la lectura, la feina, la inèrcia, necessito desesperadament fer vacances. Atureu-me que vaig sense frens. Aquesta és la funció de l’agost que vindrà. Puc dir també que un nutricionista deia fa temps que la primera part del menú ens nodreix i la segona part ens destrueix. Jo sempre he d’arribar fins al final de la segona part. I postres, sisplau. Saciar-me com un porc. De granja. Atrofiat per l’abundància dels estímuls. Si sabés parar realment atenció només a una columna d’aquest diari que llegeixo podria fer la feina que faig mirant quaranta-set temporades de . Però després la vida seria massa llarga i en sobraria tota la segona part.

]]> Al Primavera Sound hi vaig cada any només per veure-m’hi altre cop. Com per saludar-me a mi mateix, ei, Roger. Com una pregària anual molt íntima. Com conservar un braç petit, un braç que no creix, que no té cap funció però és meu de tota la vida. Un braç relíquia. Tinc un braç molt petit i és el Primavera Sound. No. Hi vaig perquè, seguint el cicle de les estacions, el meu programa hormonal m’obliga a pondre aquest ou. I perquè per a mi és el millor lloc per estar sol. Sempre hi vaig sol. No hi vaig per la música. I menys per la festa. Només vull ser-hi. Hi vaig pel gust de saber que de fons toquen Arcade Fire, però només com un fons desenfocat.

]]> L’obsessió contemporània del notar. Notar si em vindrà de gust. Ja t’ho confirmaré demà. Quedem però ens escrivim el mateix dia per confirmar. Si et ve de gust confirmes i si no et ve de gust amb alegria olímpica anul·les la trobada. Què és això? I com menys et compromets més dur trobes el compromís.

]]> Cada cop que m’aturo en un semàfor vermell constato l’odi permanent que li professo. Un odi com contra les autoritats, contra els límits aleatoris, contra algun mestre antic, contra moltes obligacions que guardo en el calaix de les ofenses. Un odi molt a l’engròs. I em planto davant del semàfor vermell ple d’ira alhora que podria aturar-m’hi ple d’agraïment per la tasca petita que fan aquests nans que hi viuen a dins. Jo volia córrer i aquests nans del semàfor em diuen que freni, que aprofundeixi en el meu assaig d’humilitat. Ningú no vol fre; és de persona tova, el fre. Davant d’un semàfor m’és fàcil discriminar si estic en un estat de tensió descerebrada o estic relaxadament humà. I quan estic humà entenc el semàfor en tota la seva ironia, entenc la meva vida de nan i veig l’objecte simplement com una convenció ciutadana que recorda que cal deixar passar, que la vida dels altres també deu tenir una certa importància.

]]> Hi ha una vanitat molt delicada que proposa escriure a les xarxes el text següent per acompanyar una foto d’actor o d’actriu que m’han fet: “Foto del gran X (llegiu-hi un fotògraf)”, en què el fotògraf X m’ha fotografiat a mi. I dic foto del gran X, com dient que jo no crec ser tan guapa, és el fotògraf que em fa així de guapa, però potser tots podeu comprovar que efectivament soc així de guapa. És aquesta giragonsa de vanitat hipocràtica, en què no puc mentir davant de la veritat però ho diré amb la hipocresia d’Hipòcrates. Com qui no vol la cosa. No podem dir: estic ben bona o en aquesta foto estic hiperboníssima. No, no podem. Hem de dir: el fotògraf m’ha tret bellíssima, no és culpa meva, jutgeu-ho vosaltres, no soc estupenda? És el fotògraf. Crec que aquests textos en lloc d’anar a la falsa sinceritat haurien d’anar més al deliri: jo que soc una atròfia, una autèntica berruga d’humanitat per culpa del fotògraf m’ha fet sortir com un objecte de desig del més alt nivell, qui no voldria fer-s’ho amb mi? Això és el que veig més a Instagram quan la gent apostrofa: "Foto del gran…" Només dir-ho. Disculpeu. Aquest text és del gran Roger Coma. Aquesta és l’altra, aquest epítet d’adjectivació prenominal, ‟el gran…” El gran cantant. L’adjectiu al davant que no aporta informació rellevant, només amoroseix el substantiu, no m’agrada. Foto del fotògraf gran, aleshores veus un fotògraf vell. Així sí. Aquesta complaença mútua, aquesta vaselina. Quant malestar darrere aquesta disfressa de post de Facebook celebratiu. Finalment, disculpeu, només és una opinió. Una opinió del gran opinador. No hi ha res més que opinió avui dia. L’opinió sobre el contingut s’ha tornat el contingut. Quan algú ha dit de mi, amb bona intenció, una sèrie del gran X (llegiu-hi jo), he patit un pudor gruixut, un malestar. Noto el paternalisme de fàbrica. Una fórmula per no dir res i pretendre que és una alabança. Adjectivació amb llocs comuns. Opinar amb l’opinió d’un altre, amb una fórmula magistral de farmàcia. Paraules que no parlen.

