Quan fa un mes que es va acabar la Lliga i ja tenim el calendari de la vinent, els únics canvis tangibles a la plantilla blaugrana són el retorn de Luuk de Jong al Sevilla i l’adeu de Dani Alves. A poc més d’una setmana per a l’inici de la pretemporada, hi ha més incògnites que certeses i no totes depenen de les famoses palanques.

La setmana en què Joan Laporta ha reconegut que el Barça continua a l’UCI, tot i que espera traslladar-lo a planta un cop s’hagin executat les palanques econòmiques, s’acaba amb una notícia llargament esperada: la renovació de Gavi ha sortit del fangar i ha tornat al camí que ha d’acabar en final feliç. I és que el futur del Barça es pot permetre que no vingui Lewandowski però en cap cas perdre la revelació de la temporada feta a casa.

En set dies, Joan Laporta ha passat de mostrar-se comprensiu amb el rendiment del primer equip de futbol i optimista amb el procés de sanejament econòmic de l’entitat, en una entrevista a Catalunya Ràdio, a proclamar a L’Esportiu el seu malestar per la falta de caràcter dels deixebles de Xavi, a qualificar d’inadmissible el paper del bàsquet blaugrana a la Final Four de l’Eurolliga, i a denunciar l’escassa flexibilitat de la Lliga espanyola a l’hora de concedir al Barça espai salarial per més ingressos que generi. Fins i tot va rebre un calbot el representant de Gavi, per no avenir-se a acceptar una proposta de renovació sense comparar-la amb altres ofertes. Un canvi evident en l’estat d’ànim presidencial producte d’una setmana horribilis.

Com que el futbol no és una ciència exacta, és absurd esperar que tots els fitxatges compleixin les expectatives. De fet, la majoria de secretaris tècnics i directors esportius coincideixen que encertar dues de cada tres operacions al mercat és una proporció més que satisfactòria. El problema del Barça és que fa anys que ni s’aproxima a aquesta cota d’èxit –amb algun episodi particularment ruïnós com el de Coutinho– i que, en les circumstàncies actuals, el marge d’error, tant pel que fa al capítol d’entrades com el de sortides, ha de tendir a zero.

Com era previsible, el diagnòstic de Koeman sobre la situació actual del Barça és tan esbiaixat que recorda que el desavantatge amb el Reial Madrid s’ha doblat des de la seva destitució, però, en canvi, s’oblida de l’escalada a la classificació de la Lliga i, sobretot, que amb Xavi a la banqueta l’equip sí que ha aconseguit derrotar rivals del nivell del Madrid, l’Atlètic o el Sevilla. En tot cas, aquest tram final de temporada blaugrana amaga un risc gairebé tan important com quedar fora de la Champions.

El desgavell perpetrat en la venda de les entrades i, molt més greu encara, la incapacitat per garantir la seguretat dels culers que sí que van anar dijous al Camp Nou han deixat en un lògic segon pla l’eliminació de l’Europa League. Per sort, i a diferència del president, l’entrenador sí que ha volgut assumir els errors com a propis, cosa que serà molt útil com a aprenentatge de cara al tram final de curs.

N’hi ha que neixen estrellats i n’hi ha que neixen amb estrella. Els primers podrien morir escanyats per un pinyol d’oliva i els altres sobreviurien a un accident aeri. I l’èxit del partit del Barça femení al Camp Nou em va recordar que Joan Laporta pertany, sens dubte, al segon grup.

És raonable, en setmanes com aquesta carregades amb dos partits gruixuts, que els culers es preguntin quina cita és més important. I aquest cop la resposta és que totes dues. Perquè aquest Barça en creixement, però encara en bolquers, no està en condicions de permetre’s triar. Ve a tomb la reflexió després que Xavi reconegués que la diferència entre l’empat contra el Galatasaray i la victòria sobre l'Osasuna tenia a veure amb factors que depenen més de la mentalitat, com la intensitat, que no pas amb els estrictament futbolístics; o després que Eric acceptés que no poder marcar un gol als turcs els havia de servir per espavilar-se i esvair la relaxació posterior a la incipient bonança. Que darrerament el Barça hagi tornat a agradar i a agradar-se, després d’haver-s’ho passat molt malament, no pot servir de coartada per recrear-s’hi com si ja haguessin aconseguit alguna cosa. És setmana d'exàmens i s’han d’aprovar.

Potser és perquè la falta de tresoreria obliga a ser previsor, però tot just entrem al març i el Barça ja treballa sobre el terreny la captació de reforços de cara a la temporada vinent. Primer amb una visita a Londres per convèncer el central del Chelsea Christensen i una altra a Munic per seduir Haaland. Acostumats als fitxatges i inscripcions contra rellotge, això ja és una bona notícia i una agradable anomalia, perquè implica que la planificació del futur s’ha dissenyat amb temps. Sobre l’operació Haaland, no hi ha gaires dubtes que està destinat a marcar una època allà on vagi, sempre que el respectin les sovintejades lesions que pateix, i també sembla evident que els gestors del Barça ho interpreten de la mateixa manera si ens atenim al viatge llampec de Xavi a Munic per trobar-se cara a cara amb el jugador i, se suposa, fer-li saber que estaria encantat de tenir-lo al capdavant del seu projecte.

