<![CDATA[Ara.cat - Eva Bach]]> 10 <![CDATA[Si estàs trist per Nadal]]>

El Nadal també té la seva cara trista. Quan els carrers es guarneixen de llums i les taules de festa, la tristesa fa acte de presència en moltes llars i molts cors d’una manera força més punyent que en altres èpoques de l’any.

]]> <![CDATA["No s'admeten persones que molesten"]]> Llegia fa poc en aquest diari que els hotels que no admeten criatures són cada cop més: en poc temps han passat de ser una raresa a ser una opció que cada cop té més adeptes. Darrerament, ho he vist en alguns restaurants i també en algunes visites i activitats d’oci.

]]> <![CDATA[Omplir-nos de natura]]> El periodista estatunidenc Richard Louv va definir fa uns anys el denominat trastorn per dèficit de natura. Segons ell, la vida urbana i el temps que passem amb dispositius tecnològics ens han allunyat del medi natural i de la vida a l’aire lliure i això perjudica la nostra salut i la de les criatures. Provoca estrès, ansietat, irritabilitat, manca de concentració, d’atenció i de creativitat, i fins i tot fatiga, obesitat, falta de vitamina B i debilitament general del sistema immunitari, entre d’altres. Louv es va basar en una seixantena d’estudis que demostren els efectes negatius de la desconnexió de la natura i els beneficis físics, emocionals i per a la socialització que ens aporta estar-hi en contacte.

]]> <![CDATA[Ràbies que amaguen tristors]]> A Contes per pensar, de Jorge Bucay, hi ha un conte molt il·lustratiu sobre la tristesa i la fúria. Diu que hi havia una vegada un estany preciós d’aigües cristal·lines, amb reflexos de tots els blaus i verds existents i peixos de tots els colors. A aquest estany hi van arribar la tristesa i la fúria. Totes dues es van despullar i van entrar a banyar-se. La fúria és inquieta i s’hi va estar poc, sempre té assumptes pendents i no pot estar aturada, així que va sortir aviat. Com que és cega, o no hi veu clar, i sovint es precipita, no es va adonar que es posava la roba de la tristesa i va marxar. La tristesa es va quedar més estona, és més lenta i tranquil·la, i li agrada quedar-se on és i recrear-se. Quan per fi va sortir, com que és molt lúcida, va veure de seguida que aquella roba no era la seva. Però com que si hi ha una cosa que no li agrada és que la vegin nua, es va posar la de la fúria i va marxar. Conten que des d’aleshores, a vegades topem de cara amb la fúria, ferotge, cruel, despietada, però si mirem bé veiem que és només una disfressa i que al darrere s’hi amaga la tristesa. Altres vegades topem amb la tristesa i al darrere s’hi amaga la fúria.

]]> <![CDATA[Com educar les emocions sense intimidar]]>

L’interès per les emocions i l’educació emocional ha augmentat en molts centres educatius arran de les seqüeles emocionals de la pandèmia. Però no de tot el que es fa relacionat amb les emocions se’n pot dir educació emocional ni afavoreix realment la salut emocional. Abans d’introduir qualsevol activitat o iniciativa concreta, convé reflexionar sobre el seu sentit i utilitat, i també és indispensable crear progressivament un context i un clima de confiança previs que facilitin, propiciïn i acullin -i en cap cas forcin- l’expressió emocional lliure, honesta i respectuosa. 

]]> <![CDATA[Explicar l’adolescència a adolescents (i 2)]]> ¿Heu provat d’explicar l’adolescència als vostres fills, filles o alumnes adolescents a través d’alguna imatge o metàfora que ho exemplifiqui? Si ho heu fet i heu aconseguit mantenir una conversa interessant i enriquidora al respecte, us felicito. Si no, no patiu, passa sovint quan plantejo aquesta activitat. La majoria de les vegades, els adolescents reals no connecten amb les explicacions i les imatges que els són transmeses, fan cares rares o de desconcert perquè no els arriben ni traspassen o bé perquè els neguitegen i els incomoden. 

]]> <![CDATA[Explicar l’adolescència a adolescents (1)]]> Imagineu que heu d’explicar al vostre fill, filla o alumnat adolescent què és i què suposa l’adolescència, quin sentit i quines peculiaritats té aquesta etapa vital en la qual es troben ara, a mig camí entre la infantesa i l’adultesa. Què els diríeu? Penseu també en alguna imatge o metàfora que els podríeu mostrar per il·lustrar la idea o la visió que en teniu i facilitar-ne la comprensió. Quina escolliríeu?