]]> Quina vida de cobdícia feliç que portem. No la canviaria ni per set vides humils. Tot al nostre voltant és cobdícia. Tots som iguals i no hi ha maldat i no hi ha delicte. Tot ho volem i algun grup d’experts i tècnics ens recorda que ens mereixem de tot i molt i que tenim dret a tot, a fecundar la veïna, a menjar-nos un croissant més gros que el tio del costat, a cremar el planeta amb un somriure, que el que importa és no parar de somriure, no pareu de somriure, tot és vostre. No patiu, humans, la matèria no serà un problema, diu el grup d’experts. I nosaltres teníem mare i pare, però ens descobrim només fills de la matèria, l’autèntica Mater. Quina erecció existencial aquesta cobdícia, quantes alegries ens dones, i ja veiem el final de les pregàries, ja hem entès que robar no és delicte, que tenir, tenir, tenir, és un verb únicament inspirador, espiritual, es diria. La moda de les paraules amables ha mort, ningú parla de pietat, de redempció, d’epifania, d’humilitat; només hi ha tu vals, tu pots i tu t’ho mereixes, go for it. Tot és teu. Tot és Amèrica. Ancha es Castilla. Voler és poder. S’ha acabat aquest trauma de mamella petita, succionant una font senzilla, ara pots anar a xumar la mamella del banc nacional, go for it. N’hi ha per a tots. I tots érem rics i feliços i no paràvem de comprar de tot tota l’estona i tot era meravellós, i podíem agafar els cotxes del concessionari a canvi de pràcticament res, a canvi de no pensar en res més que en la matèria. No calia ni dir gràcies, que tot és matèria, que no hi ha ni paraules, no hi ha més que matèria, diuen les pregàries del comitè d’experts. Més enllà de l’àtom no hi ha res, alegreu-vos infeliços, feliciteu-vos els pobres d’esperit, els desgraciats perquè sereu saciats i també tindreu el vostre Porsche Cayenne, que tothom hi té dret. I després ens vam despertar i no teníem òrgans, els budells a fora i el cos buit i tot feia una pudor de merda que no es podia aguantar. I s’ha acabat el conte. I el compte.

]]> És que no puc suportar que cada família faci el que vulgui. No podeu triar la tradició. No hi ha aquest dret. La tradició és una imposició autoritària o no és res. No em vingueu amb això que jo els Reis els faig al vespre perquè em llevo tard, a casa aquest any farem el Papà Noel i els Reis alhora perquè la meva tieta ha de marxar a la Riviera Maya, jo el tió el faig cagar el 22 a mitja tarda perquè estic ovulant… Els motius més arbitraris regeixen aquest deteriorament nadalenc. I ja és massa tard, l’empanada ja ha arribat. Quan cada família pot fer la seva tradició, la tradició ha mort. Cada any estem més enfonsats en el deliri de creure’ns que podem fer el que ens surt de la nostra genitalitat. I puc denunciar-ho perquè sóc el primer que ho fa. Voldria seguir el calendari del pagès i fer només el tió a l’hora que toca i ser rigorós i bo, però no puc. I l’empanada nadalenca és grossa, el meu fill la coneix bé, explica amb sol·licitud que la Mare de Déu dóna menjar als rens perquè han de cagar-li torrons. I això només pot anar a més. La tradició ha donat pas al fes-t’ho com vulguis… Tràgic. Era això fer-se gran, aquesta segona decepció, després de la primera, la del nen que entén que Ses Majestats no són tan màgics, aquesta segona és més agra i és com un corc profund que ho ha anat deteriorant tot a poc a poc i explica que la tradició no se sosté si no ets tu que la sostens. Això podria fer-me sentir adult i responsable, però m’entristeix sobre manera. I un cop tot buit de significat tothom s’agafa fort a la tradició de l’àpat i només queda aquesta noble apologia de la caloria. Només la gastroteràpia segueix mostrant múscul. Aquesta obsessió tan de nou-ric. O d’antic nou-ric. Però jo l’accepto i la disfruto, parant l’altra galta, combregant i degustant aquesta gran empanada buida, una empanada que deu venir de lluny, de quan algú per exemple un dia va començar a fusionar pessebres de barretines amb camells i canelons i va decidir que Judea estava bé, però era més bonic si hi nevava com a la Molina.

