<![CDATA[Ara.cat - Daniel Innerarity]]> 10 <![CDATA[La primera IA nomenada ministra]]>

Quan el primer ministre albanès, Edi Rama, va anunciar fa poc la composició del seu nou gabinet, el que va cridar més l’atenció no va ser qui havia designat ministre de Finances o d’Afers Exteriors. La notícia més important va ser el nomenament d’un bot d’intel·ligència artificial com a nova ministra de Contractació Pública.

]]> <![CDATA[A soles amb la cultura]]> La cultura ens posa en contacte amb altres (amb certs creadors, amb el públic, amb altres participants en un mateix esdeveniment) però en el fons és una experiència que ens deixa a soles amb nosaltres mateixos. L’obra d’art que veiem o el llibre que llegim és menys un diàleg entre iguals que una interpel·lació autoritzada. Les trobades culturals ens relacionen amb alguna cosa que ens despulla de les habituals companyies. Totes les estratègies d’animació cultural i promoció educativa, encara que es realitzin amb altres, han de succeir en un mateix, en la pròpia sensibilitat i pensament. Hi ha experiències d’aprenentatge que no es realitzen en l’actual mística de la feina en equip, la interactivitat, el grup i la connectivitat. ¿I si els nostres fracassos educatius tinguessin menys a veure amb una resistència a cooperar que amb una incapacitat per a certes experiències solitàries, com la lectura, la reflexió o l’escolta?

]]> <![CDATA[Millor que el dret a decidir]]> L’expressió “dret a decidir” s’ha convertit en un obstacle per avançar en un acord al voltant del futur de l’autogovern basc i, al meu parer, no serveix per aclarir el debat. D’una banda, resulta un terme banal, que ningú amb conviccions democràtiques pot rebutjar (i llavors anul·la el pluralisme), al qual s’objecta que ja decidim contínuament i que hem tingut no sé quantes eleccions en els últims anys. Quan una idea és, al mateix temps, massa i massa poc, potser ha arribat el moment de repensar-la i oferir-ne una formulació una mica més sofisticada.

]]> <![CDATA[Mitjans que fan de mitjancers]]> L’actual fascinació per les xarxes socials, la participació o la proximitat posa de manifest que l’única utopia que segueix viva és la de la desintermediació. Una desconfiança davant les mediacions ens porta a suposar automàticament que alguna cosa és veritable quan és transparent, que tota representació falsifica i que tot secret és il·legítim. No hi ha res pitjor que un mitjancer. Per això, d’entrada ens resulta més proper un filtrador que un periodista, un aficionat que un professional, les ONG que els governs, i, per aquest motiu, el nostre menyspreu més gran es dirigeix a qui fa la mediació més gran: com ens recorden les enquestes, el nostre gran problema és… la classe política.

]]> <![CDATA[Una Europa social]]>

La Unió Europea ha seguit un model d’enginyeria social un pèl rudimentari: la ideologia funcional de la integració pel mercat suposava que la integració social es produiria automàticament. Però hem arribat a un punt en el qual certes decisions ja no són neutres des de la perspectiva de la justícia i impliquen elements majoritaris, de manera que no seran socialment acceptades i legitimades sense un explícit contracte social i un criteri de justícia distributiva.

]]>