La polèmica de les estàtues franquistes al Born, les ja quasi quotidianes discussions sobre Sixena o la Sagrada Família, la possible destrucció de Vistabella o la proposta de desmuntar el monument a Colom són alguns dels últims escarafalls d’un debat patrimonial sense treva en què gairebé tots els discursos es construeixen sobre raons emotives, quasi viscerals i hostils, polaritzades pels propis interessos dels que hi participen, tot dinamitant qualsevol consistència argumental o bé revelant la seva ignorància. En definitiva, una discussió estèril i decebedora que revela -entre d’altres- la falta de consciència sobre què és el patrimoni i la seva preservació, i també el fracàs de les lleis de protecció del patrimoni actuals. Dos aspectes clau d’un complex repte global que és necessari abordar amb urgència.

arquitectura de Gaudí que visitem avui no és aquella construïda pel famós arquitecte, sinó una altra cosa. La Sagrada Família és l’exemple més evident i polèmic d’aquesta transformació, però no és l’únic. El famós drac del Parc Güell que els turistes saluden amablement cada dia tampoc s’ha conservat tal com el va construir Gaudí, sinó que amb els anys ha sofert ortodòncies i manicures que han alterat la seva expressió de manera significativa. Aquestes transformacions no són fets aïllats, sinó les conseqüències inevitables de qualsevol procés de mitificació i preservació com el que ha patit l’obra gaudiniana.