El morro fregit de la Polleria Fontana i els torreznos de la Bodega Carol. La bomba psicodèlica que serveix el Siscu al Museu de l’Embotit. La desastrosa paella (ehem!) de Jamie Oliver, l’addictiva sèrie Ugly delicious, de David Chang, i l’homenatge a la gastronomia italiana de la segona temporada de Master of none. Viatjar a Hondarribia per assaborir la txuleta madurada del Laia Erretegia, a Nova York per xarrupar les ostres que serveix Marcelo a la Grand Central Station o a Copenhaguen per fer un mix explosiu de tacos i mezcales a Hija de Sánchez.

Als concerts, a primera fila, i als restaurants, a la barra. M’agrada estar a prop de l’acció per sentir l’escalfor del guitarrista fent fumejar la seva guitarra o de l’itamae filetejant riffs de sashimi. A taula s’hi estarà més còmode, però la proximitat amb qui t’alimenta i la inestabilitat del tamboret acostumen a propiciar àpats més eixelebrats, pur rock’n’roll.

Dimecres, negra nit. Pels altaveus del microbús que m’apropa a Mas Salagros sona My heart will go on de Céline Dion i sento la necessitat de dibuixar un cor travessat per una fletxa al vidre glaçat. Sortosament, però, em cohibeix la presència de companys de l’escriptura golafre amb qui estic a punt de compartir la segona jornada de les Food & Wine Experience que organitza l’EcoResort de Vallromanes.

Sento enyorança del barri de Sants i dels migdies que vaig passar-hi fent el golafre mentre treballava a la productora de continguts gastronòmics Unto. He viscut tota la vida al Guinardó i, per distància i dinàmiques laborals i d’oci, Sants havia estat sempre un gran desconegut per a mi. La bodega Montferry, el forn Baltà, la paradeta Montero del Mercat de Sants o La Mundana van formar part del meu ecosistema gastronòmic durant aquells mesos; tornar després de tant de temps al Bartolí va ser un flash-back molt gratificant. Quines anxoves, mare de Déu.

Abraçat al vàter de l’habitació del Zenitude Hôtel de Narbona observo el meu reflex aquàtic esquitxat per les sobralles d’un festí gastronòmic dolorosament excessiu. Són les quatre de la matinada i tremolo espasmòdicament; és hora d’admetre l’evidència: he estat derrotat. Un ràpid repàs a les hores precedents us ajudarà a entendre com he acabat així; la relectura de les columnes que he escrit en aquests gairebé tres anys servirà també per contextualitzar amb més perspectiva la desfeta francesa.

“P o’ boy?! D’això en vull una crònica demà!”, m’escriu a Instagram la Marga, companya de feina, en veure la fotografia del sandvitx més icònic de Nova Orleans que m’acabo de cruspir al DooBop (Sardenya, 48, Barcelona). I, efectivament, tot just arribar a l’oficina al matí em demana detalls sobre l’entrepà de pollastre fregit del qual, em confessa, es va enamorar veient Treme, la sèrie d’HBO ambientada als carrers d’una vibrant urbs esquinçada per l’huracà Katrina.

Organitzar una ruta d’hamburgueses i patates braves just quan tots ens disposàvem a fer dieta (ehem) i tornar al gimnàs (ha ha ha!) per fer baixar el Nadal és una iniciativa maliciosa i brillant. Arran de l’èxit de l’acció Limited Editions de l’any passat, l’Edu de @BravasBarcelona, la bitàcola de referència per als devots de les patatones més picants, ha unit esforços amb la Maria i l’Adrià de @BestBurgerBCN per organitzar un tour de tres mesos en què deu locals de deu barris de la ciutat oferiran la seva proposta d’hamburgueses i patates braves creades en exclusiva per a aquesta ruta golafre.

La Xenia i en Jean defineixen Mecànic (Verntallat, 30) com un “centre de la imatge documental”, un espai de trobada per als aficionats als fotollibres que es divideix en espai expositiu, llibreria especialitzada i cafeteria. Hi assaboreixo la nova cervesa artesana Monsieur Vélo, una pale ale elaborada pels responsables de la botiga de bicicletes vintage barcelonina, i decideixo endur-me a casa, després de massa temps donant-hi voltes, el llibre-disc Atalaia, d’Ulldeter & Maria Pratts.

Fa més de deu anys que conec en Carles Armengol i just m’acabo d’assabentar que tres generacions de la seva família van regentar, entre el 1928 i el 2012, una casa de menjars anomenada Bar Collado a l’Hospitalet de Llobregat. Junts hem suat la cansalada a la pista de ball -ell amb molt més estil que jo, s’ha de reconèixer-, hem compartit vermut a trenc d’alba, hem rigut sense parar i ens hem repetit més d’una vegada allò tan clàssic d’“Ens hauríem de veure més sovint”. La vida i les seves circumstàncies han fet que les retrobades hagin estat força espaiades en el temps, però d’ençà que el Van Van Var (Pujades, 27) va obrir el maig del 2017 tenim un punt de trobada immillorable.

Fa unes setmanes vaig escriure aquí que de pizzes només en menjo “a casa, preferiblement al sofà i ocasionalment amb una lleugera ressaca jugant al pinball dins del meu cap”. Soc un bocamoll. La primera visita a Can Pizza (Passatge de Simó, 21, Barcelona) m’obliga a empassar-me aquelles paraules i a desenganxar més sovint el cul del sofà per gaudir, preferiblement sense ressaca, de les seves meravelles imperfectament rodones.

