Començo pel final: en l’actual procés congressual Esquerra haurà d’encarar el debat sobre la conveniència de deixar de ser un partit polític exclusivament independentista. Substituir l’objectiu final de la independència, fixat en l’article 2 dels estatuts des de la darrera dècada del segle XX, pel de la proclamació de la República Catalana. És voluntat d’alguns militants independentistes incorporar aquesta qüestió amb la mateixa naturalitat amb què s’han anat integrant noves estratègies post-Procés. Efectivament, atès que la victòria de l’1-O no havia estat la definitiva i motivats per la màxima de guanyar o aprendre, el republicanisme va assumir que només podria aspirar a liderar un nou procés cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació si era capaç d’entomar la penyora derivada de metabolitzar els errors comesos entre 2015 i 2017. Per exemple, haver confós el silenci de gran part dels nostres compatriotes no independentistes amb una adhesió passiva a l’unilateralisme.

El passat dia 28, TV3 va emetre un reportatge sobre la filla de Valentí Oliveras Valls, català deportat des de França als camps de concentració nazis, mort al de Gusen el 1941, que acaba de ser indemnitzada per l'estat francès per la seva implicació en la deportació del seu pare. 

La Diada commemora la voluntat de preservar el llarg llegat de lluites en defensa de les conquestes socials i de les llibertats nacionals de Catalunya. Hi evoquem el coratge d’una població que resistí quasi dos anys el setge ferotge de les tropes borbòniques. I, d’igual manera, se’ns hi fa present l’esperit de sacrifici en la defensa del règim constitucional català tan admirat per europeus contemporanis com Voltaire.

Fa uns dies el comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Vinyes, va publicar un article en què, amb el títol L’intèrpret, m’acusava -ben segur, extensible a tots els d’Esquerra- d’erigir-nos “en intèrprets dels destinataris d’una exposició donant per descomptat que se sentiran ofesos”. Tot plegat, conseqüència d’un prec a l’alcaldessa Colau perquè no permetés l’exposició al carrer de l’estàtua de Franco arran de l’anunci d’una exposició sobre el franquisme. No he aconseguit entendre el perquè de la virulència de la resposta, atenent al fet que en cap moment vaig qüestionar l’exposició i tan sols opinava que, en exposar al carrer el dictador, es contribuïa a normalitzar l’anomalia. No sé escatir què en treu Vinyes d’esplaiar-se en la befa, bo i fent servir termes adreçats a la meva persona com ara “enrabiat”, “pontifical”, “estirabot atabalat, poc informat [...] imprudent i excessiu”, etc.