La imatge dels robots xinesos ballant com professionals ha fet la volta al món. Ens fa preguntar si les màquines ens substituiran en moltes tasques que ara fem els humans. La intel·ligència artificial (IA) hauria d’augmentar el creixement de la productivitat en automatitzar la producció de béns i serveis i, més sorprenentment, la producció d’idees i descobriments. L’exemple paradigmàtic és AlphaFold2, el model d'IA que va "resoldre" el problema de la determinació de l'estructura 3D de més de 200 milions de proteïnes a partir de la seva seqüència d'aminoàcids. Això ha transformat la biologia estructural, ha reduït el temps d'anàlisi de mesos o anys a minuts, i va portar a la concessió del premi Nobel de química 2024 a Demis Hassabis i John Jumper de DeepMind. A més de facilitar la imitació i l’aprenentatge, la IA pot millorar-se a si mateixa en un bucle de retroalimentació. Ha passat de “predir la pròxima paraula” a una sofisticació creixent.

La paralització de Rodalies i els problemes continuats a l’AP-7 des que es van aixecar els peatges mostren unes infraestructures de transport que no només han quedat esquifides, sinó que també són potencialment perilloses. L’impacte en els 400.000 usuaris de Rodalies i els talls de l’AP-7, els accidents reiterats i les protestes recurrents, tenen un impacte important en el PIB. El resultat és que la productivitat a Catalunya està llastada per unes infraestructures de transport deficients que són fruit de la manca de planificació i d’inversió. Com i per què hem arribat fins a aquest punt?

La trompada dels aranzels de l’abril imposats pels EUA va generar unes previsions pessimistes per al 2025 que no s’han materialitzat. Segons l'FMI, l’economia mundial hauria crescut més d’un 3% el 2025 i la projecció per al 2026 és semblant. L’impacte dels aranzels s’ha esmorteït per les marxes enrere dels EUA, motivades per la resposta dels mercats financers i per la debilitat davant del control xinès de les terres rares, crucials per al món digital i per a la defensa. Tot i això, l’aranzel mitjà als EUA està prop del 15%, no gaire lluny del màxim del 20% dels anys trenta del segle passat sota la llei Smoot-Hawley. Això no vol dir que aquest augment no tingui conseqüències inflacionàries per als EUA i de desviació del comerç entre països. La Xina ven menys als EUA, però ho compensa amb vendes creixents en altres parts del món, entre les quals Europa. Només cal recordar la invasió de vehicles elèctrics barats i de gran qualitat al mercat europeu. També cal tenir en compte que la incidència de l’aranzel —qui l’acaba pagant— depèn de si l’empresa exportadora rebaixa preus per mantenir la quota de mercat, cosa que a curt termini intentarà fer. Veiem, per exemple, com els vehicles xinesos es venen a preu rebaixat, cosa que compensa els aranzels de la Unió Europea per protegir el sector. El primer risc per a l’any que ve és que la guerra comercial dels EUA amb la Xina s’aguditzi i que l’efecte dels aranzels arribi en diferit quan les empreses exportadores no puguin mantenir uns preus reduïts. En qualsevol cas, a mitjà termini la pujada d’aranzels portarà menys creixement.

Les grans plataformes digitals (les big tech) dominen l’economia. La tecnologia digital s'ha fet imprescindible, ja sigui per a la cerca d’informació, les xarxes socials, el comerç electrònic, els sistemes operatius o els telèfons intel·ligents. Cadascun d’aquests camps està dominat per poques empreses. Els lideratges són de Google amb el seu motor de cerca; Meta a les xarxes socials amb WhatsApp, Facebook i Instagram; Amazon en el comerç; Microsoft amb Windows i aplicacions; i Apple en el telèfon mòbil. Els costos fixos elevats, els efectes de xarxa i les economies d'escala dinàmiques (per exemple, en la corba d’aprenentatge) fan que les big tech siguin dominants. L’acumulació de dades porta a efectes de retroalimentació, en què més producció i més vendes indueixen més dades i més efectes de xarxa que fan que l’empresa sigui més eficient, millori els productes i serveis, i segueixi per davant dels competidors. Són, doncs, mercats que basculen cap a un guanyador que s’emporta tot el mercat o la major part (winner-takes-all o winner-takes-most).

