De totes les errades que he comès en el meu periple maternal, que en són moltes i variades, també hi ha hagut un gran encert: apuntar els meus fills a l’esplai. És l’esplai del poble, es diu Globus Roig, i com tots els esplais eduquen en el lleure i sobretot eduquen en una cosa enorme: que els més petits tinguin com a referents adolescents que els fan de monitors, que juguen amb ells i que els porten de colònies a canvi de res. Tornem a aquest concepte perquè no ens passi per alt. A. Canvi. De. Res. És la generositat màxima en un món on els adolescents tenen fama de no aixecar el cap del telèfon i viure en un scroll infinit sense criteri propi. Posem en valor aquest reducte de joves que han decidit hipotecar tots els caps de setmana i les seves vacances per estar amb els nostres fills.

Hi ha famílies que tenen claríssim quina escola volen per als seus fills i d’altres que comencen un intens treball d’investigació després del test positiu d’embaràs. D’entrada us diria que l’escola perfecta no existeix. Igual que no existeixen els pares perfectes ni la feina perfecta. Sempre hi haurà alguna cosa que grinyola i caldrà definir quines són les veritables línies vermelles. Sí que veig molt important el fet de valorar diferents opcions educatives i anar a veure més d’una escola, sigui a les portes obertes o bé fent una entrevista personal. Siguem honestos, si per comprar un cotxe anem a diferents concessionaris, això que és infinitament més important, requereix el nostre temps i tenir ben clar com és el centre on farem la preinscripció.

-Sí, soc professora. De secundària.

Si els meus fills em senten dir això del prime, fan mala cara i marxen avergonyits del meu costat.

Veig el número de l’escola infantil a la pantalla i se m’atura el cor.

Ser mare mai és fàcil i per Nadal trobo que el tema es complica. Dono gràcies que el meu fill petit ja té deu anys i m’he estalviat moltes coses, com tenir un elf entremaliat a casa que cada matí pensa en una malifeta nova. Les xarxes socials estan plenes d’imatges d’aquest elf i jo només puc respirar alleujada de veure que aquesta moda no m’ha enxampat. A quantes tradicions importades ens haurem de sumar? A casa tampoc hem fet mai calendaris d’Advent d’activitats (¿voleu dir que els nostres fills saben què vol dir el terme Advent?), i encara menys calendaris d’aquests on cada dia hi ha un regal. Això sí, reconec que vaig seguir la nova tradició d’anar a buscar el tió a la muntanya, i mireu, potser no calia. Quan jo era petita el tió sabia perfectament arribar tot sol a casa i la nit de Nadal apareixia molt digne al menjador i es retirava l’endemà. Feina feta. Per tant, si no heu anat a fer cap recerca amb mapa del tió, estigueu ben tranquils: sabrà trobar el camí, com ho ha fet tota la vida. Potser estem sobreprotegint també el tió i no confiem prou en la seva autonomia.

Els meus fills tenen amics de tota mena. El que sempre volta per casa. L’amic del pàdel. L’amic otaku que sempre està en línia. Els amics de l’escola. Els de l’esplai. Els fills d’amigues meves i que ara són amics seus. L’amic que sempre organitza plans. L’amic que no truca mai. El millor amic. L’únic amic. O l’amic que a nosaltres ens cau fatal.

Que els meus fills es barallessin tota l’estona no ho havia vist venir. Penseu que jo soc filla única i, esclar, no tenia ni idea que això seria una constant de la relació entre germans. A casa nostra sempre se senten crits i sempre hi ha algú que li diu “Paraaaaa” a l’altre. Ja us imagineu que en ser quatre nois quasi sempre juguen de manera brusca, sempre s’estan estomacant i el que comença com un joc sovint acaba en un gran drama. Que potser hi ha germans que juguen tranquil·lament als escacs tota la tarda? O fan receptes amb la il·lusió de ser els nous germans Roca? Doncs els meus no. Els meus discuteixen, s’enfaden i es diuen de tot. I això dels germans sempre és així?, vaig preguntar completament ingènua a la gent que té germans. Sí, sempre és així.