]]> Tenim un problema. El llibre físic. L’estimo i m’està matant. L’adoro com un bé intangible, altíssim i il·luminador, però m’enfonsa a la baixesa de l’acumulació material. He decidit acabar amb la llibreria de casa perquè cada cop un llom diferent em reclama amb veueta victimista: ¿avui tampoc sóc digne de tu? No, perdó. Cada dia és un llibre diferent empenyent una nova culpa, des de Karl Ove a les Meditacions de Marc Aureli. Tots els he estimat i els conservo per anar-hi tornant, però no hi torno. Finalment he descargolat la llibreria i m’he quedat amb l’essencial, però aquest essencial continua sent massa, continua omplint una habitació sencera i els preus de Barcelona no em permeten la frivolitat de la literatura. M’ha produït dolor, però m’he dit fot-li fort i he decidit desprendre’m d’altres òrgans interns com carregadors antics, cablejat de fa tres o quatre anys, CDs que ja no escoltaré… Tots sou la meva vida i us estimo, petites merdetes que no us sé abandonar. Jo no he nascut per tan elevada tasca. Deixeu-me llogar pisos, ompliria pisos i pisos de cosetes si pogués dir són meves. Targetes, revistes, samarretes de festes populars tristíssimes. Ara que tinc un fill que aprèn a dir “Meu” és el moment d’intervenir, de dir-li ‟No és teu ni meu, és de la inèrcia de l’esdevenir de l’existència kàrmica”, però com que el fill mateix és meu li ensenyo amb orgull a dir ‟Meu” obscenament i quan veu que llenço un platet trencat de la seva cuineta plora de ràbia i va a les escombraries i el recull amb una passió de Verge Maria acaronant els peus sagnants del seu fill. Tan petit i tan tort, de tal pare tal defecte. Finalment penso que davant de la falta de capacitat i de responsabilitat per encarar que la matèria ha de fugir de casa potser caldria implementar un sistema d’autocombustió on els llibres, per exemple després d’un any d’inacció, amb felicitat espontània s’autoincineressin, els carregadors és fonguessin i les merdetes infinites que omplen el meu cor material es volatilitzessin, com en una caducitat atòmica i amable.

]]> La frase que últimament em resulta més trista és: va, vinga, que ja falta poc per tornar a recuperar la vida que tenies. Tinc dos nens força petits i se suposa que aviat es faran grans i tot tornarà a ser com abans, que dec estar esperant tornar a ser l’orangutan que era i que finalment la broma torni a ser rigorosament real. Res m’entristeix més que aquesta fantasia. Ara que he aconseguit ser un altre i renunciar a tractar-me amb tan amabilíssima importància, m’esteu dient que em fareu tornar al vici de ser jo mateix intensament tota l’estona obsessivament només pensant en mi?

]]> Els valors fundacionals de la persona catalana pivoten en la discreció. Tot bascula sobre aquest camuflatge de monja, aquest no destacar, no exhibir-te amb eufòries madrilenyes, amb deixos de falles valencianes, amb gràcies andaluses. Disculpeu els llocs comuns però estic alimentant els tòpics amb intenció perquè la generalització és l'origen de la vida. El pa és bo per menjar i el verí és dolent per menjar, tot el pa i tot el verí, sobre aquests tòpics ens hem pogut moure per l’evolució de les espècies amb èxit. Tot això per dir que el català discret pateix molt a Instagram i a Twitter perquè les xarxes es nodreixen sobretot d’autobombo: ahir vaig fer, avui he anat, demà em tiraré un dels millors pets de Catalunya… Jo no puc parlar de mi mateix amb despreocupació i altivesa. Em va dir la mare de petit: "Tu no parlis de tu si és per alabar-te. Ja ho faran els altres, però tu no diguis que t’han triat com a favorit. Ara bé, si són defectes o penúries ho has de dir ben alt, que això agrada, ressaltar que et paguen poc o que vas molt cansat o que t’ha sortit un furóncol a l’aixella de tant estudiar". Doncs jo em sento molt feliç aquesta setmana perquè m’han fet ambaixador del cava, que és un títol honorífic que no serveix per a res, però m’han triat com a favorit i tot això que tinc. Favorit davant de 1.500 persones a la plaça de Sant Sadurní, la Gemma Mengual i jo lluint un pin de copa d'or a la solapa. Amb altivesa i despreocupació o això creia, perquè em vaig adonar obrint l'Instagram per fer l’autobombo de rigor que no sabia parlar de la il·lusió que em feia que em consideressin el favorit per beure i fer beure cava. Vaig pensar alguna broma de capelleta, però no em sortia res. I vaig callar. Vaig callar tant que va passar el moment i ja no vaig saber dir res. I ara no sé si va ser un silenci de bloqueig, de superioritat, si va ser la mare Catalunya que em va fer callar o si simplement que amb el cava amorosint-me el cervell vaig pensar que tots plegats se n'anessin a fregir espàrrecs que jo estava la mar de bé i ni em vaig recordar d'uns followers que malgrat que els estimi, perquè els estimo, no sé qui són. Com s’estima la gent que no coneixes… Són els beneficis col·laterals d'obrir ampolles, excés d'amor.

