“L’educació és sempre un acte d’esperança”. Amb aquesta frase breu però curulla de contingut el papa Francesc sintetitzava la seva profunda convicció que l’educació és un mitjà essencial per reduir les injustícies i construir la pau. Per a ell, educar és una manera concreta de creure en el futur, en les persones i en la possibilitat d’un món millor. En un temps marcat per l’individualisme, la incertesa, les desigualtats socials i la cultura del rebuig, el Papa proposa una educació plenament humana.

El 16 de gener de 2014 es presentà a l’Institut d’Estudis Catalans el manifest Unes humanitats amb futur, promogut per un grup d’intel·lectuals, plural ideològicament i divers quant a àrees de coneixement. Més de tres-centes persones s’hi adheriren. El professor Armand Puig digué en el citat acte: “La cultura serà el gran desafiament del segle XXI [...]. Afirmar el futur de les humanitats vol dir garantir la pervivència de persones i pobles, significa resistir als moviments d’assimilació propis d’una cultura mundial uniformitzadora que comportaria la dissolució de la riquesa cultural de la humanitat i, per extensió, l’acabament de moltes formes de vida. Les humanitats són un baluard contra la deshumanització”. Que persones de reconeguda solvència afirmin en el manifest que “la minva de la cultura humanística comporta l’empobriment del pensament, la precarietat del discurs ètic i la pèrdua de la cohesió de la nostra civilització” o que “cal recuperar l’entusiasme per totes les creacions de l’esperit humà i restablir i potenciar la figura del mestre que conrea i comunica les humanitats amb passió” no és un tema menor. I més quan acaben afirmant que “les llengües i la literatura, la filosofia, la història i les arts són els pilars fonamentals de la civilització i la cultura”.