Els meus fills no llegeixen i he intentat no ofuscar-m'hi. Sempre penso que hi haurà un dia o un llibre que els canviarà el xip i, de sobte, voldran llegir. Té raó la Maria Pombo quan ens va dir que hem d’assumir que hi ha gent a qui no li agrada llegir. Però il·lusa de mi m’havia empassat aquella llegenda del “si tu llegeixes, ells llegeixen” i per desgràcia a casa nostra aquest mantra no funciona. Si estenc la roba ningú surt al pati, si algú para taula doncs la para sol i si jo estic llegint una novel·la els meus fills miren una sèrie.

Com a profe i com a mare us confesso que el setembre és el meu mes preferit de l’any. Sant tornem-hi. M’encanta triar nova agenda i començar el curs amb la il·lusió de voler fer-ho tot bé. És com quan de petita estrenava una llibreta, feia un títol bonic i escrivia les dues primeres pàgines amb molt bona lletra. Setembre és així, és el mes de les bones intencions, de les pàgines en blanc i dels dies llargs que encara fan olor d’estiu. Fins i tot els nostres fills estan pensant: “Aquest any sí que ho faré tot bé i trauré molt bones notes”. Al juny en tornem a parlar.

Entro al lluminós pis de l’Eixample que comparteixen els artistes Lourdes Ral i Roger Salvadó i, malgrat que estem al rovell de l’ou de Barcelona, s’hi respira un clima de pau que em sorprèn. És un pis petit on sembla que el temps s'hagi aturat. Potser és per tot el mobiliari antic que pertanyia a l’àvia de la Lourdes o bé per la quantitat de llibres que hi ha a cada estança. Tots dos són àvids lectors i apassionats del cinema i de la música. Em recorden una mica als humanistes del Renaixement, però actualitzats al segle XXI, en què les acadèmies són les cafeteries de Barcelona on busquen inspiració.

Em tremola l’ull i tot just som al juliol. I això que no em vull queixar gaire perquè tinc l’enorme sort de ser mestra i puc conciliar prou bé les vacances dels meus quatre fills. Tres mesos, quatre adolescents, quatre àpats diaris. Mengen moltíssim i el tema ja no és fer el dinar, és planificar-lo i que sigui alguna cosa contundent i atipadora. Penseu que si m’he de posar a arrebossar pits de pollastre hauria d’haver començat a l’abril.

Arriba el juny i torna a sortir el tema de si cal fer regal als mestres. Fins i tot li he preguntat al ChatGPT a veure què n’opina i em diu que “és un gest bonic si és una cosa senzilla i feta amb respecte”. Esclar que sí, fes un regal a qui tu vulguis, només faltaria. Pots tenir un detall amb el professor de ioga, amb la veïna que et guarda els paquets o fins i tot regalar unes flors a la moni de l’esplai que el teu fill s’estima tantíssim i que enguany diu que plega. Que estiguem qüestionant l’art de fer feliços els altres em fa plantejar seriosament en què ens hem convertit. Sincerament us dic que a mi regalar em fa molt feliç. Fins i tot més que no pas rebre regals perquè mai sé quina cara posar i sempre em fa patir que l’altra persona es pensi que no m’ha agradat. Estic a favor de fer regals? Sempre, sí.

Estic desanimada. I em sap greu estar-ho perquè no hi ha res que em faci més feliç que ensenyar història de l’art a segon de batxillerat. Si vau triar aquesta optativa ja sabeu de què us parlo. És una matèria que et canvia per sempre la mirada i fins i tot la manera de viatjar. A mi fins i tot em va canviar la vida perquè, tot i que tenia claríssim que volia ser professora a secundària, no tenia clar de què. Vaig descartar la meva idea inicial (filologia anglesa) per estudiar història de l’art i ara ja fa vint anys que explico l’assignatura. Vint. Però el nou model d’examen de la selectivitat m’ha desinflat. Sé que molts professors esteu igual i suposo que a la resta de matèries també hi ha canvis contundents, però jo us explico la meva.