El resultat de l’opa del BBVA al Banc de Sabadell ha estat inesperat, tant per als analistes com per als presidents dels dos bancs, Carlos Torres i Josep Oliu. Recorda el fracàs de José Ángel Sánchez Asiaín, president del Banco de Bilbao, quan va fallar l’opa hostil sobre Banesto l’any 1987. El BBVA s'ha quedat només amb una acceptació del 25 i escaig per cent. S’esperava que l’acceptació de l’opa per part dels accionistes del Sabadell estigués entre el 30% i el 50%, de manera que el BBVA s'havia de pensar si continuava endavant, i hi havia especulació sobre si apujaria el preu (que havia de ser “equitatiu” i aprovat per la CNMV).

La política industrial torna a estar de moda. El nou entorn internacional és proteccionista i prima l'autonomia per qüestions de seguretat i resiliència. És el resultat de les tendències confluents de la manca de govern de la globalització, el canvi tecnològic ràpid, el canvi climàtic, la pandèmia i la guerra. El reforçament de la producció interior en béns considerats essencials (medicaments, defensa, alimentació...) és a l’ordre del dia de tots els grans blocs en el món, i l'estructura de propietat de les empreses importa.

George Orwell va escriure la novel·la 1984 entre 1947 i 1948 i la va publicar el 1949. A la novel·la hi ha el personatge del Gran Germà, que ho vigila tot en un món on la informació es manipula. Aquest món està dividit en tres grans àrees: Oceania, amb tot Amèrica, el Regne Unit, Irlanda, Islàndia, Austràlia, Nova Zelanda i Àfrica del Sud; Euràsia, amb la Unió Soviètica i l’Europa continental; i Àsia de l’Est, amb la Xina, el Japó i Corea, entre d’altres. Aquestes àrees lluiten per explotar altres parts del món, però mantenen un equilibri. És un món d’esferes d’influència semblant a l’actual després de l’evolució recent dels EUA, tal com ha apuntat John Authers de Bloomberg.

William Vickrey, premi Nobel d’economia l’any 1996, va proposar posar peatges per controlar la congestió de trànsit als anys 1960. Era professor a la Universitat de Colúmbia a Nova York i pensava com en alleugerir l’accés a Manhattan, amb els colls d’ampolla que representaven ponts i túnels. Recordo que a mitjans de la dècada del 1980, en un seminari acadèmic conjunt entre la Universitat de Colúmbia i la de Pensilvània –on jo era professor–, el ponent tardava a arribar i Vickrey es va aixecar, i, per entretenir l’audiència, ens va explicar una història.

La baralla entre Elon Musk i Donald Trump ha acaparat l’atenció mundial. Hi havia apostes de quant temps duraria l’aliança atesa la personalitat de tots dos. S'havia especulat molt, i encara és una opinió molt estesa, que l’administració republicana governava en nom de l’oligarquia tecnològica de la qual Musk és un exponent molt visible. La idea no és nova; Marx i Engels afirmaven al Manifest comunista del 1848 que el govern no era més que el consell d'administració dels interessos de la classe burgesa. Certament, ho podria semblar, donada la representació de líders empresarials del món digital (entre d’altres, Mark Zuckerberg de Meta, Sundar Pichai d’Alphabet, Jeff Bezos d’Amazon, Tim Cook d’Apple, Sam Altman d’Open AI, a part de Musk de Tesla) a la primera fila de la presa de possessió de Trump. Ja havien intentat acostar-se al poder polític, amb Zuckerberg canviant la política de moderació a la xarxa, Bezos evitant que el Washington Post avalés un candidat abans de les eleccions i Cook prometent grans inversions d’Apple als EUA. Segurament els semblava bé el programa d’aprimar el govern (excepte els subsidis a les seves empreses, molt importants per a Musk a Tesla, salvada amb un préstec de l’administració Obama, i a Space X) i abaixar impostos. El pas de Musk pel govern, amb l’oficina DOGE per retallar despesa, ha estat catastròfic per als funcionaris acomiadats i per als receptors d’ajuda a tot el món a través de USAID, però també per als seus negocis, potser amb l’excepció de les dades privades que pot haver acumulat.

