<![CDATA[Ara.cat - Mario Gas]]> 10 <![CDATA[Rosa dels uns, Rosa dels altres, Rosa eterna]]>

Ningú volia que marxés. La sabíem fràgil i força dèbil, els últims temps. Però confiàvem en el seu caràcter, la seva fina ironia i la seva capacitat de lluitadora per continuar entre nosaltres. Bé, amb nosaltres –els moltíssims que l’estimàvem– hi continua, i continuarà en els nostres cors forever and ever. Inoblidable Sardà. Inoblidable Rosa.

]]> <![CDATA[Qui té por d’Edward Albee?]]> Acaba de marxar un gran autor, un gran dramaturg i -segons diuen- un home de tracte difícil tant personalment com en l’aspecte professional. Però més enllà d’aquestes dificultats, sense cap mena de dubte estem parlant d’un dels grans autors teatrals no només dels Estats Units sinó del món occidental de la segona meitat del segle XX. Els noms d’O’Neill, Miller, Williams i Albee configuren el quartet central del teatre nord-americà que ha influït en tots els autors de les generacions posteriors. En Albee també hi observem una clara influència, o coincidències, amb Beckett, el teatre de l’absurd i, fins i tot, Strindberg i Ibsen. En moltes ocasions, Albee també va manifestar la seva admiració per l’obra de Pinter i Genet.

]]> <![CDATA[Amiga/Amada: Emma Beltrán ‘Cohen’]]>

Una trucada, dilluns al vespre, demanant-me l’opinió sobre Emma Cohen i la seva vida em va tallar l’alè: les llàgrimes van pujar inapel·lables, van sortir amb força i no vaig poder articular paraula. Un cop mig recuperat, li vaig dir a la periodista tot el que pensava de l’Emma: molt i tot bo. Emma Beltrán era una persona que m’estimava molt. Últimament xerràvem per telèfon. No fa gaires mesos la vaig trucar des de l’Escala i li vaig dir: “Ei, sóc al Port d’en Perris amb la Vicky. He pensat en tu perquè sé com t’estimes aquestes platges i aquest mar”. “Agafa’m unes pedres allà on trenquen les onades i quan ens trobem me les dónes”, em va contestar.

]]>