Què és exactament el que fa desitjable la densitat d’un barri? Vaig viure molts anys a l’Eixample de Barcelona, i no va ser fins que en vaig marxar que em vaig adonar de l’excepcional volum de comerços, despatxos, activitats, institucions, hotels, restaurants, cotxes, vianants i mercaderies que hi circulen. És molt difícil reproduir aquest dinamisme en un barri de nova construcció, tan diferent dels barris residencials d’Europa o dels carrers de les cases entre mitgeres del Maresme. D’equipaments i zones verdes n’hi havia poques, però mentre no vaig tenir filles no ho vaig trobar mai a faltar. Anava a les biblioteques universitàries, a les piscines municipals de la platja i al cinema a Gràcia i al Gòtic. La ciutat no s’aturava mai i sempre hi havia algun aparador ben il·luminat de nit, com per ressaltar les filigranes de les cornises dels balcons o els relleus de les façanes.

L’any 2007, la revista Idees de la Fundació Rafael Campalans proposava, en un bon article de Jordi Mas, un Sistema Català d’Habitatge entès com a “sistema de protecció, basat en l’oferta de lloguer”, prefigurant una política equitativa pensada per evitar la privatització del parc públic i el seu caràcter rotatiu. Es tractava de garantir que els terrenys públics es destinessin al lloguer i fomentar un sistema més just, capaç d’atendre realment les famílies o franges d’edat que ho necessitaven, garantint que quan la situació personal dels adjudicataris millorés, s’evitaria renovar el contracte de lloguer i es podria oferir el pis a una nova família que realment ho necessités. Els joves que haguessin aconseguit estabilitzar ingressos al cap d’uns anys, llavors passarien al mercat d’habitatge lliure.

Per què fa por la densitat? Perquè fins fa cinquanta anys, si no es prohibia expressament, els propietaris podien afegir pisos, augmentar volums i canviar d’usos les finques sense cap contrapartida per a la ciutat. Si no es feia més era perquè les parets mestres suportaven dues o tres alçades de remunta, no gaire més. L’aspecte que tot això va donar a les ciutats era bastant feréstec, amb caixes de carrers que d’un dia per l’altre tenien façanes més altes, sense que l’amplada dels carrers augmentés, i així es perdia llum i aire a l’interior dels habitatges.

Barcelona és una ciutat cara. Hi fa calor, i en farà molta més. Circulen moltíssimes persones a les voreres, a les andanes del metro, a la platja, a la Rambla, als centres comercials. I, malgrat tot, és una ciutat que enganxa. La ciutat genera vincles tan profunds com un paisatge o una masia. I precisament perquè existeix el sentiment de pertinença és important relacionar el passat que hem heretat amb el futur que construirem. Que el Pla director urbanístic metropolità (PDUM) hagi rebut més de 5.000 al·legacions és indicatiu de fins a quin punt la ciutat ens importa.

Als adolescents preocupats perquè es prohibirà l’accés a les xarxes socials fins als setze anys m’agradaria dir-los que guanyaran un temps valuós per observar i fixar-se en petites coses que no funcionen al seu entorn. Aquesta és la principal qualitat dels bons professionals, siguin metges, maquinistes, arquitectes o camioners. Escoltant i prenent notes, s’aprèn exactament on es pot aportar valor, i és una aptitud necessària per sobreviure en els temps que corren.

El Laboratori d’Urbanisme de Barcelona (LUB) va contribuir al Congrés de Cultura Catalana del 1975 al 1977 amb una exposició de plànols de ciutats i comarques catalanes, que es va dir La identitat del territori català: les comarques. No he trobat imatges de l’exposició, però sí el recull de plànols que diversos arquitectes van dibuixar amb moltíssim enginy, amb ganes de destil·lar la veritable identitat del territori català, que no té res a veure amb el que es construeix als Estats Units o al nord d’Europa. El clima, l’orografia i els recorreguts de l’aigua han marcat la forma de les ciutats que avui gaudim. Tot plegat va quedar plasmat a la revista Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, en dos números dedicats a la identitat del territori català i les comarques, l’any que jo vaig néixer, el 1981. No s’han tornat a dibuixar uns plànols tan gràfics des de fa 45 anys.