]]> <![CDATA[Tens converses de qualitat?]]> La qualitat de les relacions té molt a veure amb la qualitat de la comunicació i del tipus de converses que mantenim amb les persones més properes a nosaltres. El psiquiatre canadenc Eric Berne va definir sis nivells de comunicació, que van del més simple i superficial al més complex i profund. El primer i més elemental són les fórmules rituals estereotipades, és a dir, les expressions de cortesia i salutació com ara “bon dia”, “sisplau”, “gràcies” o “disculpa”, també les converses d’ascensor sobre el temps o similars. El segon nivell és el que practiquem quan parlem dels altres, i engloba crítiques, tafaneries i rumors. El tercer i el quart consisteixen tots dos en parlar d’un mateix: el tercer se centra en expressar idees, opinions i coneixements, mentre que el quart fa referència a explicar vivències i experiències personals, la qual cosa sol comportar una mica més d’implicació. El cinquè té a veure amb compartir sentiments, i el sisè i darrer –el més íntim, acurat i evolucionat–, amb cultivar l’afecte i l’amor. Qualsevol dels nivells inferiors agafa una altra volada si es practica des de la perspectiva d’aquest darrer. No és el mateix dir “bon dia” com a signe de bona educació que dir-ho somrient i desitjant de cor un bon dia. L’economista i escriptor català Ferran Ramon-Cortés n’estableix cinc de molt similars i complementaris als de Berne: parlar de coses, parlar dels altres, parlar de mi, parlar dels meus sentiments i parlar dels sentiments que hi ha entre nosaltres. 

]]> <![CDATA[¿La pandèmia ens ha deshumanitzat?]]> Voldria poder respondre que no, però em temo que un xic potser sí. Al principi, érem molts els que desitjàvem que aquesta situació tan adversa i dolorosa ens brindés uns quants aprenentatges vitals pendents i ens fes més humans. Dos anys després, d’aprenentatges és obvi que n’hi ha hagut. D’humanització no tan sols ho dubto, sinó que també em pregunto si no ens hem deshumanitzat una mica més. No ho dic només per la cruel soledat amb què han mort o han hagut d’enfrontar malalties greus moltes persones, sinó per la manera com tot el que hem viscut ha desmillorat i en alguns casos degradat les relacions interpersonals.

]]> <![CDATA[Estralls emocionals en docents]]> En formacions presencials a famílies i professorat, que estan començant a reactivar-se de nou, estic observant un seguit de casos en els quals es detecta clarament que la pandèmia ha fet estralls emocionals, o ha fet emergir desordres que ja hi eren en estat latent, i el més preocupant és que sovint la persona afectada no se n’adona. 

]]> <![CDATA[Oh, no! Amb els biberons també?]]> Fa uns dies vaig anar a una farmàcia de prop de casa a comprar un biberó. Tenia la neta a casa i, quan l'hi anava a preparar, vam tenir un problema i vaig haver de baixar a buscar-ne un de nou. Vaig demanar-ne un per a llet de fórmula i per a vuit mesos. El dependent em va demanar si era per a nena o nen i em vaig quedar garratibada. Malauradament, em consta que a vegades encara passa amb la roba, les joguines i amb alguns altres accessoris de bebè. Però no em podia imaginar que pogués passar-me amb un biberó! Li vaig fer notar la meva sorpresa. “Com? No em diràs que hi ha biberons de nena i de nen?”, li vaig preguntar incrèdula. “Sí, són diferents”, em va respondre. “Doncs ja m’explicaràs en què”, vaig replicar un xic estupefacta. “Varien els colors i els dibuixos”, em va dir sense immutar-se. Jo ja m’estava posant una mica mosca però em vaig contenir. Em vaig imaginar que tot seguit em deixaria anar que els de les nenes eren roses i els dels nens blaus, però va ser pitjor. Em va dir que els de les nenes tenien més dibuixos i eren més acolorits. I me’n va ensenyar un tot llampant de tulipes de colors. Aquí sí que ja no vaig poder més i li vaig dir: “Així doncs, se suposa que als nens no els escauen les flors i els colors? ¿Potser ja va sent hora de superar aquest discurs i aquests estereotips, no trobes?” Va posar cara de circumstàncies i no em va dir que no però tampoc que sí. 

