“Menys retòrica i més anar al fons dels fets”; el sociòleg francès d’origen algerià Sami Naïr aplicava la sentència de Voltaire a tantes paraules buides referides al present i el futur de la Unió Europea: “Una Comissió Europea que fa del pacte d’estabilitat econòmica el seu principal objectiu deixa les classes populars en mans del Front Nacional de Marine Le Pen”. “El partits tradicionals -rematava l’eurodiputat dels Verds holandesos Bas Eickhout- parlen però no se’ls entén, per això guanya Trump als Estats Units”.

“El órdago secesionista de Arenys podría repetirse en otros municipios”. Amb aquest títol Libertad Digital, el diari fundat per Federico Jiménez Losantos i associat al grup d’Intereconomía, encapçalava la notícia del primer referèndum per a la independència, que es va celebrar a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009. Des d’aleshores, tots els mitjans de comunicació, en paper i digital, editats a Madrid i províncies, han associat l’expressió órdago al procés català. La Razón, l’ Abc, El Mundo, El País, El Correo, l’ Expansión, La Gaceta, el Faro de Vigo, el Diario de León, el Diario de Valladolid, El Confidencial, El Español i molts d’altres la fan servir, dia a dia, per referir-se a notícies vinculades amb la política, la societat o l’economia catalanes.

Des que l’operació diàleg, impulsada pel govern espanyol, ha ocupat i ocupa grans titulars a la premsa catalana i és vista amb reticències a la premsa de Madrid, el focus d’atenció s’ha posat en el primer punt de les 46 reclamacions que el president Carles Puigdemont va fer arribar al president Mariano Rajoy l’abril del 2016. El primer punt era el referèndum. Sobre el referèndum la resposta del govern espanyol ha estat no i no. L’argument és que la Constitució no ho inclou i que la sobirania és del poble espanyol en el seu conjunt. Hi ha mitjans que fins i tot han portat a col·lació que els tribunals constitucionals d’Alemanya i d’Itàlia tampoc preveuen aquesta possibilitat, un argument que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría ha fet seu. Haurem de recordar que aquestes Constitucions tampoc fan esment que l’exèrcit garantirà la unió fraternal, cosa que sí que fa la Constitució del 1978 (només Turquia preveu aquesta possibilitat militar), i que els tribunals constitucionals dels països més avançats són institucions que els mateixos executius han impel·lit al descrèdit. Si Espanya continua menystenint el concepte de separació de poders i deslegitima les seves institucions, la Turquia que desitja Erdogan no queda tan lluny.

1 de maig de 1992. La plaça Roja de Moscou és un formiguer de gent que celebra el Dia Internacional dels Treballadors. Només fa cinc mesos que Borís Ieltsin és primer ministre de Rússia. A la plaça hi ha penons amb sant Demetri i Lenin, estendards amb la falç camperola i el martell obrer, excombatents de l’Exèrcit Roig amb tots els escuts i medalles heroiques i els retrats de Ieltsin. Gorbatxov, ni esmentar-lo. I, dalt de l’edifici del Kremlin, la gran estrella roja. És un espectacle sorprenent la suma de l’ahir i de l’avui d’un país entre l’URSS i la Rússia en construcció, la dels anys noranta.

Aquest estiu vaig sopar amb uns bons amics que viuen i treballen a Londres des de fa anys: un periodista i una professora d’universitat. Vam parlar del Brexit, of course. Els havia sorprès -més que sorprendre, els havia deixat atònits- el resultat del referèndum després de la manca de raons i arguments sòlids que polítics i mitjans de comunicació havien defensat a favor de l’opció “sortida” del Regne Unit del club europeu. També els preocupava la seva situació laboral davant la campanya contra la immigració i el control de fronteres. Òbviament, la seva situació té poc a veure amb els estudiants amb visat i amb els treballadors procedents de l’Europa de l’Est, uns col·lectius als quals la primera ministra Theresa May sí que pensa posar fre.

“Rhodes must fall” (“Rhodes ha de caure”) és el lema d’una campanya que reclama retirar una estàtua de Cecil John Rhodes (1853-1902) que hi ha al capdamunt del pòrtic d’entrada que dóna la benvinguda a la comunitat universitària i als visitants de l’Oriel College d’Oxford. Aquesta campanya, promoguda pels estudiants, vol desterrar del campus la figura del polític i magnat de la companyia De Beers. Rhodes va arribar a ser el principal concessionari de mines de diamants i d’or de l’Imperi Britànic. I el control de les mines sud-africanes bé valia una guerra, la Segona Guerra Bòer (1899-1902). El somni de Rhodes era crear una “Sud-àfrica britànica” i ho justificava sense embuts: “Som la primera raça al món i, com més espai del món ocupem, millor serà per a la raça humana”. Deixem clar que l’experiència africana del colonialisme global va ser excepcionalment brutal. El menyspreu racial i cultural va ser un dels motius de la violència física, però també ho va ser la voluntat dels governs europeus -a tot l’Àfrica- de deixar els seus súbdits africans en mans dels interessos del comerç o dels colons, els germans pobres dels grups i companyies de pressió que havien dissenyat el repartiment africà.

“Nena”, “noia”, “senyora”... És com sovint els mitjans de comunicació, els articles i fòrums d’internet en anglès es refereixen a les esportistes que practiquen, per exemple, “tenis femení”, “futbol femení”, “tir al plat femení”. Els homes són atletes de futbol, tenis i tir. El valor per defecte és patrimoni dels homes. D’aquesta discriminació i menysteniment vers les dones esportistes la Universitat de Cambridge en diu “infantilisme”. Aquesta és una de les conclusions que els experts d’aquesta universitat anglesa han obtingut després d’analitzar 160 milions de paraules de l’àmbit esportiu. Malauradament, una anàlisi del món de l’esport expressat en català o castellà donaria un resultat similar. La Universitat de Cambridge ja ha anunciat que està investigant el llenguatge emprat als Jocs Olímpics de Rio per discernir si hi hagut discriminació o no vers les dones esportistes. Mentre Cambridge supervisa a l’engròs els mots, m’avanço i faig una ullada als titulars dels diaris impresos i digitals durant les primeres jornades de competició.