]]> Per a mi, que sóc persona de compromís volàtil com el tupè de Donald Trump, l’estiu és dur. Ara, passada l’obligació de tots els llibres d’agost, quina creu, ja podem mirar amb tranquil·litat aquesta llista pedant i naïf de lectures inspiradores. I també podem escopir-hi a sobre. Un any més tot ha sigut un bluf. La lectura s’albirava sobretot inspiradora i per extensió transformadora i només ha sigut banal, però entretinguda. Com es pot avaluar si ha sigut realment inspiradora? Ho és quan la gent a la feina et diu: "Ets tu? No et reconec". I tu dius: "Sóc un altre, he estat apocalípticament colpit, inspirat". O directament no tornes a la feina. Jo buscava això. I no ha passat. Tots buscàveu això, inspiració, i no passareu d’aplicar el gastat: "Et recomano molt aquest llibre". No recomaneu, sisplau. No feu mal. Qualsevol recomanació és castigar amb una obligació. Fugiu de mi recomanadors, deixeu-me pasturar en el meu prat de vagància desinspirada, en el meu prat d’analfabetisme i espontaneïtat.

]]> Cal veure en aquesta gent que circula per Barcelona amb vehicles ridículs un gest social com un crit de socors, com dient traieu-me de mi mateix, no sé què estic fent. Cal veure que criden sotto voce salveu-me, no sé què faig en aquest món, la meva vida va a un precipici. Han vingut a fer turisme i els hem ofert com a proposta filosòfica enfilar-se a sobre d’aquest patinet elèctric, d’aquest kart groc d’escola bressol, d’aquest segway Però en silenci diuen no sé conduir, perquè no sé ni tan sols dirigir la meva vida, només sóc una ombra del que podria ser, un cadàver en vida.

]]> Les cent sèries que has de veure abans de morir. Vés a la merda, les cent bufetades que et mereixes per dir això. Una de les coses més horripilants dels temps que corren és aquest “cent concerts que no et pots perdre”, “mil llibres que has de llegir aquest estiu”. Quina durícia. Partim d’aquest consell generós i bondadós com una ofrena d’un pare a un fill, però és només el camuflatge d’una agressió duríssima. Visc amb dolor aquesta llaga, la sento cada dia, aquesta buidor transvestida de contingut, aquest titular mut. Sento aquest tuf sobretot a Twitter, aquest camp hipersembrat de llistes mortes. Com si fos carícia, se’ns proposa aquest malestar d’imposició. Diguem no. No has de llegir res, no has de veure cap concert, ni llegir cap més llibre, negar ben fort l’utilitarisme de la cultura, l’utilitarisme de tanta llista tonta. Hi ensumo l’herència dels deures d’escola, el pànic de no saber tant com saben els altres, aquesta comparació terrible amb els companys de classe. Prou. Nihilisme.

]]> Què ho fa que el taxista que em porta, un home ibèric d’uns seixanta anys, escolti un hit americà darrere l’altre? És un dial de ràdio generalista i sonen els temes propis d’adolescències sense entitat, en diríem productes, trossots de música, no arriben a propostes, accidents de la indústria, estratègies pobres. Això passa al taxi, al centre comercial, al bar sense esma, i tots els taral·legem perquè els tenim incrustats a la neurona sense saber com. Per què aquest taxista obre el seu timpà al colonialisme imperialista musical, aquest ciutadà que menja xoriço, parla català i li agrada passar els caps de setmana a Blanes? Per què no escolta havaneres, cúmbia o música contemporània de Salvador Brotons? Per què aquest no posicionar-se, aquesta no selecció d’estil? Triï unes ranxeres, clavicèmbals barrocs, el que sigui, però defineixi una identitat. El taxista, per extensió, l’home general, el meu tiet, la meva tieta, el seu veí, som éssers sense cultura musical, oïda dura, orella de fusta, i ens deixem seduir per hits, colpejats per hits i aprenem els temes per repetició, com una tortura amable. Tràgic.

]]>