Una cosa rematadament genial de París és que la ciutat s’estima massa per deixar-se endur pel brilli-brilli. Després de diversos fracassos, i uns anys vuitanta terribles pel que fa a façanes pretesament modernes i arquitectures pretensioses, ara a París s’hi construeixen edificis que supediten el seu aspecte a l’harmonia i proporció dels carrers on s’emmarquen. Quin descans. El que és nou recupera els tons de la pedra calcària (blanc trencat), les cobertes de zinc i les finestres haussmanianes, que són prou amples i altes per omplir la paret d’un menjador com si fos un quadre, però que mai no trenquen la cadència entre el buit i el ple a la façana. Tot plegat fa que els qui passegen valorant la coherència visual gaudeixin d’uns carrers on gairebé no es llegeix on comença una finca i n’acaba una altra. Falten hores de sol per caminar per París i imaginar quines tres o quatre normes sòlides farien un bon nou carrer en un barri de nova construcció.

En els temps que corren, d’expectatives a la baixa, voldria parlar amb una mica de realisme de com és de difícil transformar les ciutats. La digitalització permet disposar en poques hores d’imatges i renders de projectes futuribles amb tota mena de detalls. Mai abans el poder i els arquitectes no havien pogut anticipar amb imatges fidels com serien els projectes “després de les obres”. Ara es fa amb tanta precisió que, de vegades, fins i tot es fa difícil discernir entre el que és real i el que és virtual. Perquè s’entengui: sabem com quedarà el barri de Vallcarca a tocar del viaducte, però ens costa molt més gestionar el reallotjament de totes les persones que viuen en pisos que s’hauran d’enderrocar, demanar permisos, aprovar pressupostos, contractar obres... Gestionar tots aquests processos és cada vegada més complicat. I la realitat és que tenim molts dibuixos que no s’acaben desenvolupant.

S’acostuma a atribuir l’escassetat de sòl finalista (urbà consolidat) per construir habitatge assequible al planejament (a la complexitat tècnica de l’urbanisme), però Ignacio Ezquiaga, en un estudi per a la Fundació Funcas, té una altra explicació, que em sembla convincent a la llum del que jo conec de la Sareb.

“Només vull veure bitllets de cent”, cantusseja Jordi Amat en alguna estrofa del seu assaig Les batalles de Barcelona. Perquè el llibre és un collage d’autors, música, llibres, cròniques, congressos, projectes, pel·lícules i conflictes familiars que el fan molt pròxim: és entre una bibliografia i una llista de reproducció de tot el que cal llegir, veure i escoltar sobre Barcelona per poder entendre els èxits i fracassos de la ciutat. La tesi del llibre és coneguda i compartida per molts: “La paradoxa de l’èxit global de Barcelona és que desposseeix la ciutat”. Però Amat ho argumenta amb dades i ressenyes que fan possible contrastar les intencions inicials dels projectes emblemàtics amb el seu impacte real al llarg dels anys.

Com més gran em faig, menys entenc les ciutats. No perquè m’hagin deixat de fascinar, sinó perquè cada vegada em costa més creure’m determinats relats. El món contemporani viu immers en debats urbans que semblen desconnectats de la realitat: paràmetres, densitats, aprofitaments, valors residuals… I jo camino pel meu barri i només m’interessen els jardins, les olors, les boires al matí, les places i les terrasses ben assolellades per fer-hi un cafè i llegir en paper per no enganxar-me al mòbil.

Escric des d’un paisatge muntanyós, passada la collada de Toses, entre arbres de colors càlids, preludi de l’hivern. Sortir de l’AP-7 i de l’Eix Transversal m’ha fet trepitjar la crua realitat de la meitat de municipis catalans que perden població. Es veu des de les carreteres: els restaurants tancats, les botigues amb rètols, la poca vida al carrer.

La FAVB ha formulat contundents al·legacions contra la modificació del Pla General Metropolità (PGM) del futur Museu Thyssen, i llegir-les m’ha fet pensar en les grans idees que han regit la construcció de Barcelona com una ciutat compacta. Les ciutats són idees, algunes gestades des de fa dècades, que els plans urbanístics preserven o alteren, malgrat que no agradin a tothom.

Navegar per un portal immobiliari avui és una tortura. De rehabilitació se n’ha fet molta als barris acabalats, i el resultat són moltes finques renovades sense cap mena d’ajuda pública. Ara bé, sense regulació sobre els preus de venda ni l’acumulació de propietats, l’impacte a mitjà termini són pisos rehabilitats per ser llogats per dies o per ser venuts a compradors estrangers amb l’expectativa que no perdran mai valor. I, alhora, residents de l’Eixample, Gràcia o el Poblenou que marxen de Barcelona perquè no poden permetre’s aquests preus. El cost social d’aquesta transformació és elevat, perquè la ciutat és incapaç de capturar el valor que ella mateixa ha generat, i això genera impotència. No podem tardar vint anys a construir un parc públic alternatiu, perquè si no s’actua ara la segregació entre ciutats riques i pobres serà irreversible.