L’apagada del dilluns 28 d’abril va ser un cigne gris. Va ser un esdeveniment inesperat, que ens va fer conscients de l’enorme dependència que tenim de l’electricitat, però que estava en el radar com una possibilitat. El mateix operador de la xarxa elèctrica, Red Eléctrica de España (REE), va dir que l’apagada era excepcional i totalment extraordinària, però al mes de febrer, en l’informe anual de la seva matriu Redeia a la Comissió Nacional del Mercat de Valors, ja havia advertit als inversors que l'alta penetració de les renovables (l'any 2024 van representar el 60% de la generació) podria dur a pertorbacions en la xarxa i afectar el subministrament elèctric. Era, segons REE, un risc probable en el curt i mitjà termini que produiria una falta d’equilibri entre la generació i la demanda. A més, l’any 2023, la mateixa REE i la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència ja van advertir que hi havia risc d’apagada per sobretensió (amb un flux d’energia més gran que el que admet la xarxa de transport). A més, REE havia indicat que no disposava de prou eines per evitar les tensions a la xarxa. Bé, descartat el ciberatac, sembla que això és el que es va produir el 28 d’abril poc després de les 12.30 h, a partir de la desconnexió de plantes fotovoltaiques que van provocar que la freqüència baixés per sota dels 50 Hz i la tensió augmentés i desestabilitzés la xarxa. No van funcionar els tallafocs i França es va desconnectar poc després. El resultat va ser que “van saltar els ploms” i de cop es van perdre 15 gigawats de generació (aproximadament el 60% de l’electricitat que s’estava consumint).

Europa pot ser de les més perjudicades per les decisions preses per l'actual govern dels EUA: en el comerç, pels aranzels; en seguretat, per la connivència amb Rússia, i en política, pel suport a l’extrema dreta europea. La història del Vell Continent no ha estat precisament pacífica, però el final de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda consoliden la pau, que es trenca primer a finals del segle XX per la guerra dels Balcans i recentment per la invasió d’Ucraïna. La fi de l’aliança amb els EUA presenta un gran repte però també una gran oportunitat: fer un pas endavant en la unitat europea en política, seguretat, economia i ciència.

Trump fa trontollar el món amb amenaces d’imposició d’aranzels de forma generalitzada. Segons ell han de complir dos objectius: protegir l’economia dels EUA (i la indústria en particular) i proporcionar ingressos a l’estat (arribant a dir que podrien substituir l’impost sobre la renda, com en temps del primer secretari del Tresor, Alexander Hamilton). Amb l’experiència del seu primer mandat, se suposa que són també una tàctica negociadora per aconseguir altres fins. Per exemple, controlar la immigració il·legal i el tràfic de fentanil des de Mèxic i el Canadà (!). La imposició d’aranzels del 25% a ambdós països i la pausa d’un mes en implementar-los, a canvi de concessions (que semblen cosmètiques), així ho indicaria. La tàctica es basa en la idea que el cost d’imposar aranzels és molt més gran en un país petit que en un de gran com els EUA. L’economia de Mèxic o el Canadà és molt més dependent dels EUA que a l’inrevés, encara que les cadenes de producció estan integrades entre els tres països. De tota manera, el tacticisme pot fer que les víctimes no es prenguin seriosament l’amenaça. I si es pleguen a les peticions de Trump i aquest reverteix els aranzels, no s’aconseguiran els objectius de protecció i ingressos. Hi ha contradicció en els objectius. Per altra banda, cap càlcul raonable dona perquè els ingressos per aranzels substitueixin els impostos directes. Els aranzels els acaben pagant en bona part els consumidors americans amb preus més alts.

The Economist ha declarat que Espanya és l’economia dels països de l’OCDE que ho ha fet més bé aquest any; també va dir fa no massa que el govern de Pedro Sánchez posava en perill la democràcia. Crec que cal matisar les dues afirmacions.

Hi ha dues visions sobre l’impacte de la segona presidència de Donald Trump. La primera és que no hem de fer gaire cas del que ha dit en campanya i que hi haurà continuïtat amb les polítiques passades. Aquesta visió es fonamenta en el que va passar en la seva primera presidència, el pes de la realitat i els avisos d’altres membres del govern, a més dels contrapesos del sistema, que acabarien condicionant les actuacions del segon mandat. La segona visió és que el 2016 Trump no tenia un equip preparat per governar que ara ja té amb els programes desenvolupats (com el de l’Heritage Foundation). Avui disposa de tots els ressorts del poder comptant amb Senat i Cambra de Representants, i control de fet del Tribunal Suprem; s’hi ha d’afegir la xarxa social X d’Elon Musk, que pot contrarestar els mitjans de comunicació tradicionals.

