<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss xmlns:media="http://search.yahoo.com/mrss/" xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:dcterms="http://purl.org/dc/terms/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"  xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" version="2.0">
  <channel>
    <title><![CDATA[Ara.cat - Jaume Badia Pujol]]></title>
    <link><![CDATA[https://www.ara.cat/firmes/jaume_badia_pujol/]]></link>
    <description><![CDATA[Ara.cat - Jaume Badia Pujol]]></description>
    <language><![CDATA[es]]></language>
    <ttl>10</ttl>
    <atom:link href="http://www.ara.cat:443/rss-internal" rel="self" type="application/rss+xml"/>
    <item>
      <title><![CDATA[Tot Raval: 20 anys]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/raval-20-anys-jaume-badia_129_4306075.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/c043dc6e-205a-47f4-8a66-d216d3d5b610_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>El 18 de març de l’any 2002 naixia, al Col·legi de Notaris de Barcelona, la Fundació Tot Raval. L’escaiença del bressol no era pel poder dels seus patrons, ni per la suma del capital fundacional; no. Molt més senzill: el Col·legi Notarial de Catalunya formava part del grup fundacional i la seva aportació era, precisament, oferir la seu del carrer Notariat, al Raval.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Jaume Badia Pujol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/raval-20-anys-jaume-badia_129_4306075.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 17 Mar 2022 17:42:08 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/c043dc6e-205a-47f4-8a66-d216d3d5b610_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[L’escultura de Fernando Botero a la rambla del Raval.]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/c043dc6e-205a-47f4-8a66-d216d3d5b610_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[L'adeu sobtat de Diana Garrigosa]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/adeu-sobtat-diana-garrigosa_129_1201854.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/5715b4fa-1eb1-466b-8fa3-39e678406071_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>Se n'ha anat de cop. Sense donar temps ni marge per a la malaltia ni per als comiats; sense que la degradació física l'apartés o l'anul·lés per a la vida activa. Però se n'ha anat d'una revolada que ha subvertit un ordre impossible d'establir i d'acceptar. Deixant orfes els seus, sobretot l'home de la seva vida, l'home que ja fa molt de temps que va desaprenent de reconèixer aquells a qui va tractar. Amb la mort de Diana Garrigosa, Pasqual Maragall es queda sense un dels poquíssims rostres que sabia seu, íntim encara; la persona de qui sabia que s'ocupava d'ell. La família perd una biga mestra. I la Fundació Pasqual Maragall per a la lluita contra l'Alzheimer es queda sense un dels seus referents humans i socials.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Jaume Badia Pujol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/adeu-sobtat-diana-garrigosa_129_1201854.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 10 Feb 2020 21:24:00 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/5715b4fa-1eb1-466b-8fa3-39e678406071_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[Diana Garrigosa, que va portar la torxa ollímpica entre les localitats de Bordils i Corsà l'any 92, fa un petó al seu marit, Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona aleshores]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/5715b4fa-1eb1-466b-8fa3-39e678406071_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[Pasqual Maragall es queda sense un dels poquíssims rostres que sabia seu, íntim encara]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Barcelona, Maragall i l’optimisme transformador]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/jaume-badia-barcelona-maragall-optimisme-transformador_129_2667047.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>L’arribada d'Ada Colau i els comuns a l’ajuntament de Barcelona fa quatre anys, més enllà del valor simbòlic d’una victòria inesperada per a molts, no va ser una notícia gaire positiva per a la governació de la ciutat. Barcelona és sempre massa rellevant per permetre'ns el luxe de tenir equips poc preparats per governar, febles, carregats de prejudicis i malfiances. I això és el que va passar l'estiu de 2015, quan va assumir el govern un equip més aviat preparat per ser oposició. Aquesta descripció sintètica, una mica severa, no és exactament meva: me la feia fa un any i mig, prou honestament i considerant ja superat el desconcert inicial, el mateix Gerardo Pisarello, aleshores primer tinent d'alcalde. Em reconeixia que l'equip de Colau havia començat a treballar més predisposat a aturar allò que considerava males polítiques que no pas a impulsar accions realment transformadores. La conversa amb Pisarello l'havia propiciada la publicació del llibre 'Pasqual Maragall, pensament i acció', i el tinent d’alcalde reconeixia com, a mesura que passaven els mesos i anaven entenent les claus de les estructures i polítiques sòlides que es poden dur a terme des de l'Ajuntament, s'adonaven que la majoria provenien de l'etapa de Pasqual Maragall alcalde. I que aquesta lliçó havia estat molt inspiradora per construir, ara sí, un projecte del comuns per a Barcelona, que havia de ser la base del seu programa per al 2019.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Jaume Badia Pujol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/jaume-badia-barcelona-maragall-optimisme-transformador_129_2667047.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Fri, 21 Jun 2019 17:57:25 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[La reivindicació de Pasqual Maragall des de tants angles no fa més que engrandir el seu llegat]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La UPF i el Parc de la Ciutadella]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/jaume-badia-pujol-upf-parc-ciutadella_129_1499920.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>Des de les instal·lacions de la Universitat Pompeu Fabra, al carrer Ramon Trias Fargas, fins al Parc de la Ciutadella només hi ha, anant en línia recta, unes desenes de passes; en canvi, per anar d’un lloc a l’altre cal fer una volta d’uns quants centenars de metres, fins a trobar les entrades del passeig de Pujades o del passeig dels Til·lers. Això és així perquè el Campus Ciutadella de la UPF està separat del parc del qual pren el nom per un mur inacabable que va des del passeig de la Circumval·lació fins al passeig de Pujades. És l’esquena (per dir-ho finament) del Zoo, l’espinada de pedra i maó que va de cap a cap del carrer de Wellington. Un mur que separa i allunya el parc de la ciutat pel costat de llevant. D’aquesta manera, doncs, les antigues casernes -que van ser una compensació exigida pel poder militar en enderrocar-se la Ciutadella a l’últim quart del segle XIX i van ser reconvertides fa dues dècades en centres de transmissió del coneixement- no poden dialogar amb el parc que les va fer néixer. Com tampoc hi pot tenir relació el Dipòsit de les Aigües, una extraordinària catedral de maó erigida per Josep Fontserè -ara biblioteca general de la UPF- per abastir d’aigua la cascada del parc.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Jaume Badia Pujol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/jaume-badia-pujol-upf-parc-ciutadella_129_1499920.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Wed, 12 Oct 2016 16:31:07 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[La permeabilització d’aquesta zona permetria l’emergència natural d’una superilla del coneixement i la ciència]]></subtitle>
    </item>
  </channel>
</rss>