Fa vint-i-cinc anys uns quants començàvem la carrera d’arquitectura a l’Etsab, a la ciutat dels arquitectes, en paraules de Llàtzer Moix. L’alcalde Maragall havia plegat, però vam aprendre caminant pel seu llegat, les recerques del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona i les reserves de sòl públic de Joan Anton Solans.

Els paradistes són els principals damnificats per la transformació de la Boqueria; els traspassos de les parades (escassíssims metres quadrats) es paguen a milions d’euros, que acumulen determinats grups, i els que hi han treballat tota la vida pateixen una afluència massiva de turistes que ja no compren bacallà ni llobarro perquè dinaran al creuer o al restaurant de torn. Miren, fan fotos i contemplen com alguna barcelonina encara omple el carretó, però ells no hi van a comprar. I un mercat al qual no es va a comprar no és un mercat: pot ser una plaça, un decorat o un aparador, però no és viable mantenir els musclos frescos si ningú no els compra. No en va la paraula mercat ve de l’arrel llatina merx, d’on deriven el verb llatí mercari (comprar) i el nom de Mercè (gràcia o recompensa), que és la patrona d’aquesta ciutat de comerciants que va ser Bàrcino.

L’urbanisme (almenys el que tenim ara) té les seves limitacions, i la urbanitat un recorregut limitat si deixem que les ciutats es cuinin com les hamburgueses prefabricades, dibuixant ciutats com qui prepara menjar ràpid per endrapar en pocs minuts. Per això està bé aturar-se i agafar distància mental. Quinze dies amb els meus nebots petits m’han obligat a no tenir més plans que caminar lentament, jugar a pilota a la sorra i fer cures per a tota mena d’animals (i després, dibuixar-los). He baixat el ritme dràsticament i ara no sé com puc fer tantes coses a l’hivern, ni si té massa sentit, francament. 

La ciutat de Barcelona ha aprovat inicialment la reconversió de l’antic Cinema Comèdia en un museu dedicat al Modernisme (Casas, Rusiñol, Mir o Nonell) i vestits d'alta costura, per iniciativa d’un fons d’inversió i la col·lecció de Carmen Thyssen. Escric aquesta frase a consciència, el subjecte de la qual és “la ciutat de Barcelona”. El document urbanístic s’ha fet públic, cosa que permet analitzar amb detall el que l’Ajuntament de Barcelona proposa pel que fa als supòsits sempre més controvertits de la llei d’urbanisme: la participació de la comunitat en les plusvàlues generades per l'actuació urbanística i el principi de la funció social del dret a la propietat.

Per què s’anuncien grans plans i després costa molt veure’n algun efecte tangible sobre la ciutat? Per què hi ha tanta gent inscrita al Registre de Sol·licitants d’Habitatge Assequible i toca només a uns poquíssims afortunats? El Col·legi d’Arquitectes ha presentat l’anàlisi del visat d’edificació del primer semestre del 2025 i hi posa negre sobre blanc: del total de 8.107 habitatges nous visats al COAC, només 1.453 són de protecció oficial, amb una disminució del 18,6% de la superfície visada d’habitatge. A Barcelona ciutat, del total de 833 habitatges nous visats, la meitat (465) són de protecció oficial, distribuïts en dotze projectes. Els últims anys, unes quantes ciutats han posat el focus en l’emergència habitacional, però costa encara capitalitzar l’esforç en matèria d’habitatge. I com que és un procés lent, els responsables acaben tirant la tovallola i s’aferren a projectes estratègics que només amb un render o una maqueta són molt més comunicables.

Fa un dia gris a Londres, hem aterrat sota una densa capa de núvols, però com a mínim no plou. He d’anar a la seu de Prospect Magazine, on Alan Rusbridger i la Joseph Rowntree Foundation ens han convidat a explicar polítiques d’habitatge des de diferents països, i he aterrat a Gatwick. Control de passaports; quin pas enrere que ha fet el Regne Unit. Superat l’escaneig del passaport, la màquina m’obre les portes del regne. Gatwick és a 40 km de Londres i la via del tren travessa un paisatge completament urbanitzat. És com si Barcelona tingués cases i barris fins a Sitges; com si la metròpoli s’hagués menjat el delta del Llobregat i el massís del Garraf per convertir-ho en una megaciutat. Més tard, a la xerrada, analitzarem per què tampoc les ciutats grans no han resolt les desigualtats en matèria d’habitatge, però anem per parts.