“Som l’únic animal que dissenya el seu propi menjar”. “Sense el disseny, la gastronomia no existiria”. Aquestes dues frases, pronunciades respectivament per Alberto Arza i Juli Capella durant la presentació d’ Historia del comer (Librooks) al Museu del Disseny de Barcelona, ajuden a contextualitzar un volum publicat originalment en anglès l’any 2016 amb el títol de Food history. Arza és el fundador i director creatiu de Papila, un estudi de disseny de Castelló especialitzat en el món de l’alimentació que, atès el cabdal d’informació sobre infinitat d’aliments recopilada amb els anys, va voler crear una nova manera divulgar la història del menjar.

Fa quinze anys vaig tenir la brillant idea d’editar, amb el meu amic Daniel Pujal, una revista cultural anomenada Ortodòncia. Només vam publicar-ne dos números, en bona mesura perquè no em veia capaç de gestionar l’estrès que comporta tot projecte d’emprenedoria. Admiració total, doncs, pels 140 agosarats que van donar-se cita a l’edició nadalenca de l’All Those Food Market.

Grups, segells i promotors d’arreu, preneu nota de com se les gasta Balloon Flights, un trio castellonenc que acaba d’editar un elapé de punk-rock que és pura adrenalina guitarrera i tot un còctel Molotov d’emocions desbordades: Psychologically broken (2018). Rebo el paquet a casa i quan l’obro descobreixo un flamant sobre amb talls de cecina envasats al buit. Em costa deixar de mirar-lo, no diguem ja obrir-lo, però les instruccions d’ús que també s’inclouen recomanen que el tast es realitzi amb el vinil sonant a tot drap, una espècie de maridatge de punk i cecina que ja em té el cor robat.

Feia molt temps que no estava tan relaxat com quan em van fer la foto que acompanya aquest text. També us ho podria confirmar qui la va fer, la María, amb qui vam gaudir de tres dies de (des)connexió total a Mas Salagros, un resort 100% ecològic ubicat a Vallromanes, a només vint minuts de Barcelona i al bell mig del parc protegit de la serralada del Litoral.

Segons l’últim estudi realitzat sobre la situació del comerç a Barcelona, l’any 2016 la ciutat comptava amb 7.974 centres de cotització de la Seguretat Social del sector de l’hostaleria, 6.985 dels quals com a serveis de restauració. L’oferta gastronòmica a l’abast del barceloní o del visitant sembla inabordable, més encara si un observa com s’estén la ciutat en totes direccions des del mirador panoràmic del Centre Comercial Arenas. M’hi han convocat per conèixer, tot dinant al restaurant Abrassame, una nova app que busca guiar el client famolenc perquè no es perdi entre tantes opcions i, per què no dir-ho, entre tantes opinions alienes no sempre del tot fiables.

Si Radio Birdman no va a Roger Estrada, Roger Estrada va a Radio Birdman. Reconec que és agosarat adjudicar-me el rol del profeta en aquesta adaptació lliure del refranyer popular; i encara més si convenim que aquest rol seria més adequat per a Rob Younger i Deniz Tek, els líders de la històrica formació de rock australiana, que el cap de setmana passat va actuar a la Sala Zero de Tarragona. Sigui com sigui, per veure en directe Radio Birdman la distància entre Bàrcino i Tàrraco no pot ser un obstacle.

“Hola, Roger, t’ha arribat un llibre a la redacció”. Obro l’app de Cabify i demano un vehicle amb destinació al carrer Diputació, 119. Obro el sobre que em donen: Delícies en llauna. Subtítol: Receptes saboroses i superfàcils de preparar. Escrit per Toni Monné, amb il·lustracions de Juan Linares i editat per Cossetània. Dues pàgines per recepta, amb llista d’ingredients i passos d’elaboració que fins i tot un sapastre com jo podria seguir. Arengs fumats amb blat de moro torrat i salsa verda; amanida tèbia de pastanaga i tonyina amb comí; tàrtar de sardinetes i alga nori, o wrap d’enciam a l’estil thai amb guatlles en escabetx. És, doncs, una guia de consulta eficaç per quan tens convidats i vols sorprendre’ls amb un vermut deluxe.

Veritat número 1: menjo de tot. Veritat número 2: no menjo de tot a qualsevol lloc. Tres exemples: les pizzes a casa, preferiblement al sofà i ocasionalment amb una lleugera ressaca jugant a pinball dins el meu cap; rarament menjo paella que no sigui la de la meva dona o la de la meva sogra; i el pollastre a l’ast, el diumenge, comprat al barri i degustat en bona companyia.

Fa uns anys vaig tenir una epifania: vaig (re)descobrir el pebre negre. No recordo quin era el plat que em va descobrir nous matisos en condimentar-lo amb aquesta espècie -fruit immadur i sec d’una planta enfiladissa originària dels Ghats occidentals de Kerala, si bé més d’un terç del pebre mundial es cultiva avui al Vietnam-, però sí l’esglai que em va provocar aquella revelació organolèptica. Des d’aleshores, excessiu com soc, poso pebre a gairebé tot.

He canviat de feina fa poc. Nova oficina, nous companys, nous clients, noves dinàmiques i una nova zona gastronòmica a explorar. Menjar a l’oficina ajuda a estalviar i a estrènyer lligams amb el nou equip, però soc dels que necessiten descomprimir l’estrès del matí i tenir una estoneta per a mi i els meus pensaments. En aquest mes i escaig ja m’he fet habitual de la cafeteria Neira (Via Augusta, 127), perfecta per fer-hi un minientrepà i un cafetó ràpid a mig matí, i de l’Ametller Origen (Muntaner, 364), proveïdor de nous i ametlles per fer bombejar el cor i abaixar el colesterol, i també de providencials safates de sushi per a aquells migdies que m’he de quedar clavat davant de l’ordinador.