Arribo a Castellcir i Maria Espín m’abraça amb força. Em rep com si em conegués de tota la vida i em fa sentir com a casa sense haver posat mai un peu a la seva. Es nota que la xef i propietària del restaurant Brau està acostumada a acollir i a fer que cada client se senti únic perquè de seguida m'ofereix un cafè, aigua, un seient, un somriure i molta confiança. La seva energia es transmet també a la seva llar, perquè arreu hi veiem dibuixos, una cuineta, una cistella de bàsquet i tot un collage de fotos familiars. Tot és senzill i personal, sense luxes ni floritures. Casa seva és com la meva i com la de qualsevol família nombrosa: un espai imperfecte i ple de vida que transmet bons moments en família.

Com cada juny els meus alumnes han anat a la selectivitat i com cada juny els meus fills han acabat el curs escolar i l’esplai. Sembla que no hi hagi cap relació, però els dos temes m’han fet pensar molt. Us ho explico. Els monis de l’esplai dels meus fills han estat els encarregats de fer el pregó de la festa major del meu poble, Calafell. Per preparar aquest pregó van redactar el text, van dividir-lo per fer que els nens hi participessin, van assajar tota la tarda i finalment van pujar a l’escenari i van llegir-lo feliços i il·lusionats d’haver estat escollits els pregoners d’enguany.

El dia que vaig conèixer l’Ignasi Guerrero ens vam fer la típica pregunta sobre la família i ell em va dir que tenia tres fills però que el segon s’havia mort. Em va deixar de pedra. Va dir tres directament, sense dubtar ni esquivar el tema. Era el primer dia que treballàvem plegats i el més fàcil potser hauria estat dir “en tinc dos” i llestos. Però és que en tenia tres. Com has de restar-te un fill? Em va impactar tant la resposta que no vaig gosar dir res més, ni preguntar de què s’havia mort, ni com es deia. L’Ignasi havia estat honest i jo en canvi no ho vaig saber encarar i vaig canviar ràpid de tema. Com ens costa parlar de la mort, quin tabú. Potser ara, després d’haver vist el documental sobre la vida (i la mort) del fill de l’Ignasi, el Pep, la conversa seria diferent. Vaig aprendre molt durant aquells 85 minuts. Vaig sortir del cinema emocionada, enfortida i amb moltes ganes de parlar del Pep.

“Per escriure-ho, t’hauràs d’obrir una mica”, m’han dit. I aquí estic, disposada a compartir el que ha estat ser mare de quatre nois i tenir una família nombrosa en ple segle XXI. I això que quan tenia 14 anys em van diagnosticar ovaris poliquístics i em van dir que em costaria molt aconseguir un embaràs. Futures mares, hi ha esperança. Aquesta és la meva història en què, cada dia, ho faig com puc.

No sé si heu vist aquesta sèrie –Las de la última fila– però, resumint-ho molt, tracta de cinc amigues que marxen de vacances a Cadis i totes van rapades. Sí, porten els cabells curtíssims per solidaritzar-se amb una del grup, malalta de càncer. Quina? És igual, quina. El que passa una ho passen totes.

Aquest hivern es va morir la meva mare i una de les coses més difícils va ser no poder-li trucar per poder-l'hi explicar i que em consolés, com ha fet tota la vida. Cada vegada que he tingut un problema o un disgust ha estat sempre la primera persona amb qui he parlat. Per a mi tenir bons amics és imprescindible però davant els problemes grossos de veritat sempre acabava anant a buscar a la mare. I ara, quatre mesos després, em segueix passant pel cap enviar-li un whatsapp. Li vull enviar una foto de les coques de la revetlla, de com em queda aquest vestit a l’emprovador, del regal que m’han fet els alumnes a l’acabar al curs. Em sembla que les mares són les úniques persones a qui la nostra vida els interessa de debò, fins i tot més que a nosaltres mateixes.