El món espera el desenllaç de les eleccions als EUA. Les conseqüències per a la democràcia, les institucions multilaterals, per a Ucraïna i Europa són evidents i preocupants. A l'hora d’escriure aquestes línies Trump té un lleuger avantatge en les enquestes i les apostes. A Polymarket, el mercat de prediccions més gran del món basat en criptomonedes, on més de 100.000 usuaris han apostat, Trump està a més del 65% de probabilitat de victòria mentre que al setembre els candidats estaven molt igualats. Ara bé, els usuaris que han fet canviar la situació són uns quants que han fet grans apostes seguint un post d’Elon Musk. Amb la victòria de Trump, Musk hi té molt a guanyar i hi està invertint molt i al límit de la legalitat, com amb el sorteig diari d’un milió de dòlars per induir el vot republicà.

Ursula von der Leyen ha enviat una carta personalitzada als comissaris proposats per a la nova Comissió Europea (CE) que presideix. En la carta, amb una primera part general i una altra d’específica, els encomana la seva missió. En la part general Von der Leyen indica com a objectiu fer un pressupost a llarg termini més simple, més enfocat i que respongui al desig de ser una “Comissió d’Inversió” fent-se eco dels informes Draghi i Letta. Tot això en el marc del Pacte Verd i dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides. Amb la voluntat de fer una CE més transparent i propera.

En un context en què la democràcia liberal està amenaçada i els exemples de disfuncionalitat de diferents règims polítics abunden, ens podem preguntar com es comparen les institucions de la Unió Europea (UE) i dels EUA. El rerefons és la competència tecnològica i geopolítica entre els EUA i la Xina, i el predomini de la polarització política i social arreu.

La victòria del RN de Le Pen a França i la penosa intervenció de Joe Biden al debat amb Donald Trump als EUA han encès les alarmes a les forces demòcrates dels dos països. Ha estat el resultat immediat de decisions personals dels dos líders. Emmanuel Macron va decidir, sense consultar ni al primer ministre Attal ni al ministre d’economia Le Maire, convocar eleccions, pensant probablement que davant Le Pen la resta de partits donarien suport al seu projecte. No va preveure la formació del Nou Front Popular (NFP) i els macronistes s'han enfonsat fins al tercer lloc amb poc més del 20% de vots.

Al final de la primera dècada del segle XXI, hi havia a Espanya 55 entitats bancàries que han passat als 10 grups actuals. El procés de concentració ha estat empès per l’esclat de la bombolla immobiliària. Operacions fetes més tard, com l’absorció del Popular pel Santander el 2018, o de Bankia per Caixabank el 2021, també tenen les arrels en la crisi que comença l’any 2008. Després, el sector bancari ha estat més regulat i durant un període llarg en un entorn de tipus d’interès baixos que van disminuir la seva rendibilitat. Molts bancs europeus encara tenen un valor de mercat per sota del valor en llibres, una indicació que no són prou rendibles. Al mateix temps, el sector ha estat sotmès a la disrupció digital, que requereix grans inversions en tecnologia, a més de fer obsoletes les extenses xarxes d’oficines. La conjunció d’aquests elements fa que la grandària d’un banc importi, a causa de les economies d’escala en la tecnologia. Una de les raons per les quals els bancs americans tenen millors resultats que els europeus és que allà s'han format grans bancs nacionals, cosa que a Europa no ha passat al no completar-se la Unió Bancària. Una raó addicional és que, per reduir l’excés de capacitat, les fusions nacionals són les adequades, perquè és on els bancs tenen solapaments. L’entitat resultant podrà reduir costos en serveis centrals, plataforma tecnològica i en la xarxa d’oficines, així com adaptar la plantilla a l’economia digital. Malgrat les crides del Banc Central Europeu (BCE) perquè es facin fusions transfrontereres per guanyar escala i solvència sense malmetre la competència, la gran majoria són nacionals.

John Sturges va dirigir el 1960 el western Els set magnífics, que tenia per subtítol “Van lluitar com set-cents”. Eren, cordeu-vos els cinturons, Steve McQueen, James Coburn, Horst Bucholtz, Yul Brynner, Brad Dexter, Robert Vaughn i Charles Bronson. Avui les set empreses magnífiques són les cinc grans plataformes tecnològiques (BigTech) Apple, Microsoft, Alphabet (Google), Meta (Facebook) i Amazon, a les quals s'hi ha afegit Tesla i el fabricant de xips avançats NVIDIA. Aquestes empreses van generar més del 60% de la pujada de vora el 25% de l’índex borsari S&P 500 als EUA l’any 2023, del qual tenen prop del 30% de la capitalització. El seu dinamisme explica també la discrepància de retorns amb la borsa europea.