Tot sovint quan ens referim al col·lectiu juvenil posem etiquetes: els mil·lennials o la generació Z, entre d’altres, com si totes les persones joves tinguessin els mateixos interessos, es trobessin amb situacions idèntiques o afrontessin els mateixos itineraris vitals. En realitat, el que fem és identificar en aquest col·lectiu els canvis socials i econòmics que es van produint i, més recentment, l’impacte de la creixent digitalització i l’efecte de les diferents crisis que s’han succeït des de 2008. Ara, ens podríem preguntar quina etiqueta els posaríem quan ja s’entreveuen els efectes d’una pandèmia que ha durat una mica més d’un any: creixement dels problemes de salut mental i agreujament de la situació socioeconòmica de les persones joves, especialment de les més vulnerables i, en particular, de les dones.

El camí per ser metge és llarg i costerut. Per seguir-lo cal vocació, autoexigència, entusiasme, moltes hores de treball i d’estudi, renúncies personals i una gran dosi de paciència. Per entrar a estudiar en una de les facultats de medicina a Catalunya la nota de tall és una de les més altes del sistema universitari i, per tant, l'estudiantat de batxillerat ja comença la competició per aconseguir una de les 1.054 places. Després de sis anys d’estudi, és complicat que les persones graduades en medicina puguin exercir la professió si no assoleixen un nou esglaó: aprovar l’examen MIR. Algunes opten per començar a preparar aquesta prova mentre estudien l'últim any del grau, ja que només hi ha una única convocatòria anual, que sol ser al febrer. És a dir, set mesos després de finalitzar el grau poden presentar-s'hi, la qual cosa significa que, de facto, després de set anys, si tot va bé, inicien un altre període de formació com a metge intern resident de quatre o cinc anys, segons l’especialitat. La dificultat no només és l’examen, sinó assolir la màxima nota per poder escollir l’especialitat que marcarà el seu futur professional.

La crisi sanitària va començar tot just quan es reivindicava, com cada any, la igualtat real i efectiva entre dones i homes. Una reivindicació feta en un moment en què les diferències en el mercat laboral eren molt evidents i en detriment de la dona: taxes d’ocupació més baixes (fins i tot les que havien aconseguit un nivell d’educació superior), més temporalitat parcialitat en la contractació, salaris més baixos i taxa de risc de pobresa o d’exclusió social més elevada. A més, una anàlisi per branques d’activitat posava en evidència que les dones treballaven, principalment, en el comerç, la sanitat, els serveis socials, la restauració, l’hostaleria, l’educació, les activitats administratives i com a empleades de la llar.

A mesura que s’avança en el coneixement del covid-19 es va confirmant que la clau per despertar-nos del malson la tenen els nostres joves. És a qui menys afecta aquesta nova malaltia que ens ha confinat a tots durant setmanes i ha deixat al descobert quin és el rostre del nostre model econòmic i social. Un model econòmic amb un pes molt important del comerç i del turisme i una societat amb una taxa de pobresa del 21,3% (24% en el col·lectiu femení) i que només destina un 0,8% del PIB a prestacions socials per a la família i fills i un 0,1% per a habitatge, molt per sota de la mitjana europea.

L’atur juvenil és un problema estructural que ha crescut de forma alarmant des de l’inici de la crisi, amb unes conseqüències directes per a l’actual generació i, també, per al creixement econòmic del futur i les noves generacions. Les respostes del govern espanyol per combatre’l, basades en l’austeritat pressupostària i en un canvi de model de relacions laborals a partir de la reforma laboral del 2012, han afectat l’accés a l’ocupació i les modalitats contractuals adreçades a les persones joves de menys de 30 anys. S’han consolidat així les bases jurídiques d’un model d’ocupació precària, amb menys drets econòmics i socials, que s’albira com el model laboral del futur.

Fa uns dies l’Eurostat, l’agència estadística europea, tornava a posar al centre del debat la problemàtica de l’atur juvenil en publicar la taxa corresponent al 2015 de persones joves menors de 25 anys etiquetades com a ni-ni (o NEET, l’acrònim de “no està ocupat, no estudia i no rep formació”, en català NOEF). Altre cop Espanya se situa en el grup dels països europeus que presenten taxes elevades, amb un 15,6% (3,6 punts percentuals per damunt de la mitjana europea), una situació que s’agreuja si es considera l’edat d’entre 20 i 24 anys, en què la taxa arriba al 22,2% (4,9 punts percentuals per damunt de la mitjana europea), i si s’acota entre els 25 i els 29 anys, en què arriba al 26% (6,3 punts percentuals per damunt de la mitjana europea). Paradoxalment, segons la mateixa font, d’aquestes persones joves menors de 25 anys només un 3,2% no vol treballar, una xifra que és un 4,3% si l’edat se situa entre els 25 i els 29 anys (percentatges menors a la mitjana europea i menors a les corresponents a l’any 2008).

Després de 8 anys i mig de crisi, l’esforç ha recaigut sobre els ciutadans, i qui més n’ha patit les conseqüències han estat els col·lectius més febles, especialment les persones joves. Al mateix temps, s’han posat les bases que poden agreujar encara més la situació actual, si no hi ha un canvi radical en les polítiques públiques. Ras i curt, s’ha aprofitat la crisi per retallar drets econòmics i socials.