El govern d’una ciutat té dret a equivocar-se, perquè governar significa prendre decisions. Barcelona, de fet, és una ciutat que ha pres decisions arriscades en l’àmbit urbà en les darreres dècades, fet que l'ha convertit en una ciutat de referència mundial. Algunes d'aquestes decisions no van estar exemptes de polèmiques, com ara el debat sobre les places dures i tantes altres. I el que en vam aprendre és que debatre de manera cívica és la millor manera de socialitzar les transformacions urbanes i d'impulsar el progrés col·lectiu.

Es parla de l'urbanisme tàctic, que és sens dubte un oxímoron (que algú va inventar amb èxit), perquè l'urbanisme és per definició una disciplina estratègica que comporta transformacions estructurals a la ciutat i que per tant requereix temps de reflexió i d'execució. No obstant això, sí que existeixen les urbanitzacions d'espais públics tàctiques, realitzades amb una inversió petita i de forma molt ràpida, desenvolupades per respondre a urgències urbanes o per testar el comportament de la ciutat amb visions a llarg termini. En aquesta època de pandèmia, crisi climàtica i incerteses Barcelona i altres ciutats del món han respost ràpidament enfront del repte d'augmentar l'espai públic per permetre que els ciutadans puguin passejar o moure's amb més seguretat a la ciutat.

Quan ens disposàvem a afrontar la crisi urbana pel clima, ens hem hagut d’enfrontar a la lluita per la vida. Aquesta crisi deixarà marques en l’ADN urbà, així com en van deixar altres crisis de la història de les ciutats. Però quines seran les respostes més enllà dels plans ja imaginats?

Ara fa 150 anys que Cerdà es va inventar l’urbanisme a Barcelona. La seva idea revolucionària, de planificar la ciutat pensant en les persones i dibuixant amb ambició a llarg termini, va donar el tret de sortida a una de les raons per les quals Barcelona és admirada i de referència: la seva capacitat de ser una de les ciutats més “amiga de les persones” del món.