]]> <![CDATA[Criatures hiperactives o hiperactivades?]]> Moltes vegades, en lloc de parlar de criatures hiperactives potser hauríem de parlar de criatures hiperactivades per la societat o l’entorn que les envolta. Sovint som les persones adultes del seu voltant les que anem per la vida passades de revolucions i les estressem i hiperactivem amb un excés i un continu d’estímuls simultanis, amb una desatenció sistemàtica dels seus ritmes naturals o amb unes pretensions i exigències que responen més a les nostres necessitats que a les seves.

]]> <![CDATA[El perill de sobrevalorar les qualitats]]> El fet que per cultivar una autoestima sana sigui més important reconèixer i atendre les necessitats que reconèixer les qualitats, no significa que les qualitats no comptin. Tota criatura ha de sentir que en té, que val, que és capaç de fer coses valuoses i que pot aportar alguna cosa de valor al seu entorn i als altres. No tots valem per a tot, però tots valem per a alguna cosa, i família i escola ens han d’ajudar a descobrir-ho. Diu José Antonio Marina que tot nen o nena té dret a l’experiència d’èxit merescut, que ha de poder sentir-se capaç d’enfrontar-se a coses i poder dir “Que bé que ho he fet!” I que no hi ha criatura maldestra ni dolenta. És responsabilitat adulta que no n’hi hagi. 

]]> <![CDATA[Llavors d’una sana autoestima]]> L’edició d’enguany de l’Emotour l’hem dedicat a l’autoestima. Si hi teniu interès, estan penjades a YouTube les cinc ponències que hi va haver, d’uns vint minuts cadascuna. S’hi pot accedir posant al buscador "Emotour 2022". 

]]> <![CDATA[Ssst, primer que s’expressin]]> Hi ha adolescents que es queixen que a vegades no els deixem acabar de parlar, que quan ens imaginem per on van o ens diuen coses que ens incomoden o que no compartim, perdem ràpid la paciència i saltem abans d’hora. És un patró de comunicació comú a molts pares, mares i profes. I no només amb adolescents, en qualsevol conversa en general. ¿Quants de nosaltres sabem escoltar de debò, amb paciència i atenció plena no només fills i filles, sinó també la parella, les amistats i altres persones properes, fins que acaben de dir el que ens volen dir, sense interrompre, avançar-nos, posar-hi cullerada o canviar de tema?

]]> <![CDATA[Joana, el regal més bonic]]> Aquest any els Reis d’Orient han arribat a casa nostra per avançat. Han vingut mig any abans i ens han portat un regal insuperable, el més bonic i valuós del món: una nina de veritat, de nom Joana, que em té el cor robat; la meva primera neta, filla del meu fill gran i de la seva companya d’ànima i de vida.

]]> <![CDATA[Tenir pau a taula per Nadal]]> Tenir pau a taula per Nadal és un dels regals més bonics que podem fer a les criatures i adolescents que s’asseuen amb nosaltres. Algunes recomanacions per facilitar-ho:

]]> <![CDATA[Contemplar-la per estimar-la]]> Escric aquest article encara impactada per un espectacle impressionant que he contemplat fa poc al delta de l’Ebre, a Lo Delta que tant estimo, tristament devastat per llevantades recents però sobretot per la insensibilitat dels qui no saben que una reserva natural no protegeix només els ànecs sinó també la nostra vida i la del planeta.

]]> <![CDATA[Adeu-siau, racó de pensar]]> El racó de pensar s’ha fet servir i es fa servir sovint com un càstig encobert, més suau i benvolent que els càstigs tradicionals, però no deixa de ser una mena de càstig. En comptes d’enviar la criatura a la seva habitació o fora de l’aula, se l’envia al racó de pensar. Però també és cert que, ben utilitzat, ha representat una evolució del càstig. Això és quan el seu propòsit no és castigar, sinó afavorir l’autoconsciència i l’autoregulació de la conducta o de les emocions per poder parlar-ne després. Però té una sèrie de mancances i contrapartides, començant pel mateix nom, que conviden a superar-lo i a deixar-lo enrere.

]]> <![CDATA[Col·locar-se de maneres saludables]]> Un dels motius principals pel qual a vegades adolescents (i adults) recorrem al consum de substàncies diverses que intervinguin sobre les nostres conductes, emocions, sensacions o percepcions té a veure amb la necessitat d’experimentar plaer. Es tracta d’una necessitat neurobiològica de primer ordre. El nostre cervell necessita una dosi suficient de plaer, tant per obtenir sensació de benestar i satisfacció com per produir motivació i aprenentatge.

]]>