Des que va tornar a casa, Xavi ha fet constar repetidament la seva satisfacció per l’actitud dels aficionats que van al Camp Nou no només a gaudir de l’equip sinó també a fer-li costat. I té raó: l’estadi mai no serà Anfield, però, en una temporada que convida a la frustració, destaca la paciència amb què la culerada ha substituït la tradicional remor inquisidora per un suport gairebé incondicional.

Al futbolista que de la presa de decisions sobre el terreny de joc en va fer un art ara li toca fer-ho des de la banqueta. Fins ara Xavi ha hagut de gestionar la misèria, però, un cop tancat un mercat d’hivern profitós com a mínim en quantitat de reforços, ha de decidir amb quines peces salva aquesta temporada i opera el salt de qualitat que ha de revifar el Barça del futur.

Que l’era post Messi seria dura ja se sabia fins i tot quan encara no intuíem que coincidiria amb una de les crisis econòmiques més dures de la història del club i amb una plantilla descompensada. La realitat és encara més cruel, amb un equip que tot just ha guanyat un terç dels partits disputats, que ja ha dit adeu a tres competicions al gener i, el que és pitjor, que té el culer instal·lat en una muntanya russa emocional que el porta de l’optimisme, tot i l’eliminació de la Supercopa, al desconcert arran del naufragi de San Mamés. 

Al marge de ser el fitxatge més car del Barça, les xifres salarials que afloren a l’hora de la cessió de Coutinho ens recorden la història de terror que ha sigut l’últim lustre blaugrana. Amb la sortida del brasiler, però, no només s’allibera llast econòmic, sinó també una llosa esportiva que no ha aportat res ni tan sols quan Koeman i Xavi van intentar recuperar-lo després de la cessió al Bayern. Una pèrdua de temps que no es pot repetir amb altres membres de la plantilla de poca transcendència i encara menys futur.

Els nostàlgics de Koeman, que n’hi ha, s’aferren ara a la calculadora per recordar-nos que Xavi –onze de divuit punts a la Lliga– no ha millorat gaire l’aritmètica de l’holandès, que en va sumar quinze dels primers trenta. Res de nou que al Barça no ens posem d’acord ni en les obvietats, però ningú no pot negar que les sensacions d’avui no tenen res a veure amb les de la derrota a Vallecas. Perquè el creixement del Barça no és tant una qüestió de puntuació com que hagi tancat l’any al camp d’un senyor equip fent-se respectar i remarcant la vocació de ser protagonista dels partits, encara que la davantera podria ser la del filial.

Conseqüència d’anys de disbarats, el Barça ha consumat el seu descens a l’infern de l’Europa League. I davant d’aquesta anomalia que ara és realitat, podem negar-nos a acceptar-la o assumir d’una vegada que ja no és que no tingui nivell per guanyar la Champions, sinó que ni tan sols pot mantenir-se entre els millors del continent.

Ara que el Barça és al límit de quedar eliminat de la Champions, si no hi ha un miracle a Munic –o a Lisboa– en l’última jornada, s’imposa fer valer allò que dèiem en el desert de l’era Koeman: que no importava tant el resultat si es percebien indicis de construcció de cara al futur. I és evident que Xavi està construint.

Confesso que el fitxatge de Dani Alves em genera sensacions contradictòries. D’una banda, el cervell em diu que repescar una vella glòria de 38 anys és poc congruent amb l’afany d’edificar futur al voltant del prometedor jovent que té el Barça; de l’altra, el cor em batega més fort pel magnetisme i l’indomable gen guanyador del brasiler. I el que em sembla indiscutible és que, en pocs dies, l’aterratge de Xavi ha despertat una il·lusió adormida entre el barcelonisme i que l’arribada d’Alves contribuirà a posar-nos de bon humor.

El lideratge de Laporta s’enforteix quan explica les decisions que pren i, encara més, quan admet l’error -i assumeix la responsabilitat- de no haver prescindit de Koeman fa un mes, quan ja era encara més evident que a l’estiu que el Barça no avançava sota la tutela de l’holandès. En canvi, crec que el president s’equivoca fonamentant-ho tot en els resultats: tant la destitució de Koeman com el que exigirà a Xavi.

Explicava divendres el periodista Oriol Domènech al programa Onze que Dani Alves ha aprofitat una visita a Barcelona per oferir-se al Barça de cara al mercat d’hivern, ara que s’ha desvinculat del São Paulo per problemes d’impagaments. I, tot i que el club assegura que, ara per ara, no entra als seus plans repescar el brasiler, em sembla simptomàtic de com de fotuts ens veuen des de fora perquè un futbolista de 38 anys pensi que encara pot ser útil per a la causa blaugrana.

La llista d’entrenadors que han arribat a un partit molt qüestionats o gairebé sentenciats deu ser infinita, però no recordo gaire casos com el de Koeman, en què el tècnic estigui destituït extraoficialment abans de jugar-lo. Així i tot, l’holandès s’ho va intentar prendre amb sentit de l’humor recordant el seu compatriota Van Gaal, i trobo que té mèrit, perquè la situació no té cap gràcia.