10 Tot mor. Moren els homes i les coses que fan, com moriria aquesta columna si un gerent amb cor d’iceberg n’investigués els ràtings. La mort és una cosa natural; part del procés. A Barcelona hi moren establiments cada dia. Passes un dia per un lloc i, com si fossin els sets d’una companyia cinematogràfica, el decorat ha canviat i ja hi ha una altra cosa.

]]> Fa poc vaig plorar en públic, a les proves del festival Primera Persona. A l’escenari hi havia Alison Statton, Spike i Stuart Moxham. Sense prevenir-me, de forma covarda i repugnant, es van posar a tocar Salad days. La lletra només té tres estrofes, però toca tots els botons de la plorera: “ Think of salad days / They were folly and fun / They were good, they were young ”. La meva dona es va girar per mirar-me, i va veure que grosses llagrimotes em penjaven del nas i la barbeta, com si fos un arbre de Nadal.

]]> No fa gaire vaig conèixer un escriptor que coneixia a tothom. Agents, crítics, autors... El paio era una espècie de Google vivent del món literari barceloní. Li entaforaves un nom a l’orella i li foties un dit al nas i al cap de pocs segons et vomitava a la cara el currículum d’algun patge menor del mundillo cultural local. Incloent-hi adulteris, enemics i faux pas inoblidables.

]]> No fa gaire em van humiliar de forma espantosa (als que no tenien pensat llegir aquesta columna però han ensumat patetisme: benvinguts). Jo presentava una pel·lícula a l’In-Edit, i enmig de la meva breu introducció dos fills de gossa van cridar-me que callés ja, que comencés la projecció. Què vaig fer jo? Com es pot suposar, no vaig fer el que em demanava el cos (rebentar-los la boca a violentes puntades de peu). Vaig sortir de la sala i va començar el film.

]]> Hola, soc el Kiko. Perdó pel pijama. Sempre escric així. Aquest que porto ara és especialment còmode, només se li està donant una mica la goma de la cintura i té aquest forat a l’entrecuix per on de tant en tant, si em despisto...

]]> Fa uns dies em vaig desfer de mil discos. Va ser una purga estalinista de llibre d’estil. Només em va faltar trucar de matinada, reunir els líders subversius i fer-los cavar les seves pròpies tombes en una fageda dels voltants.

]]> L’altre dia admirava les pintes que lluïen els Clayton Squares, un obscur grup de R&B de Liverpool, circa 1966, en una vella fotografia promocional, i em vaig dir: “Això sí que és una amplada de cinturó radical”. Per descomptat, vaig raonar tot seguit, la forassenyada amplada de cinturó (sis dits) d’aquell mod melenut no era realment radical. Radical de debò hauria sigut un cinturó que invertís la proporció amb els pantalons: tot cinturó, dels malucs al sec de la cama, i allà baix, al camal, sis dits de roba. A la vegada, aquell gest de radicalisme cinturonesc hauria creuat una última frontera, que és la que separa el que és radical del que és purament imbècil.

]]> Vaig descobrir el bacalao l’any 1990, a la base de submarins de Cartagena. Els valencians parlaven d’una música de ball miraculosa que es deia “bacalao”, senyant-se quan sonava el nom de cada tabernacle: Chocolate, ACTV, Barraca. Dibuixaven els logos als petates com si fossin escuts dinàstics: ratpenats rampants en un camp de mescalina. Quan vaig tornar de permís a Barcelona explicant això, els meus amics van creure que patia un brot psicòtic. Era una escena tan local que, exceptuant alguns espavilats, a casa ningú n’havia sentit a parlar.

]]> La setmana passada va morir Donald Trump, i Leonard Cohen va ser elegit president dels Estats Units. No, merda, espera: era a l’inrevés. Ja deia jo que tothom estava massa deprimit. És el que passa quan les notícies assoleixen el punt de tortura a la manera de La taronja mecànica: que al final no saps qui és mort i qui és viu.

]]> L’altre dia la gent de TV3 van violar el meu domicili, esbotzant la porta amb destrals, per fer-me unes preguntes sobre Bob Dylan, a qui acaben d’atorgar el premi Nobel. Dit així sona com si volguessin comprovar la meva coartada per al dia que el van balacear, però no era això. Dylan és viu, encara que si els del Nobel arriben a trigar una mica més segur que se’l troben garratibat, aferrant-se a la vella guitarra amb les seves fredes i ungloses mans.

]]> Emplena el següent qüestionari per saber si ets un artista de nyigui-nyogui:

]]> Ahir vaig fer 45 anys. Quan era més jove em pensava que no hi arribaria. No vull dir que em proposés morir de forma activa, però arribar a vell no era la meva prioritat. Així que vaig dedicar-me amb afany notable a posar medicaments en pols per forats on no procedia, beure’m l’equivalent del territori dels Grans Llacs en licors flamígers i, una nit del 1988, vaig pujar bastant fort al sostre d’un cotxe en marxa, a la carretera de Cornellà.

]]> Fa dues nits se’ns va enfonsar la poesia. Sona a línia vomitiva de Pablo Neruda, però jo ho deia en sentit literal. Es va sentir un BADA-BUM eixordador a les 4 del matí, i jo vaig saltar del llit pensant que un dels meus fills s’havia fotut de cap daltabaix de la llitera, però no: resulta que només s’havia ensorrat una prestatgeria Billy plena de llibres. Tot poesia. Quin pes em vaig treure de sobre aquella nit, amics meus, quan vaig comprovar que els únics malferits eren el Baudelaire i el T.S. Elliot.

]]> Ei. Mai he començat una columna amb “Ei”. He començat ensenyant la titola o insultant algú, però mai així. Tanmateix, l’altre dia vaig llegir una columna del Carlos Zanón en què es presentava amb “Hola, sóc jo”, i em va assaltar l’enveja. Així que: ei.

]]>